Durant la formació es van introduint i aplicant rutines per descobrir el seu potencial i aplicabilitat a l’aula. Algunes de les rutines més interessants són:
- Connecta, amplia, desafia
- Veure, pensar, fer-se preguntes
- Què passa? Què veus que et fa dir això?
- Un pas a dintre
- Parts, Persones, Interaccions
- Punts conflictius
- Tres cercles
Les tres últimes estan especialment dissenyades per descobrir complexitats en el món actual.
“Parts, persones, interaccions.” S’utilitza per trobar possibilitats per resoldre un problema complex. Per exemple per tractar el problema de l’excés de pesca, la pobresa, etc. Per poder analitzar el problema es necessita estudiar per un costat totes les parts implicades, per un altre les interaccions entre aquestes parts, i finalment les persones o grups humans afectats.
“Punts conflictius.” Serveix per analitzar controvèrsies, temes en els quals hi ha grups de gent que pensa diferent. Es posa la controvèrsia al mig i s’analitzen els FETS (fets diferents, fets comuns), els INTERESSOS (interessos pràctics diferents i comuns), les POLÍTIQUES (diferents, comuns segons grups), i els VALORS (valors diferents, valors comuns). Alguns exemples poden ser l’escalfament global, l’avortament, etc.
“Tres cercles.” Permet fer un emmarcament ampli per llançar un tema. El cercle més interior “Pensant sobre” es posa el tema central i les idees del tema. El següent cercle “Pensem amb” Altres temes en què és relaciona d’alguna manera i estan presents a la nostra vida, societat, etc. El cercle més exterior “Pensar més enllà” utilitzem comparacions i analogies en àrees poc o res relacionades, per passar del que és obvi al que està amagat.
Les investigacions sobre els tipus de pensament que afavoreixen la comprensió identifiquen 8 pensaments diferents que convé promoure i fer visibles: 1) Observar i descriure; 2) Construir explicacions i interpretacions; 3) Raonar amb evidència; 4) Establir connexions; 5) Tenir en compte diferents punts de vista; 6) Copsar el que és essencial i arribar a conclusions; 7) Fer preguntes i fer-se preguntes; i, 8) Descobrir complexitat i anar més enllà de la superfície. Aquests 8 tipus de pensament formen l’anomenat mapa de la comprensió i són la base per la construcció de rutines de pensament.
En el marc del Project Zero de la Facultat d’Educació Harvard, que en David va dirigir, s’ha desenvolupat un altre projecte que ha revolucionat les aules de tot el món, Cultures of thinking. Una cultura de pensament és un lloc on es valora, promou i es fa visible el pensament com eina bàsica d’aprenentatge i col·laboració.
Per Ron Ritchhart, investigador principal del Project Zero, una de les 8 forces culturals que genera una veritable cultura de pensament són les estratègies, rutines o destreses, que el fan visible. Les altres forces són: les expectatives (altes, conegudes, avaluades); el temps (per pensar i preguntar), l’entorn (per documentar, visualitzar la història de l’aprenentatge), modelatge (professorat model de pensador competent), el llenguatge (incorporar la terminologia cognitiva); oportunitats (activitats interessants, reptadores i connectades en aprenentatges rellevants); interaccions (relacions entre materials, professorat, alumnat que desafien el pensament); i estratègies (rutines, destreses o tècniques de pensament crític i creatiu).
Una cultura de pensament és un lloc on es valora, promou i es fa visible el pensament com eina bàsica d’aprenentatge i col·laboració.
El treball continuat i sistemàtic per construir cultures de pensament a qualsevol entorn d’aprenentatge, tant sigui a l’escola, a la família, o a la comunitat, garanteix el desenvolupament d’hàbits de pensament necessaris per tenir una vida feliç i que aporti valor. Alguns d’aquests hàbits són: curiositat i fer-se preguntes, mentalitat oberta i tenir en compte altres perspectives, raonar amb evidència, pensar abans d’actuar, anar més enllà del que és superficial, autoavaluar-se i ser metacognitiu, etc.
Alguns hàbits de pensament necessaris per tenir una vida feliç i que aporti valor són: curiositat i fer-se preguntes, mentalitat oberta i tenir en compte altres perspectives, raonar amb evidència, pensar abans d’actuar, anar més enllà del que és superficial, autoavaluar-se i ser metacognitiu.
Destreses
Per en Bob, hem d’aprendre a pensar perquè sovint ho fem de manera precipitada, superficial, desordenada o confusa i necessitem optimitzar el nostre pensament per prendre decisions i resoldre problemes de manera competent, per fer prediccions, argumentar les nostres idees o analitzar diferents continguts per comprendre’ls. Swartz proposa l’aprenentatge de destreses de pensament i la seva aplicació en activitats d’aprenentatge que integren els continguts curriculars i les destreses. Aquesta tècnica s’anomena infusió i s’ha demostrat que dóna millors resultats a l’hora d’ensenyar a pensar que si l’ensenyament de destreses es fa al marge dels continguts d’aprenentatge de l’alumne, com una assignatura a part, doncs els aprenents no ho integren tan fàcilment.
Una destresa de pensament és una estratègia per aplicar un tipus de pensament més o menys complex de manera competent. L’estratègia consisteix en una seqüència de preguntes, també anomenada mapa de pensament o base d’orientació, que l’alumne ha de respondre per aplicar bé la destresa. Cada pregunta és com un pas a seguir dins un procediment. Hi ha moltes destreses, segons el tipus de pensament que promouen es poden classificar en 4 grups: Pensament Creatiu (generació d’idees, metàfora, etc.), Pensament Analític (comparar i contrastar, relació de les parts i el tot, classificació, seqüenciació, argumentació, etc.), Avaluació del pensament (fiabilitat de les fonts, explicació causal, predicció, etc.), Pensament Actiu (Resolució de problemes i presa de decisions).
Una destresa de pensament és una estratègia per aplicar un tipus de pensament més o menys complex de manera competent. Es poden classificar en destreses de pensament creatiu, analític, per avaluar el pensament i d’acció.
L’aplicació d’una destresa és una mica més complex que la d’una rutina. Per poder fer-ho competencialment i aconseguir els objectius de pensament i contingut, cal seguir la metodologia pròpia d’un procés d’aprenentatge competencial. Així doncs els passos per fer una activitat amb destresa són els següents:
- Introduir la destresa. Utilitzar un exemple senzill de la vida quotidiana. Per exemple compara un banc i una cadira o analitzar les parts d’una bicicleta.
- Construir, junt amb els alumnes, el mapa de pensament o base d’orientació de la destresa i prendre nota.
- Explicar l’activitat i guiar als alumnes en l’aplicació de la destresa al contingut, pas a pas. Seguir, en tot moment, el mapa de pensament i escriure les respostes i conclusions a l’organitzador gràfic de la destresa.
- En acabar, demanar als alumnes que apliquin l’escala de la metacognició i es preguntin què han aprés, com ho han fet, com ho podrien millorar i en quina altra situació podrien aplicar la mateixa destresa.
- Activitat d’ampliació en què l’alumne pugui aplicar el que ha après i el doni sentit.
