Anna Forés Miravelles (Barcelona, 1966) és llicenciada i doctorada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona (UB). És una apassionada de l’educació i amb la creença ferma del potencial de les persones. Les seves recerques se centren en l’educació, la didàctica i la innovació en diferents entorns d’aprenentatge.
Jordi Grané Ortega (Sabadell, 1962) és llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i va cursar un mestratge en Sociologia i en Gestió Pública per la mateixa universitat. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la promoció de la convivència i la resolució de conflictes, l’assessoria política i la resiliència.
“Hagamos que sus vidas sean extraordinarias”
Amb més o menys convicció se sol acceptar que l’educació és el motor del canvi de la societat. Potser és una mena de mantra, però n’hi ha que no solament se’l creuen, aquest mantra, sinó que el fan seu i li donen sentit a través de l’acció. Els autors de Hagamos que sus vidas sean extraordinarias encunyen el verb “resiliar” per aplicar-lo a l’àmbit educatiu i fer que allò que és ordinari esdevingui extraordinari mitjançant un procés de transformació a través de l’educació. Una contribució a enriquir la vida humana des de l’educació. (p. 11). Pensaments que provoquin accions. Aquest és l’objectiu per fer front a dos reptes: educar per a fer front a la incertesa, la volatilitat i la complexitat i educar per tal de revertir la fatalitat o l’absència d’alternatives. (p. 12)
Pensaments que provoquin accions per fer front a dos reptes: educar per a fer front a la incertesa, la volatilitat i la complexitat i educar per tal de revertir la fatalitat o l’absència d’alternatives.
Forés i Grané proposen 60 estratègies per a promoure la resiliència educativa distribuïdes en dues accions generatives nuclears (la G6 i la C12) de cadascuna de les quals en depenen cinc més. Les sis primeres es refereixen al creixement del jo i les altres sis es refereixen al creixement del “nos-altres”. És la seva visió humanista del món que necessàriament s’ha de convertir en un lloc millor per viure si convertim els pensaments en accions resilients; és a dir, en accions que es poden dur a la pràctica en temps real a les nostres aules.
Un cop d’ull al sumari ens pot ajudar a fer-nos una idea del contingut i del grau de compromís al qual ens inviten els autors:
G1. Donar espai a l’humor i a l’alegria. Generar actituds lúdiques, felicitat i optimisme
G2. Educar habilitats per a la vida. Generar una vida amb sentit, lliure, improvisada i humil
G3. Educar en la cultura de “l’encara no”. Generar mentalitat de creixement, espai a l’error i el repte, motivació 3.0, elogis savis i grit
G4. Experimentar per aprendre. Generar ritmes i temps adequats d’aprenentatge, i una mentalitat àmplia, original, curiosa i
creativa
G5. Aprendre a ser i a esdevenir. Generar dades actualitzades, pensament eficaç, mirada introspectiva, agilisme i autonomia
G6. Exercir les funcions executives. Generar atenció, flexibilitat, inhibició, planificació i bones decisions
G7. Teixir enllaços socials, afecte, aferrament i seguretat. Generar relacions d’autenticitat, límits, cures, converses, compassió i
amabilitat
G8. Personalitzar l’educació i respectar la singularitat. Generar alternatives, oportunitats, potencialitats i bellesa
G9. Recuperar el poder de narrar històries amb passió. Generar llenguatges amables, àgores, preguntes i vocabularis d’esperança
G10. Construir estructures de convivència. Generar la imaginació moral, el tercer costat, el bon ús de la memòria i de l’oblit, i el
perdó
G11. Invertir i construir palaus per al poble. Generar organitzacions teal, autogestió, plenitud, propòsit i democràcia
C12. Expandir la definició del «nos-altres». Generar rebel·lia, cooperació, comunitat, canvi, futur i la transició de la cultura ego a la cultura eco
Grané i Forés havien tractat aquesta qüestió de la resiliència en publicacions anteriors. A La resiliencia. Crecer desde la adversidad (Plataforma, 2008) s’enfocava com una resposta a l’adversitat. En canvi, a Los patitos feos y los cisnes negros (Plataforma, 2019) l’anomenaren “resiliència generativa” entesa com “l’art de generar oportunitats des de la incertesa”. Si ens trobem en una societat on el canvi és la manera natural de viure, quin és l’enfocament més oportú que ha de fer l’escola amb els seus estudiants? Els autors aposten per plantejar pensaments que condueixin a l’acció; però una acció no generalitzable necessàriament a tots els contextos, sinó en funció de les realitats i possibilitats de cada escola en particular. No es tracta, doncs, d’una metodologia o d’una aplicació sistèmica del que es podria anomenar currículum resilient.
El model que ens ofereixen ens el presenten a partir de la figura geomètrica del dodecaedre, composta per 12 pentàgons, la qual cosa permet descriure cinc estratègies per a cada acció, que degudament combinades es converteixen en les 60 propostes que poden facilitar la resiliència. Una manera de fer visible una temàtica complexa a través d’una imatge senzilla. La resiliència és un constructe i, per tant, és difícil mesurar el seu grau d’assoliment. No he vist enlloc que els autors vinculin l’èxit de la seva proposta a la necessitat de dur-la a la pràctica completament. Aquesta és, al meu entendre, una virtut del model: la seva obertura i flexibilitat. Com més estratègies es puguin dur a terme més consistent serà la generació de resiliència en l’àmbit educatiu.
La lectura és amena i engrescadora perquè se succeeixen nombrosos autors actuals amb citacions ben trobades de les seves obres i múltiples exemples que, per una banda, sembla que et portarà a perdre el fil conductor de l’obra, però, per una altra banda, precisament aquesta diversitat d’opcions és la que fa assequible i meritòria la proposta de Grané i Forés. Les descripcions de les estratègies van seguides de propostes d’acció educativa que exclouen el mode imperatiu i que es converteixen, per això mateix, en invitacions a no deixar passar l’ocasió de mirar d’aplicar-ne alguna tot començant per la pròxima hora de classe.
No em puc estar de reproduir breument alguns dels pensaments que ens regalen els autors d’aquest llibre. Poden semblar simplificacions o consells típics dels manuals d’autoajuda, però en realitat, són compromisos que cada persona pot fer seus sigui quin sigui el lloc que ocupa en l’entramat del sistema educatiu. No depèn, doncs, de la implantació global d’un model; sinó de l’actitud i del tarannà de cadascú. Fer-ho possible també és voler fer-ho possible. Vegem-ne alguns, a tall d’exemple inspirador:
“Al nostre cervell li agrada el plaer, per tant, si la situació d’aprenentatge està relacionada amb l’alegria, tendirem a repetir-lo. Quan estem orgullosos d’haver resolt un problema, afrontar un repte o un desafiament, també ens sentim alegres per l’aprenentatge”. (p. 24-25)
“La primera força motivant humana és trobar un sentit a la pròpia vida.” (p. 30) “Educar és humanitzar per a transmetre sentit. Per això, tota pedagogia del sentit ha de guiar els estudiants perquè es dotin d’aquest projecte vital necessari per a viure una vida amb sentit.” (p. 31)
“Educar és posar humilitat en les petites coses […]: un somriure, una paraula amable, un gest, una carícia, una atenció, un temps, etc.” (p. 35)
“Els professors excel·lents són aquells que afavoreixen el desenvolupament de l’intel·lecte perquè creuen que la intel·ligència és flexible i mal·leable. Són els docents amb mentalitat de creixement.” (p. 37)
“Educar implica desenvolupar una cultura del desafiament que prepari l’estudiant per al camí, no el camí per a l’estudiant.” (p. 41)
“Hem de desaccelerar l’educació i els ritmes d’aprenentatge, hem d’evitar ritmes estandarditzats, uniformes i rígids per a tots els estudiants i prestar més importància als aprenentatges fets en profunditat. […] No té sentit ensenyar només per a preparar els estudiants a superar proves estàndard.” (p.50)
“No oblidem mai que un món on l’acció és guiada per un bon pensament eficaç i crític ens permet educar i activar ciutadans lliures.” (p. 61)
“L’absència de límits també és una forma de maltractament infantil. Educar és un art incert on fixar límits clars i ferms és una expressió d’amor.” (p. 81)
“Hem de personalitzar l’educació, perquè tots som casos singulars i irrepetibles i aprenem de maneres diferents.” (p. 89)
“Hem de canviar el model educatiu deficitari pel model educatiu generatiu. […] El supòsit bàsic de la mentalitat generativa és que sempre és possible trobar en un estudiant allò que funciona bé.” (p. 93)
“El tutor educatiu de resiliència és un tutor narratiu i cultural que utilitza el poder de les paraules amables per a generar vocabularis i relats col·lectius que contribueixin a crear una bombolla protectora i afectiva als estudiants.” (p. 99)
“Els docents estem més habituats a donar respostes que a provocar preguntes als estudiants. Però educar comporta aprendre a plantejar bones preguntes.” (p. 103)
“Per a tenir ànima cal que les escoles propiciïn que el propòsit individual i de l’organització entrin en ressonància i es reforcin. […] Això passa quan educar es troba amb la vocació docent.” (p. 123)
“Aprendre del futur a mesura que emergeix suposa crear el món de nou; aprendre del futur implica acceptar alts nivells d’incertesa, implica obrir-nos a l’impensable i, de vegades, fer l’impossible.” (p. 134)
Un llibre, en definitiva, que recomanem a pares, professors i administradors de l’educació amb mentalitat de creixement i amb una visió optimista del que encara es pot fer per a promoure activament la resiliència generativa en l’àmbit educatiu.
Et pot interessar
