Viatge cap a un sistema educatiu més inclusiu

Compartir

21 desembre 2022

Que la societat futura sigui més inclusiva i més equitativa depèn en bona part de l’educació

Per Redacció

El catedràtic emèrit d’educació de la Universitat de Manchester, Melvin Ainscow, és reconegut internacionalment com una autoritat en la promoció de la inclusió i l’equitat a l’educació. En aquest article resumim algunes de les seves idees recollides a l’entrevista de la revista Diàlegs “Inclusió i progrés humà”, sobre com fer efectiu l’ODS 4 “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure les oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”.

Ainscow afirma, “es tracta de treballar les barreres que dificulten que un nen o nena pugui participar en el procés educatiu, estar-hi present o progressar”. Es refereix a barreres de context que poden tenir formes diferents: pot ser el currículum quan no té en compte tots els alumnes, o els mètodes d’ensenyament, si no permeten planificar una lliçó per a la diversitat d’alumnes de l’aula, però algunes de les barreres més difícils són les limitacions de les nostres experiències prèvies i són a la nostra ment.

Segons l’expert, el que importa és el procés durant el qual la gent identifica les esmentades barreres i treballa conjuntament per a veure com actuar per superar-les. Les evidències que tenim de diferents països a Llatinoamèrica, i també d’Espanya, és que quan això es fa bé, el canvi que es produeix beneficia tots els alumnes. L’equitat forma part de l’agenda de les Nacions Unides en els darrers 4 o 5 anys. L’equitat és el sentit ètic.

Ainscow ho resumeix amb una frase simple que conté el principal «Tots els alumnes importen i importen de la mateixa manera» i entén la inclusió i l’equitat no pas com una política sinó com un principi que han d’incloure totes les polítiques, currículum, finançament, sistemes d’avaluació, organitzacions amb comunitats i escoles.

El paper de les escoles d’educació especial

Primer de tot, Ainscow proposa que cal assegurar als pares que a l’escola convencional rebran l’ajut que els fills necessiten. Això implica un procés de transformació de les escoles perquè el tema de l’escola especial és antic. Té dos-cents anys i varia als diferents llocs del món. Hi ha alguns països on encara hi ha molts nens que reben diferents tipus de prestacions especials i d’altres on gairebé cap nen en rep cap. A parer seu, n’hi ha dos que li semblen destacables a Europa: Itàlia i Portugal. A Itàlia es va abolir tota prestació especial fa trenta anys, els nens van a l’escola local del seu barri i tots els recursos i el suport van en aquesta direcció. Portugal és potser un exemple millor. Fa vint anys, va abolir tota provisió especial i es van redirigir els recursos a les escoles convencionals. Allà els col·legis treballen en grups o clústers. Cadascú té un centre de recursos que dona suport als nens i als professors perquè les classes siguin més inclusives.

Així doncs, aquest és un viatge en què tots hi hem d’estar implicats: els pares que avui dia estan preocupats pels seus fills és perquè, malgrat que s’està avançant, això encara no es reflecteix a les escoles. Cal involucrar la comunitat, les famílies, i també els recursos socials. Tot i això, a molts llocs es veu un avenç que es produeix des de les escoles, perquè elles mateixes prenen el lideratge i es mobilitzen cap a un model més inclusiu.

Mel Ainscow està convençut que hem d’escoltar els pares i que ells hi han de contribuir. Cal parlar amb les empreses locals, les universitats, les institucions religioses, tothom hi té un paper per jugar, també els nens hi tenen un paper crucial. Existeixen evidències significatives que les escoles on hi ha un progrés cap a entorns innovadors d’aprenentatge inclusiu, els infants contribueixen al seu desenvolupament.

Equitat per a una societat inclusiva

Si l’equitat és un tema de responsabilitat moral, que tot ésser humà té dret a desenvolupar les seves capacitats i participar de manera plena a la societat, ens podem preguntar quins beneficis aporta un sistema inclusiu a cada alumne, família i a tota la societat.

Ainscow pensa que un dels esdeveniments més importants en relació amb aquest tema va ser el 1994 a la ciutat espanyola de Salamanca on tingué lloc la conferència en la qual es va produir la Declaració de Salamanca i marc d’acció sobre necessitats educatives especials que va obrir un nou camí que s’ha seguit els vint-i-sis anys següents. Si llegim la declaració, accessible a la web de la UNESCO, veiem que parla de la importància de tenir societats inclusives, on tothom és valorat, rebut i vist com a algú important. Hem de preparar la propera generació de ciutadans per viure junts i per això cal dir als docents que no dubtin que la seva professió és la més important perquè tenen el repte de preparar els seus alumnes per a ser la millor generació de ciutadans.

justicia y equidad
La professió dels docents és la més important perquè tenen el repte de preparar els alumnes per a ser la millor generació de ciutadans

L’autor afirma que aprendre a viure amb la diferència, aprendre de la diferència, crea uns grans beneficis en generar un sentiment d’innovació a les comunitats. I ens ho explica a partir d’un exemple personal: jo visc a Manchester, diu, on es parlen prop de 150 llengües diferents a les escoles. Gairebé el 60% dels alumnes són bilingües. Abans pensàvem que això era un problema, però ara veiem que també genera reptes. Aquestes dues darreres dècades hem après que això ens dona una oportunitat d’oferir més riquesa cultural, religiosa o lingüística, que és un gran estímul per a aprendre. Particularment a ciutats d’Anglaterra com Londres, Birmingham o Manchester el sistema educatiu ha millorat espectacularment a causa del repte d’utilitzar la diversitat com a estímul per a la innovació.

Obstacles per a la inclusió

L’informe “Inclusió i educació: Tots sense excepció” (2020) sobre l’estat de l’educació al món conclou que un obstacle central és la manca de creença en què la inclusió sigui possible i desitjable. Les barreres amb què es troba aquesta visió sobre la inclusió són difícils de concretar perquè, segons Ainscow, cada experiència és una font d’aprenentatge i cada lloc és diferent a causa de la geografia, la història, la cultura, la tradició. Proposa començar observant el context particular perquè és important indagar, explorar-lo, recollir evidències estadístiques, i probablement encara és més important la intel·ligència de les evidències qualitatives, que ens ajuda a comprendre’l millor.

Ainscow afirma que també la política governamental és crucial: si es té un tipus de política semblant com passa a Itàlia o a Portugal és més fàcil, ja que hi ha una comprensió comuna que la inclusió és un aspecte essencial de la millora. Si no és té, aleshores és més difícil per als implicats. Però, en general, pensa, que es veu clarament el progrés en els darrers trenta anys i creu que el desenvolupament sostenible amb aquest èmfasi en l’equitat i la inclusió està pressionant els governs. El seu posicionament és que sobretot cal demostrar que és possible, que es pot crear en cada aula, en cada escola, en cada comunitat un entorn d’aprenentatge més inclusiu.

Estratègies perquè l’escola sigui més inclusiva

És comú en escoles altament inclusives que siguin llocs de benvinguda, cooperació i suport a tots els seus estudiants. Avançar cap a una inclusió cada cop més real comporta, a criteri del nostre autor, tenir clar que la meta a assolir és veure que cada alumne porta nous reptes. El viatge implica un procés continu, fer-se preguntes i treballar col·laborativament. És a dir, preguntar-nos “Què podem fer per superar les barreres amb què aquest nen, nena o grup d’alumnes en particular s’estan enfrontant?”. És un procés d’aprenentatge cooperatiu per a tota la comunitat educativa del centre. A més, afegeix, cal lideratge, un equip de persones que considerin important aquest tema i liderin la gent creant un entorn col·laboratiu. Però, més crucial encara és implicar els professors en aquest repte. Els docents són “policymakers”, els qui implementen les polítiques realment, perquè en tancar la porta de l’aula, són els qui treballen amb els alumnes, i aquesta és la veritable educació que reben.

Avançar cap a una inclusió cada cop més real comporta un procés continu, fer-se preguntes i treballar col·laborativament

Segons ell, aquest és el motiu pel qual els canvis en educació són tan difícils, es necessita comprensió a tots els nivells del sistema. El nivell més important sense cap dubte, és el docent. Per això proposa que els professors haurien de veure la feina dels uns i dels altres a les seves aules, i conversar sobre la seva pràctica. El professorat ha de tenir una mirada holística dels alumnes i dels pares, pensar que els poden ajudar a comprendre la situació.

Un bon aprenentatge professional als centres pot servir d’estímul. L’escola no és únicament un indret on els alumnes aprenen, és també un indret on aprenen els adults. Per això és crucial exigir un lideratge que creï aquesta cultura als centres.

L’escola és un indret on els alumnes aprenen i els adults també, per això és crucial exigir un lideratge que creï aquesta cultura als centres

Per a Mel Ainscow, la formació del professorat és un gran repte. Aquest procés formatiu s’inicia a la universitat, però ha de continuar durant tot el seu desenvolupament professional, necessita tenir un progrés continu als centres i que es reflecteixi a les aules. Els professors necessiten veure altres professors, no amb la intenció d’avaluar, sinó per a aprendre els uns dels altres. La realitat és que la majoria de professors treballen amb la porta tancada i sols.

Ainscow no es refereix a cursos o tallers, sinó a professors que s’ajuden els uns als altres a les escoles, una manera de redefinir la pràctica docent. Es tracta d’ajustaments que fan que una unitat didàctica passi de menys a més inclusiva. Això s’aconsegueix amb detalls, llenguatge, actituds, la manera com els professors fan les preguntes, responen als alumnes, etc. I afirma que “els centres que progressen són col·legis on els professors investiguen contínuament sobre la seva pròpia pràctica de manera col·laborativa”.

En definitiva, en el camí cap a la inclusió sempre hi ha un canvi en el sistema de creences de l’escola. Es desenvolupa així el que anomenem una cultura inclusiva. Per això és un viatge que cada centre ha de fer en particular.

En el camí cap a la inclusió sempre hi ha un canvi en el sistema de creences de l’escola, es desenvolupa així el que anomenem una cultura inclusiva

Llegiu l’entrevista completa a Melvin Ainscow a Diàlegs Inclusió i progrés humà.

Compartir

2023-01-20T09:24:17+00:00
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
Go to Top