Per Ana Moreno
Una mica d’història
Un dels esdeveniments que marquen els primers passos d’Aude!, és la visita de Richard Gerver el novembre de 2015. No oblidarem la dramàtica imatge d’una impressionant grua esllavissant-se cap al mar en intentar treure un cotxe de l’aigua. Amb aquesta metàfora, Gerver volia visualitzar que la solució de l’educació no es basa a posar més recursos sinó a analitzar el problema d’arrel i explorar alternatives creatives.
D’aquella trobada va quedar una idea clara: “Perquè un alumne aprengui i vulgui seguir fent-ho tota la vida, la seva experiència d’aprenentatge ha de ser inoblidable i inspiradora”. Anar a l’escola hauria de ser com anar a Disney, on a cada cantonada hi ha una sorpresa, alguna cosa interessant, cares somrients, diversitat de possibilitats, va dir en Richard. En definitiva, on cada dia és un dia especial per a tots, sense importar l’edat, el talent o les preferències.
DS va nèixer com a una metodologia cridada a transformar l’aula, l’escola i qualsevol experiència educativa en una gran aventura, un repte emocionant de superació i aprenentatge, per a tots els alumnes.
Un context
Al món actual, el canvi forma part de la vida quotidiana. Després de la guerra freda, el ministeri de defensa americà va crear l’acrònim VUCA guerra freda, el ministeri de defensa americà va crear l’acrònim VUCA1 per a definir el món volàtil, ple d’incerteses i cada cop més complex i ambigu que vivim. La velocitat dels avenços tecnològics i la investigació fa que grans descobriments com el telègraf, l’electricitat o la màquina de vapor, que abans passaven cada cent anys, ara es produeixen diàriament. En l’actualitat aquesta visió del món es fa cada dia més real i en totes les esferes socials: organitzacions, governs, estils de vida o sistemes de salut i educatius. Es necessita dissenyar estratègies capaces de donar respostes d’èxit en un entorn incert i complex com el d’avui en dia.
Sembla com si aquest món altament globalitzat i tecnològic hagués iniciat un viatge sense retorn al paradís del progrés humà. No obstant això, en paral·lel a aquests canvis vertiginosos es produeixen grans contradiccions que posen en una situació complicada a tota la societat, responsables polítics i governs. Com la pandèmia de la Covid-19 que ha deixat fora de joc el món sencer amb un confinament quasi universal. Segons les Nacions Unides, més del 50% de la humanitat viu sota el llindar de la pobresa, el canvi climàtic produït pel “progrés” pot tenir, en poc temps, efectes devastadors i en moltes parts del món imperen cultures i sistemes polítics que estan molt lluny de garantir els drets humans i la dignitat de les persones.
DS s’ha fet la pregunta: què necessiten les noves generacions per a enfrontar-se amb èxit a tots aquests reptes que planteja el futur i convertir-se en persones íntegres, ciutadans solidaris i professionals competents, que segueixin aprenent durant tota la seva vida?
En el seu últim llibre “Future wise. Educating our children for a changing world” (2014), David Perkins, després de fer un recorregut pel qual val la pena aprendre per viure al segle XXI, conclou que el més necessari és la saviesa. Perkins, que presenta Gandhi com a paradigma de saviesa, explica la següent anècdota:
Un dia, Gandhi anava a agafar un tren amb alguns dels seus col·laboradors. L’andana estava plena i tot just quan pugen al tren, ja en marxa, a Gandhi li cau una sabatilla i, en un gest ràpid, es treu l’altra i la llença també. Els seus acompanyants, sorpresos, li pregunten per què ho fa i ell respon, sense donar-hi més importància: “He pensat que pot ser el pobre que trobi la meva sabatilla necessitarà l’altra”. Amb aquesta actitud del gran líder indi, l’autor il·lustra com és una persona sàvia que no només resol problemes de manera eficaç, sinó que, per fer-ho, té en compte les necessitats dels altres i el seu entorn, oblidant les seves pròpies.
Un enfocament
La millor manera de predir el futur és crear-lo, afirma Stephen Covey en “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva”, i per a fer-ho proposa un camí per la maduresa que, gràcies a l’adquisió d’una sèrie d’hàbits, condueix a una vida equilibrada y feliç. L’enfocament de DS coincideix amb el de Covey en la idea d’anar superant etapes de maduresa, i proposa adquirir una de les sis fortaleses del model AIRISS en cada fase del procés. D’aquesta manera es pot seguir aprenent tota la vida i desenvolupar un lideratge ètic que permeti arribar a la saviesa necessària per a viure de forma plena en el context del segle XXI.
Cada detall del model pedagògic està dissenyat per a contribuir al desenvolupament continuat de les 6 fortaleses de forma holística, aconseguint així una dinàmica de creixement que abasta fins a 30 habilitats, actituds i virtuts necessàries per a posar les bases dels quatre pilars de l’educació del present i del futur: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts, aprendre a ser.
Una manera d’entendre l’educació
Tota persona és única i té dret a la millor educació. DS valora aquesta idea gràcies a tres principis educatius que guien la seva implementació a cada escola: l’equitat, la inclusió i la personalització. A les seves propostes sobre equitat, l’OCDE planteja la inclusió com la millor manera de garantir un estàndard de qualitat educativa per a tots.
De la mateixa manera que les nines russes, cada principi s’inclou dins de l’altre, i és una atenció personalitzada de qualitat la clau que permet els altres dos.
Per a garantir l’equitat s’optimitzen els recursos disponibles perquè cada alumne rebi una educació excel·lent que afavoreixi el seu èxit escolar i personal.
En aquest sentit, la seva fortalesa més gran és una visió universal de l’aprenentatge i la integració d’algunes metodologies i eines didàctiques especialment dissenyades per a potenciar l’aprenentatge de cada alumne a partir de la seva singularitat personal, tot garantint el seu progrés i maduració continus.
Tal com suggereix Pere Pujolàs en el seu llibre “Aprendre junts alumnes diferents” (2003), l’atenció de la diversitat a l’escola va molt més enllà de posar junts alumnes diferents en una aula. Implica treballar i aprendre junts, els uns amb els altres, perquè tothom té alguna cosa a aportar, amb unes capacitats o amb altres, d’una cultura, raça, nivell econòmic, etc. La inclusió educativa és un principi bàsic per a un món i una societat que té com a meta incloure a totes les persones.
DS veu en l’aprenentatge cooperatiu un aliat per a aconseguir que els alumnes visquin junts les seves experiències d’aprenentatge i s’ajudin els uns als altres en la seva aventura diària de creixement a les aules.
Però la inclusió i l’equitat no són possibles sense una personalització com cal de l’educació. Víctor García Hoz desenvolupa, a la dècada dels seixanta, un moviment pedagògic renovador: “Educación personalizada”. Partint d’una visió personalista, García Hoz crea tota una arquitectura pedagògica orientada a aconseguir desplegar al màxim el potencial de cada alumne i de cada alumna.
El model DS s’inspira en aquest gran pedagog i considera l’atenció personalitzada de l’autonomia, la singularitat i l’obertura de cada alumne i alumna com a base per a generar una dinàmica de creixement continu.
Des de l’Universitat Harvard, Todd Rose explica que les forces aèries americanes comptaven, a la dècada dels cinquanta, amb els millors pilots i els millors avions, però no obtenien uns bons resultats. Després d’una llarga investigació, a un enginyer se li va ocórrer estudiar les cabines dels avions i va descobrir que cap pilot encaixava en elles: estaven fetes per al “pilot mitjà” i aquest no existia. El doctor Rose, escriptor del best-seller “Se acabó el promedio” (2016), intenta canviar el paradigma educatiu centrat en l’alumne mitjà per centrar-lo en cada individu i aconseguir així un màxim rendiment.
Per a Rose és el context educatiu el que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’aprenentatge de cada alumne i alumna, posant a cadascun els reptes d’aprenentatge adequats per al seu desenvolupament en cada moment.
Però com diu César Coll (2018), personalitzar en educació requereix una visió global que estimuli un aprenentatge personal i amb sentit per a cada un dels aprenents, independentment del lloc on aprenen.
DS pren els tres autors com a referència i proposa una educació personalitzada, centrant l’atenció de l’activitat educativa i prioritzant els recursos cap a un desenvolupament de tot el potencial de cada alumne i alumna.
Basat en evidències
Com ja va dir Sèneca, el que s’aprèn d’arrel mai no s’oblida del tot. En l’actualitat hi ha nombroses evidències sobre el que funciona a l’educació i com aprenen les persones. DS n’assumeix algunes de les més rellevants i les pren com a fonament de la seva proposta pedagògica. En els últims anys, hi ha hagut grans avenços científics en psicologia i pedagogia, molts d’ells s’han vist enfortits per una ciència emergent: la neuroeducació.
Carol Dweck revoluciona la psicologia de l’educació amb la seva investigació sobre els efectes d’una mentalitat de creixement en el rendiment personal i acadèmic. Per a la doctora Dweck, si uns pares volen donar als seus fills un regal, el millor que poden fer és ensenyar-los a estimar els reptes, créixer de les seves errades, gaudir de l’esforç i seguir aprenent sempre. D’aquesta manera, els seus fills no depenen de l’elogi i tindran tota una vida per a créixer confiant en si mateixos.
DS canvia el paradigma del professorat sobre els seus alumnes de manera que fuig de les etiquetes i promou els reptes, l’esforç i una actitud positiva davant l’error i l’aprenentatge.
El document “La naturalesa de l’aprenentatge. La investigació inspira la pràctica” de l’OCDE proposa set principis necessaris per a dissenyar entorns educatius que promoguin un aprenentatge de qualitat:
- Els aprenents, al centre.
- La naturalesa social de l’aprenentatge.
- Les emocions són essencials per a l’aprenentatge.
- Reconèixer les diferències individuals.
- Incloure tots els estudiants.
- Avaluació per a l’aprenentatge.
- Construir connexions horitzontals.
Aquests set principis es complementen amb les evidències generades per una ciència neuroeducativa cada dia més consolidada i prolífica que constata la importància de parar una especial atenció a la cura i desenvolupament del cervell per a garantir, no només el rendiment acadèmic, sinó també una vida emocionalment equilibrada i sàviament dirigida.
Com bé diu el filòsof Isauro Blanco en el seu llibre “Mindware” (2014) sobre neuroeducació:
“No és exagerat pensar que la intel·ligència humana és essencialment social i que les interaccions personals plasmen no només el funcionament cerebral, sinó també la seva estructura orgànica. Cada cop queda més clar que l’estructura i la funció del cervell estan determinats per la manera en què les experiències donen forma a la maduresa genèticament programada del sistema nerviós.”
Per altra banda, “Visible learning” (2009) és el llibre que està tenint més influència en aquests moments al món educatiu internacional. En ell, el seu autor, John Hattie, detalla l’anàlisi de 250 factors de rendiment escolar, procedents dels resultats obtinguts en més de 80.000 investigacions empíriques amb mostres que sumen més de 300 milions d’estudiants. Cinc dels factors amb més impacte al rendiment de l’alumne són:
- Efectivitat del professor, claredat, credibilitat, mentalitat de creixement.
- Expectatives dels alumnes.
- Respostes a la seva intervenció i feedback.
- Tasques d’anàlisi cognitiu.
- Implicació de les famílies.
Finalment, un dels avenços pedagògics més rellevants en educació és el gran canvi de paradigma sobre l’aprenentatge a causa de l’enfocament del pensament cooperatiu com a motor principal del procés d’aprenentatge.
DS fa seu el progrés científic i dissenya, a partir de les seves evidències, un model d’aprenentatge integrat i eficaç, dinàmic i sostenible.
Les parts del tot
Tal com comenta el pedagog Dylan Wiliam (2014):
“L’impacte més gran en l’aprenentatge procedeix d’experiències diàries que viuen els alumnes a les aules, a conseqüència de com ensenya el professorat, i no tant pel que ensenyen”.
El mètode d’ensenyament, sense ser l’única cosa important, és determinant per a promoure un aprenentatge significatiu i personal que ajudi l’alumne a convertir-se en un aprenent expert per a tota la vida.
Un model pedagògic que doni resposta al present i el futur ha d’integrar diverses metodologies que treballin juntes per a assolir els objectius educatius.
En el seu llibre “Neuroeducación en el aula” (2018), Jesús Guillén fa una bona síntesi de les connexions entre evidències de com aprenem i metodologies per a poder donar-los forma a les aules i proposa 7 claus per a la motivació:
- Quina curiositat! Iniciar un tema amb alguna cosa que desperti la curiositat.
- Això m’interessa! Objectius d’aprenentatge contextualitzats.
- Accepto el repte! Reptes que exigeixin l’esforç adequat.
- Soc el protagonista! Afavorir la participació.
- Progrés! Mentalitat de creixement.
- Això val la pena! Centrar l’elogi en l’esforç.
- Sóc útil! Cooperar per aprendre.
DREAM SCHOOLS és fruit del disseny curós d’un mètode que integra diverses metodologies, estratègies i tècniques didàctiques unides per a cooperar amb un objectiu comú: aconseguir l’aprenentatge eficaç i desenvolupament integral de tots els alumnes adaptant-se a les necessitats de cada singularitat, en cadascun dels seus períodes maduratius.
És un tot que es compon de cinc components essencials:
- Aprenentatge cooperatiu (AC).
- Pensament crític i creatiu (PCC).
- Avaluació formativa (AF).
- Aprenentatge Competencial i Projectes (ACP).
- Aprenentatge Personalitzat i Tecnologia (APT).
Els tres primers formen la base sobre la qual es construeixen els altres dos. Cadascun aporta alguna cosa necessària i complementària a la resta.
Cada element és necessari per a garantir algun principi d’aprenentatge, alguna clau per la motivació i assolir els objectius educatius DS, les fortaleses AIRISS per al segle XXI.
Aprenentatge cooperatiu, pensament i avaluació
L’aprenentatge cooperatiu (a partir d’ara AC) és, segons els germans Roger i David Johnson (1999): “L’ús didàctic de grups reduïts en el qual els alumnes treballen junts per a maximitzar el seu propi aprenentatge i el dels altres.”
Per a Pujolàs (2002) “Una estructura d’aprenentatge organitzada de manera cooperativa possibilita sens dubte que els centres educatius esdevinguin, cada vegada més, escoles per a tothom, en les quals puguin aprendre junts alumnes diferents”.
La cooperació en grups petits d’alumnes per aprendre junts, és una eina eficaç per a l’atenció personalitzada dels alumnes.
Les evidències demostren que la cooperació, comparada amb els mètodes competitiu i individualista, dona lloc als següents resultats:
- Millor rendiment i més productivitat, retenció a llarg termini, motivació intrínseca, nivell de raonament i pensament crític, per part de tots els alumnes, sigui quin sigui el seu estil i ritme d’aprenentatge.
- Relacions més positives entre els alumnes: increment de l’esperit d’equip, relacions solidàries i compromeses, valoració de la diversitat i cohesió.
- Millor benestar emocional. Sentit de la identitat amb enfortiment del jo, desenvolupament social, autoestima i capacitat d’enfrontar-se amb l’adversitat i les tensions.
Per a Pere Pujolàs (2009), hi ha tres àmbits d’intervenció per a estructurar de forma cooperativa l’aprenentatge a l’aula: a) Actuacions relacionades amb la cohesió de grup, per a aconseguir que els alumnes i les alumnes prenguin consciència de grup; b) Utilització del treball en equip com a recurs amb la finalitat que els alumnes aprenguin millor i s’ajudin els uns als altres; i, c) Com a contingut a ensenyar, inclou actuacions encaminades a ensenyar els alumnes i les alumnes, d’una forma explícita i sistemàtica, a treballar en equip, a més d’utilitzar de manera regular aquesta forma d’organitzar l’activitat a l’aula.
Segons Roger i David Johnson, per a cooperar amb eficàcia a l’aula, és necessari estructurar cinc elements essencials:
- Interdependència positiva, per la qual els alumnes comparteixen la tasca, objectius i materials aconseguint crear un compromís d’èxit comú per a tots els components de l’equip.
- Responsabilitat individual i grupal, per la qual cada membre es compromet a realitzar la part de la tasca que li correspon.
- Interacció estimuladora cara a cara, per la qual uns membres promouen l’aprenentatge dels altres, esforçant-se per aprendre ells mateixos i per ajudar als altres a què aprenguin.
- Habilitats socials cooperadores i intel·lectuals necessàries per a treballar en equip.
- Avaluació grupal o processament de grup, per la qual els alumnes i les alumnes analitzen com estan fent feina junts i com poden millorar l’eficàcia del seu treball en grup.
Una eina molt útil per a estructurar la cooperació són els rols. A més d’ajudar a desenvolupar habilitats, garanteixen la interdependència i la responsabilitat de la persona. Hi ha rutines, estructures de treball o tècniques cooperatives que ajuden a organitzar la tasca dels equips seguint els 5 principis de cooperació. Per exemple, la rutina de pensament “Pensar-Agrupar-Compartir”, l’estructura cooperativa 1-2-4 i tècniques cooperatives com el puzle o els tornejos entre equips.
L’AC contribueix a consolidar les següents habilitats, hàbits de les sis fortaleses AIRISS per al segle XXI, per cada una de les cinc dimensions de creixement personal.
Pensament crític i creatiu (a partir d’ara PCC). Tal com diu Ron Ritchhart (2015), pensar en totes les seves formes ha de formar part de tot el que fem, perquè aprendre és conseqüència de pensar. L’evidència demostra que en la comprensió en profunditat d’un contingut intervenen com a mínim els vuit moviments de pensament del mapa de la comprensió, desenvolupat al projecte Cultures de Pensament del Projecte Zero de la Universitat Harvard: Observar i descriure, Explicar i interpretar, Raonar amb evidència, Fer preguntes, Establir connexions, Considerar punts de vista, Descobrir la complexitat, Captar l’essència i Arribar a conclusions.
Altres moviments cognitius importants són: Buscar relacions Causa-Efecte, Comparar i Contrastar, Relació de les parts i el tot, o pensar metafòricament.
Segons Hattie (2009), l’evidència científica confirma que les següents estratègies d’ensenyament relacionades amb activitats cognitives tenen un impacte positiu en el rendiment dels alumnes:
- Pensament estratègic i reflexiu.
- Mapes conceptuals: desenvolupament de representacions gràfiques de l’estructura conceptual del contingut a aprendre.
- Fer preguntes: les bones preguntes milloren la comprensió, l’aprenentatge i la memòria.
- Pensar sobre el propi pensament i aprenentatge (metacognició). Les activitats metacognitives inclouen: planificar com fer-la; avaluar el procés; i, monitorar la comprensió. L’evidència diu que és més efectiu si s’apliquen en grups petits d’aprenentatge.
- Ensenyar a resoldre problemes.
Per a Robert Swartz i David Perkins (2009), tot i que tothom és capaç de pensar, no sempre es pensa de la millor manera.
Les últimes dècades, educadors, psicòlegs i filòsofs han dedicat grans esforços a augmentar la presència de l’aprenentatge basat en el pensament a les escoles. Per a prendre decisions importants, resoldre problemes, respondre de forma creativa o per a exercitar el nostre judici lliure de prejudicis i visions esbiaixades, necessitem desenvolupar habilitats de pensament crític i creatiu. Els dos autors proposen utilitzar diferents rutines i destreses de pensament per a aprendre a pensar, i aplicar nou principis:
- El pensament humà tendeix a anar amb presses, és estret de mires, gandul i embolicat, però les evidències mostren que és possible millorar-lo.
- Per a millorar el nostre pensament, necessitem cultivar de manera explícita l’ús d’organitzadors verbals i gràfics.
- La infusió del pensament en els continguts curriculars ajuda a millorar la qualitat del pensament i la comprensió dels continguts.
- El desenvolupament del pensament requereix cultivar tres aspectes: habilitats, processos i disposicions.
- L’atenció explícita al pensament durant l’aprenentatge del contingut, és bàsic per a fer-los competents i aconseguir la transferència a altres contextos.
- La metacognició i, especialment, el seu nivell superior que implica pensar sobre la forma de pensar, és un aspecte bàsic de l’ensenyament del pensament.
- L’ensenyament per a la transferència requereix dedicar un temps específic a l’experimentació d’aplicacions més àmplies i generalitzar a altres contextos.
- La infusió del pensament en l’ensenyament ha de ser suficientment freqüent i divers per refermar destreses i aprofundir en la comprensió del contingut.
- Per a la infusió de pensament en l’ensenyament, cal que les escoles i els educadors es comprometin amb un procés continu de formació personal.
El PCC contribueix a consolidar les següents habilitats, actituds i virtuts de les sis fortaleses AIRISS per al segle XXI, per cada una de les cinc dimensions de creixement personal.
Avaluació formativa (a partir d’ara AF). Després de dècades d’estudi i recerca sobre com millorar l’aprenentatge dels alumnes, Dylan Wiliam (2009) compara l’avaluació amb un pont entre l’ensenyament i l’aprenentatge. És necessària una comunicació contínua d’evidències d’aprenentatge dels alumnes, que ajudin el professorat a adaptar el seu ensenyament a cada situació d’aprenentatge. L’investigador identifica cinc estratègies bàsiques per a una avaluació formativa de qualitat:
- Aclarir, comprendre i compartir les intencions d’aprenentatge (objectius i criteris d’avaluació).
- Crear tasques, activitats i converses efectives que facin aflorar les evidències d’aprenentatge.
- Proporcionar feedback que promogui la millora dels aprenents.
- Activar uns alumnes com a recursos de l’aprenentatge dels altres.
- Activar els alumnes com a amos del seu propi aprenentatge.
Per al doctor Wiliam, per molt bo que sigui un professor ensenyant, aquest fet no implica necessàriament que l’alumne aprengui.
L’AF contribueix a consolidar les següents habilitats, actituds i virtuts de les sis fortaleses AIRISS per al segle XXI, per cada una de les cinc dimensions de creixement personal:
Aprenentatge competencial i projectes
L’aprenentatge competencial i el treball per projectes (a partir d’ara ACP) suposa posar la cirereta al pastís del mètode DREAM SCHOOLS. Amb ells es consolida el treball en equip, es posa en context el pensament crític i creatiu en un aprenentatge significatiu, interdisciplinari i global, s’afavoreix una bona colla de possibilitats que faciliten l’adaptació al nivell de repte i motivació de cada alumne, i una avaluació eficaç del procés d’aprenentatge. Segons la neuroeducació, per a aconseguir un aprenentatge que perduri cal començar per connectar el que aprendrem amb el que ja sabem, i partint d’aquí construir el coneixement nou, introduir i aprofundir els nous continguts a través de metodologies actives i finalment aplicar el que hem après competencialment per resoldre un problema o situació contextualitzada i propera.
Els projectes poden ser molt diversos, des dels que tenen com a objectiu el coneixement fins als que estan orientats a l’aprenentatge, normalment afronten una investigació o la resolució d’un problema. Tots ells han d’estar enfocats a situacions reals properes, físicament o emocionalment, als alumnes. Depenent de les finalitats d’aprenentatge es pot escollir un model o un altre. El fet de contextualitzar una dificultat real i poder oferir una solució a persones concretes, afavoreix la motivació dels alumnes i la seva implicació en un aprenentatge al servei de la comunitat i la millora del seu propi món.
El Design Thinking integra eficaçment la comunicació empàtica i la creativitat, dues habilitats necessàries per a desenvolupar projectes amb impacte social i valor afegit.
L’ACP contribueix a consolidar les següents habilitats, hàbits i actituds de les sis fortaleses AIRISS per al segle XXI, per cada una de les cinc dimensions de creixement personal.
Aprenentatge personalitzat i tecnologia
L’educació personalitzada parteix de dues consideracions. D’una banda, del desenvolupament de cada alumne com a persona autònoma, singular i oberta als altres i al món. D’una altra, de la creació de les condicions òptimes per al creixement de cada alumne a partir de la seva situació madurativa.
Per a en David Bueno, expert en neuroeducació (2019):
“Cada cervell és diferent i l’educació ha de ser tan personalitzada com sigui possible, per treure’n el màxim profit.”
sauro Blanco, en el seu llibre “Mindware” (2014), comenta que:
“El cervell és tan intel·ligent com necessita ser-ho i, si no hi ha més desenvolupament neurològic és per falta de reptes, de problemes per resoldre i de la metodologia per a obtenir resultats; el cervell està dissenyat per a la supervivència i aquest principi ha de ser considerat per aplicar-lo a l’educació.”
L’aprenentatge personalitzat i la tecnologia (a partir d’ara APT) permeten adaptar el nivell de repte a cada alumne per a atendre les necessitats específiques de cada aprenent. D’aquesta manera s’aconsegueix estimular i motivar el seu aprenentatge, detectar les seves necessitats específiques i eliminar les barreres de l’aprenentatge, a la vegada que se’ls empodera gràcies al potencial d’aprenentatge que la tecnologia guanya dia rere dia.
Els fonaments del DUA, com els dels 7 principis de la motivació o els de l’aprenentatge convergeixen aclarint matisos i reforçant aspectes bàsics per tal de garantir un aprenentatge en clau d’igualtat, inclusiu.
El 2001, als Estats Units s’aprova la llei educativa “No Child Left Behind” i neix el moviment arquitectònic inclusiu Disseny Universal. Sota aquestes dues influències l’equip CAST (Centre per a la Tecnologia Especial Aplicada) dirigit per David Rose, crea el DUA (Disseny Universal per a l’Aprenentatge). Aquest model didàctic es basa en tres principis que proporcionen opcions universals: 1) la percepció; 2) l’acció i l’expressió; i 3) la motivació i la implicació en l’aprenentatge.
L’APT contribueix a consolidar les següents habilitats, actituds i virtuts de les sis fortaleses AIRISS per al segle XXI, per cada una de les cinc dimensions de creixement personal.
Seguir aprenent durant tota la vida
El 1998, Seymour Papert va pronunciar una conferència a l’Escola Imperial de Londres titulada “El poder del nen: claus per a l’aprenentatge en l’era digital”. Hi va dir que:
“Aprendre mentre estàs a l’escola el que necessitaràs al llarg de la teva vida, ja no funciona. Les habilitats que aprenguis a l’escola ja no serviran, totes seran obsoletes quan arribis al teu lloc de treball excepte una: l’única habilitat realment necessària és la capacitat de ser capaç d’aprendre. Aquesta habilitat de ser capaç, no de donar la resposta correcta a preguntes sobre el que et van ensenyar a l’escola, sinó a situacions fora del marc escolar. És necessari educar persones que sàpiguen actuar quan s’enfronten a situacions per a les quals no van ser especialment preparades.”
Aquest tipus d’aprenentatge és principalment un aprenentatge competencial i té la qualitat de generar aprenents experts. És un aprenentatge que va més enllà de les habilitats i dels coneixements i que desenvolupa una sèrie d’actituds, hàbits i disposicions, com la curiositat, el pensament crític, la resiliència, l’empatia, el compromís o la saviesa, que revesteixen a les noves generacions d’una forta consciència sobre el valor i les oportunitats d’aprenentatge que troben diàriament al seu entorn, dins i fora de l’escola.
Per a Ron Ritchhart, la millor manera d’interioritzar aquestes disposicions és la amb la creació d’una cultura on estiguin presents de forma quotidiana les condicions necessàries per al seu desenvolupament.
Després d’anys d’investigació, Ritchhart descriu, en el seu llibre sobre cultures de pensament (2002), vuit forces culturals que constitueixen el motor per a la creació de l’entorn d’aprenentatge ideal on els alumnes i les alumnes puguin desenvolupar les disposicions que els permetin convertir-se en aprenents experts i aprendre al llarg de la vida:
- Expectatives d’aprenentatge.
- Oportunitats riques i interessants.
- Temps per a pensar.
- Model d’aprenent.
- Llenguatge de pensament.
- Entorn on el pensament és visible.
- Interaccions entre aprenents i continguts.
- Estratègies de pensament.
Per a ajudar a crear una cultura potenciadora de l’aprenentatge, el model DS proporciona als docents un ampli conjunt d’eines especialment diversificades i seleccionades per a poder escollir, en cada moment, les que millor s’adaptin a la situació d’aprenentatge. Hi ha 17 infografies que resumeixen les metodologies i 86 eines de vuit tipus:
#rutinapensament
#estratègiapensament
#tècnicapensament
#tècnicacooperativa
#tècnicacreativa
#tècnicaprojectes
#projectes
#instrumentavaluació
Bibliografia
Isauro Blanco (2017). Mindware. Neuropsicología aplicada a la educación. Editorial Morsan Internacional.
David Bueno (2017). Neurociencia para educadores. Rosa Sensat.
César Coll (2018). Personalizar el aprendizaje. Dosier Revista Graó.
Jacques Delors (1996). La educación encierra un tesoro. UNESCO.
Hanna Dumont, David Istance i Francisco Benavides (2010). La Naturaleza del Aprendizaje. Investigación para inspirar la práctica. OCDE.
Carol Dweck (2016). Mindset. La actitud del éxito. Ed. Sirio.
Wiliam Dylan (2011). Embedding Formative Assessment. Solution Tree Press.
Víctor García Hoz (1985). Educación Personalizada. Rialp
Richard Gerver (2012). Crear hoy las escuelas del mañana. Biblioteca de Innovación educativa. SM.
Jesús Guillén (2017). La neuroeducación en el aula. De la teoría a la práctica.
John Hattie (2017). Aprendizaje visible para profesorado. Didáctica y desarrollo.
David y Roger Johnson (1999). El Aprendizaje cooperativo en el aula. Paidós.
David Perkins (2016). Educar para un mundo cambiante. Biblioteca de innovación educativa. SM.
Pere Pujolàs (2002). Aprendre junts alumnes diferents. Eumo Editorial.
Pere Pujolàs coor. (2009). Programa CA/AC per ensenyar a aprendre en equip. UVIC.
Ron Ritchhart, Mark Church, Karin Morrison (2014). Hacer visible el pensamiento. Paidós.
Ron Ritchhart (2015). Creating Cultures of Thinking: The 8 Forces We Must Master to Truly Transform Our Schools, Jossey Bass.
Todd Rose (2017). Se acabó el promedio. Cómo tener éxito en un mundo que valora la uniformidad. HarperCollins Español.
Robert Swartz. Aprendizaje basado en el pensamiento (2015) y Pensar para aprender (2019). Biblioteca de innovación educativa. SM.
Et pot interessar
