La importància de la competència digital ciutadana en el segle XXI

Compartir

8 març 2023

La competència digital és clau per a una alfabetització digital eficaç de l’alumnat i del professorat

per Estefania Hita i Ana Moreno

A escala internacional hi ha diversos marcs de referència sobre competències digitals àmpliament acceptats. Entre ells tenim el model DigComp (The digital competence framework for Citizens – European Union) de 2017, els estàndards d’ISTE (International Society for Technology in Education) també del 2017, o el de la UNESCO del 2019 (ITC Competences Framework Teachers ITC-CFT). Aquests tres marcs tenen un fonament científic sòlid, són útils per a guiar polítiques educatives i de certificació digital, i es poden fer operatius mitjançant la implementació d’eines i programes de capacitació regionals i nacionals. A més, proporcionen un llenguatge i un enfocament comuns, que ajuden al diàleg i a l’intercanvi de bones pràctiques a les diferents comunitats educatives.

Tot i això, segons Gros et al. (2020) nombrosos estudis de la UNESCO i l’OCDE, entre altres, confirmen que les polítiques governamentals per a la integració de les TIC a les escoles no han cobert les expectatives desitjades en referència a la millora de l’educació, a cap país del món.

Les polítiques governamentals per a la integració de les TIC a les escoles no han cobert les expectatives desitjades a cap país 

A Espanya, per exemple, l’octubre del 2017, es va presentar l’estàndard de competència digital docent de l’INTEF (Institut Nacional de Tecnologies educatives i de Formació del Professorat). Amb ell es pretenia donar suport a la transformació digital de l’escola a través de la formació del professorat i la seva acreditació com a docents digitalment competents. Recentment, l’INTEF ha presentat una actualització de la seva proposta amb una aposta forta pel model DigCompEdu del marc de referència de la UE.

El model ISTE està en sintonia amb els ODS

El model d’estàndards ISTE (2017) està alineat amb els objectius de desenvolupament sostenible de la UNESCO i ha estat adoptat pels 50 estats dels EUA i molts altres països principalment d’Amèrica, Àsia i Oceania. Tal com ISTE comenta al seu lloc web, els seus estàndards sobre competència digital estan adreçats tant a alumnes, com a docents i líders escolars, i estan avalats pels “vint anys d’estudi i experiència, en què s’han utilitzat, investigat i actualitzat per reflectir contínuament les darreres millors pràctiques basades en la recerca que defineixen l’èxit en l’ús de la tecnologia per a aprendre, ensenyar, liderar i capacitar”. La proposta d’ISTE (2021) per a estudiants es compon de les 7 dimensions següents: 1) Alumne empoderat; 2) Ciutadà digital; 3) Constructor de coneixement; 4) Dissenyador innovador; 5) Pensador computacional; 6) Comunicador creatiu; i 7) Col·laborador global.

La proposta d’ISTE es compon de 7 dimensions com l’alumne empoderat, el ciutadà digital o el col·laborador global

El marc ICT-CFT és una eina útil per a la formació del professorat

El marc de competències per a docents de la UNESCO s’emmarca a l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i reconeix que l’auge de les TIC comporta un potencial considerable per a accelerar el progrés, satisfer la fractura digital i promoure el desenvolupament de societats del coneixement inclusives basades en els drets humans, l’apoderament i l’assoliment de la igualtat de gènere. Per a la UNESCO, el desenvolupament de societats inclusives a l’era digital implica quatre pilars: llibertat d’expressió i llibertat d’informació; accés universal a la informació i al coneixement; aprenentatge de qualitat per a tothom, i respecte per la diversitat lingüística i cultural. El Marc ICT-CFT és una eina per guiar la formació inicial i permanent dels docents en l’ús de les TIC a tot el sistema educatiu. Està ideat per adaptar-se als objectius nacionals i institucionals i actualitzat als recents avenços tecnològics en matèria d’educació i aprenentatge, com ara la intel·ligència artificial (IA), les tecnologies mòbils, l’Internet de les coses i els recursos educatius oberts, en suport a la creació de societats del coneixement inclusives.

Figura 1. Marc de competències docents en matèria TIC elaborat per la UNESCO, 2019

El model DigComp de la UE

El marc DigComp de la UE per a la competència digital inclou tres blocs de competències: competència ciutadana (DigComp), competència docent (DigCompEdu) i competència de les organitzacions educatives (DigCompOrg). El primer bloc agrupa les competències que hauria de tenir tot ciutadà per gaudir d’una vida plena en un món on la tecnologia digital és omnipresent i necessària en gairebé tots els seus àmbits. La competència digital ciutadana és clau per a una alfabetització digital eficaç de l’alumnat, però també per a la del professorat, que ha de ser model per als alumnes en l’ús de la tecnologia i participar de manera activa a la societat digital. Aquesta competència s’estructura en 5 dimensions i 21 competències. Aquestes 5 àrees són: 1) Informació i alfabetització; 2) Comunicació i col·laboració; 3) Creació de continguts digitals; 4) Seguretat; i 5) Resolució de problemes.

Figura 2. Dimensions i competències de la DigComp del ciutadà. Font: Euskadi.eus

Les tecnologies digitals formen part d’una competència transversal del currículum

Des del punt de vista de l’escola del segle XXI aquest desplegament facilita integrar les competències digitals en l’àmbit curricular com a contingut competencial específic i transversal quan s’utilitza com a eina per comprendre millor el món i adquirir els coneixements, habilitats i actituds necessàries per aconseguir un aprenentatge competencial profund.

Però el ràpid avenç tecnològic exigeix revisions periòdiques d’aquests marcs competencials normatius. Des de la primera versió de DigComp el 2017, han sorgit tecnologies emergents com la intel·ligència artificial (IA), la realitat virtual i l’augmentada, la robòtica, l’“Internet de les coses” (IdC), la “datafication” o fenòmens nous com la desinformació (“disinformation”) i la informació falsa (“misinformation”). Aquesta nova realitat digital augmenta els requisits per a una competència digital ciutadana. A més, s’ha consolidat la necessitat creixent d’abordar els aspectes ecològics i de sostenibilitat de la interacció amb les tecnologies digitals. La darrera versió disponible de DigComp és la 2.2, i a més de les novetats comentades incorpora millores pedagògiques com els tres components propis del desenvolupament competencial que facilitaran la seva operativitat: el coneixement, les habilitats i les actituds. Aquesta vegada DigComp ha comptat amb la implicació d’organismes internacionals com ILO (International Labour Organization), UNESCO, UNICEF i el Banc Mundial, el suport dels quals suposa un pas endavant en un major reconeixement i èxit del marc competencial digital europeu (Vuorikari, 2022).

S’ha consolidat la necessitat d’abordar els aspectes ecològics i de sostenibilitat de la interacció amb les tecnologies digitals

Com afirmen Hepp, Prats i Holgado (2015), hi ha molts docents que, tot i no tenir un ampli coneixement de les TIC, tenen un gran coneixement pedagògic i s’atreveixen a proposar activitats o estratègies que tenen un alt nivell tècnic, cosa que justifica que liderin els processos de canvi a l’escola. Tanmateix, tant la presència generalitzada de dispositius digitals com el deure d’ajudar els alumnes a ser digitalment competents requereixen dels educadors el desenvolupament de la seva competència digital. En el cas de la UE, DigCompEdu ofereix un conjunt de 22 competències digitals, organitzades en 6 àrees, i orientades a capacitar els docents en l’aprofitament del potencial de la tecnologia digital per a la millora i la innovació de l’educació. Tres de les àrees fan referència a competències digitals pedagògiques com ara: seleccionar, crear i compartir recursos digitals; utilitzar la tecnologia digital en el procés d’ensenyament-aprenentatge; millorar l’avaluació, la inclusió i la personalització; i, aconseguir el compromís actiu dels aprenents. Les altres dues fan referència a l’entorn professional del docent, com ara la interacció digital amb altres professionals, alumnes o famílies. La restant fa referència a les competències pedagògiques específiques necessàries per al desenvolupament de la competència digital dels seus alumnes, com, per exemple, “permetre als alumnes utilitzar les tecnologies de forma creativa i responsable per gestionar informació, comunicar-se, crear contingut, aconseguir benestar i resoldre problemes.” (Redecker, 2020).

Figura 3. Àrees competencials, competències i relacions competencials del Marc Europeu de Competència Digital del Professorat DigCompEdu. Imatge de JRC.

L’eina SELFIE és útil per a l’autoavaluació digital del professorat

El marc DigCompEdu està adreçat a educadors de tots els nivells educatius, des d’educació infantil fins a educació superior i adults, incloent-hi la formació professional, l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i qualsevol altre context d’aprenentatge no formal.

El desembre de 2020, el projecte DigCompEdu presenta la primera versió de l’eina SELFIE d’autoavaluació per a docents. Aquesta aplicació permet reflexionar al professorat sobre la seva competència digital dins el marc europeu. Cada docent pot identificar les seves fortaleses i llacunes amb el propòsit de dissenyar el seu propi pla d’aprenentatge i millorar així en l’ús de la tecnologia digital per a un ensenyament i aprenentatge efectius al segle XXI. Després d’uns anys de proves amb professorat de diversos països, el desembre del 2021 DigCompEdu va llançar la seva primera versió de SELFIE que ja està disponible en més de 30 llengües.

Un model alternatiu: el model holístic de Castañeda

Tal com comenten Area i Adell (2021), hi ha, però, altres aproximacions que qüestionen aquest enfocament conductual. Per a Castañeda et al. (2018) aquest tipus de classificacions de la competència digital docent no parteixen de l’acció docent i redueixen la funció del professorat al simple ús de la tecnologia, amb una visió instrumentalista, neutra en valors i amb una concepció determinista de la relació entre tecnologia i societat. En lloc d’això, Castañeda et al. (2018) proposa el “model holístic orientant al món digital”, en què el docent és: 1) Expert en continguts pedagògics digitals; 2) Generador-gestor de pràctiques pedagògiques emergents; 3) Capaç de fer servir les TIC per expandir la seva relació amb la família i l’entorn de l’estudiant; 4) Sensible a l’ús de la tecnologia des de la perspectiva del compromís social; 5) Expert en entorns d’aprenentatge enriquits; i 6) Pràctic-Reflexiu augmentat. D’altra banda, l’informe “Digital education policies in Europe and beyond: key design principles for more effective policies” (Conrads et al. 2017), en un dels vuit principis per al disseny de polítiques educatives digitals, recomana justament “utilitzar un enfocament holístic adreçat al canvi sistèmic” per a afavorir una transformació en profunditat mitjançant un enfocament sostenible, tot creant capacitat, recursos i aplicacions locals.

Figura 4. Model holístic orientant al món digital. Font: Castañeda (2021)

En aquest sentit, TPACK és un altre model tecnopedagògic que en poc temps s’ha convertit en tot un referent per a aquells docents que vulguin integrar les TIC als processos d’ensenyament i aprenentatge de manera eficaç.Aquest model, suggerit per Koehler i Mishra (2006), fa referència a tres tipus de coneixement: el pedagògic, el tecnològic i el contingut. Els tres combinats aconsegueixen que el docent integri la tecnologia en el procés d’ensenyament de manera que afavoreixi un aprenentatge autònom i profund en els alumnes. Es tracta d’un model a considerar, per part de les institucions i els mestres, a l’hora de planificar i organitzar les experiències educatives, ja que té el potencial de millorar l’ensenyament i l’aprenentatge (Salas-Rueda, 2018).

Figura 5. Model TPACK. Technological, pedagogical, content knowledge. Font: UNIR (2020)

Valora aquest post
5/5 - (1 vote)
 

Compartir

2024-04-16T14:45:26+00:00
Go to Top