Què ens diries de la Neus més personal?
Vaig néixer a Barcelona el 1943. Era la gran de 3 germans. Sempre m’ha agradat la muntanya, fer excursions, anar de càmping i també viatjar, conèixer altres llocs i països. Gaudeixo molt llegint. He tingut la sort de tenir una família amb la qual tots hem gaudit, i on han crescut els tres fills -dos nois i una noia-. Ara tinc 10 nets, 5 nois i 5 noies, ben diversos i que m’aporten un contacte amb els joves d’avui molt vivencial.
Com vas decidir dedicar-te a l’ensenyament i aprenentatge de les ciències?
Sempre m’han agradat les ciències i les matemàtiques. Segurament un professor de química que vaig tenir em va animar a aprofundir en aquesta branca de la ciència. I el meu pare, que fabricava caixes de cartó, em va animar a seguir aquesta carrera perquè ja intuïa que els envasos del futur necessitarien aportacions de la química. Però ja quan estudiava la carrera m’imaginava sent mestra en una escola unitària d’un poble d’alta muntanya. Així i tot, no em veia fent de química en un laboratori i sí a l’escola, ajudant a descobrir als nois i noies aquest món fascinant de la ciència.
Com van ser els teus inicis com a mestra?
Diu la recerca que el primer any d’exercici de la professió marca el futur dels docents, i no tinc cap dubte que el meu cas (i el de les meves companyes joves d’aquells anys) ho confirma. Tot i que no teníem cap formació en didàctica, no vam deixar de llegir, de compartir punts de vista, de buscar sortides als problemes i dificultats que anaven sorgint, d’innovar… I així hem continuat.
Però després vas ser professora a la universitat. Com hi vas arribar?
En els anys seixanta va néixer la UAB i els estudis de magisteri es van configurar a partir d’un nucli de persones que apostaven per un canvi a l’escola. Bona part dels nous docents procedíem dels grups de treball vinculats a Rosa Sensat i per això em van proposar formar part del nou projecte el 1965.
Quan les escoles de magisteri van començar a tenir un estatus més universitari (1985), al professorat se’ns va exigir un doctorat cosa que em va comportar fer la tesi en el marc del King’s College de Londres. I des de llavors, no he deixat de combinar la recerca, la docència en la universitat i el contacte amb l’escola real a partir de la formació permanent i d’assessoraments.
Com és que et vas interessar a aprofundir sobre com transformar les pràctiques d’avaluació?
Va ser el 1988 quan, amb el professorat de ciències i matemàtiques de dos instituts municipals de Barcelona, estàvem començant a posar en marxa la LOGSE i va sorgir la pregunta: No hauríem de revisar també l’avaluació? Tant Jaume Jorba, des de les matemàtiques com jo des de les ciències, mai ens havíem interessat pel tema i el nostre coneixement sobre altres possibles maneres de plantejar-lo era nul. Però ens va semblar un bon repte i vam buscar articles i possibles referents.
En aquells moments acabava de sortir una revista francesa que parlava d’una avaluació formadora i aportava resultats de recerques en les quals s’havia evidenciat que els alumnes de liceus que aplicaven aquesta avaluació obtenien millors resultats en els exàmens de revàlida externs que els altres liceus de les mateixes característiques. Ens va interessar molt el plantejament perquè estava molt fonamentat teòricament i aportava evidències. Així va començar tot un treball que es va prolongar durant vuit anys i va possibilitar anar trobant respostes a les dificultats que anaven sorgint i comprovar els resultats.
Quines van ser aquestes dificultats?
En primer lloc, la d’aconseguir que realment els alumnes s’ajudessin entre ells de manera eficaç i eficient, perquè una avaluació formadora passa perquè saben cooperar mentre es coevalúan. Un segon repte va ser el de millorar com s’expressaven quan parlaven de matemàtiques i de ciències.
Després, també ens vam plantejar com seleccionar els coneixements que promoure, perquè fossin molt bàsics i significatius, com seqüenciar les activitats al llarg d’un procés d’aprenentatge dissenyat per a aconseguir-los, etc.
Algunes de les seves idees clau per a entendre aquest canvi de model avaluatiu es troben en el seu últim llibre Evaluar y aprender, un único proceso.
Cal replantejar l’avaluació?
El repte és discutir a fons sobre el concepte, sabent que el que s’entén per avaluació pot variar al llarg del temps. Canviar l’avaluació implica un canvi profund quant a idees, pràctiques i emocions molt arrelades. Quatre d’aquests grans canvis són:
- L’avaluació que serveix per a aprendre ha de ser gratificant.
- Aprendre requereix avaluar-se.
- L’aprenent ha de ser el protagonista de l’avaluació.
- L’avaluació dels resultats té sentit si s’ha après.
Per què costa tant canviar l’avaluació?
Un dels motius és que fa falta un debat ideològic sobre la finalitat de l’educació. Avaluem en termes de competitivitat per a classificar als alumnes o en termes d’equitat per a promoure que tots aprenguin, sense renunciar a res?
Fa falta que els equips docents ho debatin i, després d’arribar a acords, fa falta temps i paciència, l’èxit no es produeix de la nit al dia. Que s’aconsegueixi o no el canvi depèn en gran manera de l’art del docent, la seva ciència, la tecnologia (instruments, tècniques i estratègies) que utilitza i també, de la seva ideologia i els seus valors.
Et pot interessar
