Per Carlos Goñi

Evidentment, el debat sobre la conveniència o no d’impartir Ètica a l’escola és un debat ètic. Amb això està gairebé tot dit. De la mateixa manera, la decisió d’eliminar o substituir l’Ètica, com pretén la nova Llei d’Educació –Lomloe–, és també una decisió ètica. Amb el que queda clar que som davant d’una norma que traspua cinisme pels quatre costats.

Caldria acudir a la història de l’Ètica, la mateixa que el cinisme oficial no vol que els nostres alumnes coneguin, per a descobrir qui eren els cínics i què ensenyaven. Llavors ho entendrem, perquè l’ètica ens ajuda justament a això: a entendre per què actuem com actuem i per què prenem les decisions que prenem. Un cínic és aquell que és capaç de mantenir alguna cosa fins i tot sabent que és falsa, perquè per a ell la veritat és un constructe social en el qual no vol prendre part; no creu en les institucions i solament el preocupa, com al vell Diògenes, que no li tapin el sol.

Escola i ètica

L’escola necessita l’ètica com la necessita tota la societat. Negar l’obvietat només pot fer-se des del cinisme. Però en el cas que ens ocupa resulta més insolent encara pel fet que l’ètica és més necessària a l’aula que en les altres esferes socials. Això es deu al fet que l’escola té una funció efusiva, és a dir, el que hi sembrem serà el que recollirem en les institucions secundàries, el que hi posem acabarà filtrant-se a la comunitat.

L’escola, com la societat, està desmoralitzada, i ho està en el doble sentit que li podem donar a la paraula. Li falta moral, ànim, ganes, optimisme… I no és estrany, perquè se li exigeix més del que se li dona, se la utilitza com a arma llancívola en les cronificades campanyes electorals i se la sotmet a tota mena d’experiments pedagògics i polítics. I està desmoralitzada també en el sentit que l’escola ha de ser l’àmbit adequat perquè els alumnes aprenguin a exercir una reflexió moral i puguin formar-se un criteri ètic que els permeti viure com a ciutadans en una societat democràtica. Com era d’esperar, una desmoralització porta a l’altra.

Entengui’s que a l’escola no fa falta moral, sinó ètica. És a dir, com acabem de comentar, els alumnes, sobretot adolescents, necessiten aprendre a reflexionar sobre les qüestions morals que els envolten. Cada alumne porta a l’escola, com en una motxilla, la moral rebuda en el seu entorn, un entorn que és per definició particular i reduït. Si no s’ensenya ètica a l’escola, aquesta, per la seva pròpia inèrcia, tendeix a potenciar els estereotips morals i, en conseqüència, les diferències socials. Per això, es fa imprescindible que els alumnes aprenguin ètica, que reflexionin sobre la càrrega moral (gairebé en sentit nietzscheà) que porten damunt. Només així podran eliminar els estereotips i aconseguir la visió d’una ètica universal comuna, necessària per a ser ciutadans en una societat democràtica.

En certa manera, l’escola ha de proposar a cada alumne alguna cosa semblant al vel de la ignorància (veil of ignorance) que va proposar fa mig segle el filòsof estatunidenc John Rawls. La funció de l’ètica a l’escola és la de procurar que cada alumne pugui situar-se, abstraient la seva situació actual, en un hipotètic futur en el qual ignora la seva posició, si serà home o dona, blanc o negre, pobre o ric, agressor o agredit, jove o vell… i que, des d’aquest futur prengui decisions morals. A l’escola li correspon la comesa més transcendental: universalitzar la moral a través de l’estudi de l’ètica a les aules. En cas contrari, correm el risc de submergir-nos en una moral identitària que pot ser molt perillosa per a la convivència.