La neuroeducació obre un nou espai de col·laboració amb el professorat

per Jordi Viladrosa i Clua

L’educació és un camp en constant evolució on les noves recerques fan que tinguem una millor comprensió de com aprenem. En aquest sentit, la neuroeducació s’ha posicionat com una disciplina clau per comprendre el funcionament del cervell en l’àmbit educatiu. Entrevistem Anna Forés, qui ha aconseguit fusionar de manera magistral la pedagogia i la neurociència, brindant a docents, pares i estudiants eines pràctiques per millorar la qualitat de l’aprenentatge. Amb una trajectòria consolidada i una àmplia experiència en el camp de l’educació, Forés és una veu autoritzada i una referent en neuroeducació. És doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació, pedagoga i codirectora del Màster de Neuroeducació de la UB. És coautora de “Els beneficis de la lectura en veu alta” (Enciclopèdia).

Entrevista a Anna Forés

Encara que sembli una obvietat, voldria demanar-te que ens facis una definició de neuroeducació. En què té a veure amb la neurociència? I per què creus que és important per als professionals de l’educació conèixer-la?

L’OCDE, el 2017, va dir que qualsevol educador, qualsevol mestre, necessita tenir quatre sabers:

• El primer saber és el saber propi de la matèria, si ets un professor de matemàtiques, necessites saber matemàtiques; si ets professor de música, necessites saber música.
• El segon saber és el saber didàctic o pedagògic, o sigui no només has de saber matemàtiques sinó que també les has de saber explicar.
• El tercer saber és el saber tecnològic.
• Però el quart saber és com funciona la ment. Per tant, la neuroeducació no és una moda sinó una necessitat, perquè el que fa és explicar-nos per què hi ha coses que funcionen bé en educació i altres que no.

La neuroeducació aglutina tot el coneixement que tenim sobre el funcionament del cervell i l’aplica a l’educació. Per tant, és molt incipient encara perquè gràcies a la tecnologia sabem què està passant al nostre cervell quan estem aprenent.

Actualment, tothom té una opinió més o menys formada sobre la irrupció de la intel·ligència artificial en el món de l’educació. Quines són, a parer teu, les implicacions de les noves tecnologies en l’aprenentatge i com hi intervé  la neuroeducació?

Ens trobem actualment amb aquesta col·lusió de les tecnologies i de fins on arribaran. Crec que el que no haurem de perdre mai de vista és que les tecnologies ens han de facilitar la feina la qual cosa comporta no perdre de vista que hi ha un component ètic sobre l’ús que en fem. No podem negar-les, perquè en el context social que vivim hi són presents, però sí utilitzar-les a favor nostre.

La neuroeducació en aquest cas donarà també pistes de què podem arribar a fer amb aquestes tecnologies i què no. Cal que passi una mica més de temps per calibrar-ho bé.

Quines són les pràctiques més efectives per a ajudar als estudiants a desenvolupar habilitats cognitives com la memòria, la resolució de problemes i la presa de decisions?

Treballar les funcions executives, per exemple. Sabem que en el nostre cervell hi ha diferents àrees i diferents funcions, però també sabem la importància de les emocions i de la memòria en l’aprenentatge. Aleshores, com treballem tot això? Doncs amb diferents estratègies; no n’hi ha una d’exclusiva.

Al nostre cervell, per aprendre, li agrada tot allò que intueix que pot ser útil per al seu futur. Per això, hi ha metodologies com treballar per projectes o per reptes, que fan que el nostre aprenentatge sigui molt més obert i que els nostres nois i noies estiguin molt més motivats per aprendre.

Una pregunta que potser t’han fet molts cops és: quins són els principals neuromites o falses creences que encara circulen en l’àmbit educatiu? Com podem desmentir-los des de l’àmbit de la teva expertesa?

La ciència va evolucionant i continguts que abans ens havien explicat d’una manera ara sabem des de la ciència, des de l’evidència científica, que potser estàvem equivocats. Crec que hem de tenir la humilitat de dir “bé, jo sé el que sé, però potser dintre de dos mesos hi haurà un estudi que em digui que potser no és d’aquesta manera”.

Els principals neuromites són aquestes creences que tenim com a mestres, perquè ens ho van explicar d’una manera determinada, perquè a vegades per les xarxes corren una sèrie d’afirmacions que segons com no sabem contrastar-les, o perquè tendim com a éssers humans que som a simplificar i potser no veiem del tot què hi ha al darrere. Em sembla que el principal que hem de fer com a mestres, com a educadors i educadores és tenir un esperit crític, primer de tot, i saber veure realment ja sigui d’una proposta en concret, d’una metodologia, quina és l’evidència científica que la sustenta. O sigui, tots els mestres, tots els educadors, hauríem de ser científics en aquest sentit i analitzar aquestes bones o males pràctiques.

Així doncs, de neuromites n’hi ha molts, els estils d’aprenentatge, les intel·ligències múltiples…, hi ha moltes coses que encara necessiten contrast científic per veure que poden ser d’una altra manera.

Acabeu de publicar “Els beneficis de la lectura en veu alta” amb David Bueno i Antoni Ruiz. Afirmeu que es tracta d’un “llibre dirigit a tots els que voleu que la lectura compartida formi part de la seva rutina”. Ens ho pots explicar una mica més?

El que intentem, bàsicament, és veure quins són els beneficis que es produeixen quan llegim en veu alta. Com que l’estudi l’hem fet amb famílies, hi ha moltes consignes en el llibre per a treballar la lectura en veu alta en família, com per exemple buscar un espai i un temps de lectura. En aquestes situacions es donen tota una sèrie de beneficis com el fet que és un moment que “estem per tu”, trobar la manera de fer això que avui en dia és tan difícil: tenir una estona per a les persones; resguardar aquest espai d’intimitat. I, després, tot el que sigui el modelatge. Si jo parlo, si jo llegeixo amb els més petits, doncs els més petits també van aprenent a entonar, a fer diferents veus, a comprendre molt millor el text. Per tant, hi ha molts beneficis i si en fem un hàbit a casa, farem bons lectors després quan siguin adolescents, que és on tenim un gran repte per assolir.

Un aspecte que he trobat interessant és al capítol 8 del vostre llibre en què expliqueu la “teoria de la ment” i com “influeix en la competència empàtica de les persones”. Per què és important aquesta teoria i per què la lectura en veu alta podria contribuir a consolidar aspectes clau de la capacitat de socialització?

La teoria de la ment és aquesta capacitat cognoscitiva de veure l’altre com a tal. Quan som petitons a vegades confonem la nostra persona amb una altra persona. A partir més o menys dels quatre anys, podem distingir el que soc jo del que és l’altre. Aleshores, quan jo distingeixo a l’altre també puc intentar ser empàtic amb ell, entendre com m’haig de relacionar amb aquest altre per conviure-hi. Llavors, quan jo llegeixo en veu alta, justament podem ajudar a fer aquestes interpretacions de les lectures. Per exemple, tu llegeixes aquest personatge i jo llegeixo aquest altre o si són molt petits poden fer onomatopeies. La lectura en veu alta ens ajuda a discernir els diferents personatges que entren en joc quan estem llegint.

En alguna ocasió t’he sentit defensar la idea que les habilitats toves i altres competències com la creativitat i la imaginació han de guanyar pes en el sistema educatiu. En quin sentit cal reprioritzar el que s’ensenya i aprèn a les aules?

No seré pas jo qui faci una crítica contra la informació, contra el coneixement com a tal, crec que els coneixements són imprescindibles, això és evident, però també ho són aquestes competències que ens ajudaran en aquest món incert que ens toca viure i per al qual hem de preparar justament als nostres nois i noies. Llavors, què és el que necessiten per viure i per conviure? Doncs, molts sabers més competencials que no pas de contingut informatiu.

Quins són els desafiaments més importants que els educadors han de superar a l’hora de crear entorns d’aprenentatge que siguin efectius per a tothom?

Una de les primeres premisses o principis de la neuroeducació és que cada nen i cada nena que tenim al davant és diferent i aquest fet el podem viure com un problema o com una gran riquesa, perquè realment tenim aquesta diversitat. I el que hem de fer és dissenyar estratègies d’aprenentatge justament pensant en aquesta diversitat, no en una corba de Gauss, en la “normalitat”. Per tant, no es tracta d’incloure a ningú sinó de fer un disseny per a tothom.

Quan parlem de formació al llarg de la vida potser encara no hem assumit del tot què significa. El professorat s’ha de formar en múltiples àmbits. Quins llibres o autors recomanaries per a aquells que volen aprofundir en la seva comprensió de la neuroeducació?

Hi ha molts llibres i molt interessants. Penso que els professors, els mestres, els educadors hem de continuar llegint sempre, som aprenents justament per a poder continuar ensenyant, és quan ens formem que podem ensenyar als altres. No hauríem de perdre mai la curiositat per estar al dia de les novetats.

Pel que fa a autors sobre neuroeducació tenim a Francisco Mora o Ignacio Morgado. Més centrats en inclusió o diversitat, Nacho Calderón o Coral Elizondo, entre altres.

Com a investigadora en equips com el GR-EMA o el grup d’innovació INDAGAT, segur que ens pots aportar el teu parer sobre quin és el futur de la neuroeducació i quines són les àrees que consideres que necessiten més investigació per a continuar avançant en la comprensió de com aprèn el cervell?

Ens queda molt per aprendre. Els experts neurocientífics diuen que només tenim un 10% del coneixement. Gràcies als avenços tecnològics, però, penso que ens hem de donar 5 o 10 anys per acabar de saber com funciona el nostre cervell i poder-ho després transferir a l’àmbit educatiu.

Per acabar, quin consell donaries als docents que volen integrar la neuroeducació a la seva pràctica docent pel que fa a la utilitat de la lectura en veu alta?

A peu d’aula implantaria la lectura en veu alta per diferents motius. Per exemple, quan els més petitons estan en el procés d’aprendre a llegir, el que sabem és que no poden aprendre a llegir si no han parlat molt. Per tant, amb els més petits trobar espais per parlar, parlar, parlar, però parlar ells, no nosaltres, que tinguin molt vocabulari perquè puguin parlar molt. D’aquesta manera, a l’hora de llegir, serà molt fàcil. De vegades els obliguem a fer un procés lector quan el seu cervell encara no està madur, no els hem donat oportunitat de parlar i no tenen prou vocabulari. Aleshores el seu cervell ha de fer un esforç titànic.

Quan tenen molt vocabulari i parlen molt, a l’hora de començar a llegir ho fan molt bé. Més encara, no ho associen a frustració sinó a plaer i, per tant, tindrem futurs lectors. Però si de petits els hem obligat a llegir abans que el seu cervell estigui madur i no els hem donat oportunitat de parlar ni de tenir vocabulari, llavors els hi costa moltíssim i associen llegir a frustració. I, per això a l’adolescència deixen de llegir, perquè està associat a frustració i no a plaer.

Quan ja comencen a llegir, amb els contacontes, per exemple, que ells facin un paper, que vagin escoltant-se els uns als altres, crear un ambient de confiança, de seguretat o més diversió, fent escenificacions… El que intentem és que la lectura estigui associada a plaer.