Per Ana Moreno

La Covid-19 ha posat en escac el món, tots els sistemes trontollen, també l’educatiu. Per a sortir d’aquesta ja no funcionen les antigues dinàmiques i maneres de pensar, necessitem innovar, fer les coses d’una forma diferent. Això és possible gràcies a una gran amiga, encara que bastant desconeguda per molts, la creativitat.

Segons el recentment desaparegut professor Sir Ken Robinson, la creativitat és la capacitat humana natural, més abundant i també més necessària per a la supervivència de l’ésser humà.

L’any 2006, a la conferència TED de Califòrnia, Sir Ken donà un toc mortal al món educatiu “les escoles estan matant la creativitat”, va dir. El seu crit es va sentir en tot el planeta, amb més de 60 milions de visualitzacions, s’estima que 380 milions de persones en 160 països han escoltat les seves paraules. Per descomptat ningú no va quedar indiferent, a uns els va semblar un visionari, a uns altres un boig, i no a pocs un provocador que buscava popularitat. No obstant això, si tornem a sentir la mateixa conferència avui, segurament la nostra opinió serà diferent. En la seva xerrada de tot just 20 minuts parla de manera amena i simpàtica, de tres coses: de l’extraordinària evidència de la capacitat creativa amb la qual neix cada ésser humà, que no tenim ni idea del que passarà en el futur, i finalment de l’interès que desperta l’educació a tots els nivells.

Però, qui era Ken Robinson? Cavaller de la Reina Isabel II d’Anglaterra des de 2003. Per què va merèixer aquest honor?, i com va arribar a abanderar una revolució educativa?

Millors idees de Sir Ken per a la transformació que necessitem

La civilització és una cursa entre l’educació i la catàstrofe. H. G, Wells

L’educació necessita una transformació

L’educació és, en efecte, la nostra major esperança. Però no el vell estil fruit de la Revolució Industrial, sinó un nou sistema educatiu que ens ajudi a enfrontar-nos als desafiaments actuals i que potenciï els talents naturals que tots tenim a dins. No es tracta de reparar el sistema sinó de canviar-lo i transformar-lo.

Finalitat de l’educació

Per a poder transformar l’escola el primer pas és revisar la finalitat de l’educació. La finalitat de l’educació és capacitar els alumnes perquè comprenguin el món que els envolta i coneguin els seus talents naturals a fi que puguin realitzar-se com a individus i convertir-se en ciutadans actius i compassius.

L’educació és la nostra major esperança. Però no el vell estil fruit de la Revolució Industrial, sinó un nou sistema educatiu que ens ajudi a enfrontar-nos als desafiaments actuals i que potenciï els talents naturals que tots tenim a dins. No es tracta de reparar el sistema sinó de canviar-lo i transformar-lo.

Com es pot formar part d’aquest canvi?

Podem començar per distingir tres formes de discerniment: una crítica de la situació actual, una visió de com hauria de ser i una teoria transformadora per a passar de l’una a l’altra.

Aquesta revolució es fonamenta en: la fe en la vàlua de l’individu, en el dret a l’autodeterminació, en el potencial d’evolució i de realització personal de l’ésser humà i en la importància de la responsabilitat cívica i del respecte als altres.

Per què l’educació és un tema tan candent en la política?

L’educació influeix de manera decisiva en la prosperitat. En els últims vint-i-cinc anys, els ràpids avenços en tecnologia digital i el gran creixement de la població han transformat el sector empresarial. Els governs saben que una població activa instruïda resulta determinant per a la prosperitat econòmica nacional.

La segona raó és la cultural. L’educació és una de les principals vies que tenen les comunitats per a transmetre els seus valors i tradicions d’una generació a una altra.

La tercera raó és la social. Un dels objectius de l’educació és brindar a tots els alumnes, al marge de la seva condició social oportunitats per a prosperar i convertir-se en ciutadans actius i compromesos.

I la quarta raó és la personal. Que tots els alumnes adquireixin consciència de la seva dignitat i potencial i portin una vida plena i productiva.

Però millorar el rendiment escolar no és fàcil. És necessari tenir en compte molts factors: falta de motivació, pobresa, marginació social, circumstàncies familiars, absència d’infraestructura i de finançament de les escoles, la pressió que suposen els exàmens i les avaluacions, etc., però també la baixa qualitat educativa i els mètodes d’ensenyament.

Les recerques i l’experiència pràctica evidencien de manera reiterada que els factors determinants per a augmentar el rendiment escolar són la motivació i les expectatives dels alumnes.

Però la resposta política ha estat contrària a la recomanada, normalitzant continguts, ensenyament i avaluació, en lloc de millorar la qualitat de l’ensenyament, tenir un pla d’estudis ampli i equilibrat i aplicar sistemes d’avaluació formativa i comprensiva. De manera que es creen més problemes dels que resolen. Aquest fracàs es deu en part al fet que les persones no són totes iguals ni tampoc les seves capacitats i manera de ser. L’educació hauria d’oferir a tots els alumnes les mateixes oportunitats d’explorar les seves veritables capacitats i poder així realitzar-se en la vida. No obstant això, el sistema sembla obstinar-se a crear persones d’acord amb determinats conceptes de talent i necessitat econòmica, i estan destinats a produir guanyadors i perdedors.

El canvi es produeix quan es conjuguen tres aspectes fonamentals: la possibilitat de dur a terme innovacions radicals dins del sistema educatiu; el poder dels líders amb visió de futur per a aconseguir aquests canvis, i la necessitat que directors i professors creuen a les escoles les condicions adequades perquè els alumnes desenvolupin tot el seu potencial.

L’educació és un procés orgànic, no industrial

Tracta amb persones vives, que tenen emocions, sentiments, talents i circumstàncies vitals. Es veuen influïdes pel que succeeix i, també, influeixen en la vida dels altres. Poden oposar-s’hi o col·laborar-hi, implicar-s’hi o desentendre-se’n. Així doncs, és bàsic entendre que les persones es desenvolupen en unes determinades condicions i en unes altres no.

Els quatre principis fonamentals del seu desenvolupament serien:

Salut: benestar de l’alumne en el seu conjunt: intel·lectual, físic, espiritual i social
Ecologia: interdependència clau de tots aquests aspectes del desenvolupament de cada alumne i en el conjunt de la comunitat
Justícia: conrear els talents i el potencial de tots els alumnes, al marge de les seves circumstàncies, i respecte a les funcions i responsabilitats dels qui treballen amb ells.
Cautela: crear condicions òptimes per al desenvolupament humà basades en la compassió, l’experiència i la saviesa pràctica.

Es tracta de vigoritzar una cultura orgànica en els centres mateixos.

La cultura de l’escola i els fins de l’educació

La cultura de les escoles hauria de complir els quatre fins de l’educació:

• Econòmic: “L’educació ha de capacitar els alumnes per a convertir-se en persones responsables i independents econòmicament”. Aquest nou desafiament consisteix a fomentar models educatius que animin els joves a implicar-se en les qüestions econòmiques mundials relacionades amb la sostenibilitat i el benestar ambiental, és a dir, a orientar-los cap a activitats econòmiques que impulsen el respecte i la renovació dels recursos naturals en comptes d’optar pels que exploten i esgoten el medi ambient.
• Cultural: “L’educació ha de capacitar els alumnes per a comprendre i valorar la seva pròpia cultura i respectar totes les altres”. Les prioritats culturals de les escoles haurien de ser tres: 1) ajudar els alumnes a entendre la seva pròpia cultura; 2) conèixer-ne d’altres diferents de la seva; 3) fomentar un clima de tolerància i de coexistència cultural.
  Les prioritats culturals de les escoles haurien de ser tres: 1) ajudar els alumnes a entendre la seva pròpia cultura; 2) conèixer-ne d’altres diferents de la seva; 3) fomentar un clima de tolerància i de coexistència cultural.

• Social: “L’educació ha de capacitar els joves perquè es converteixin en ciutadans actius i compassius”. Per a això les escoles han de convertir-se en entorns que practiquen principis de civisme ciutadà i democràtic en el seu funcionament diari.
• Personal: “L’educació ha de capacitar els joves per a relacionar-se amb el seu món interior, a més de fer-ho amb el món que els envolta”. L’educació consisteix a enriquir les ments i els cors dels éssers humans. Allò que les persones aporten al seu entorn està determinat en gran manera per com viuen el seu món interior. Personalitzar requereix un canvi cultural, repercuteix en el currículum, els mètodes d’ensenyament i l’avaluació.
  L’educació consisteix a enriquir les ments i els cors dels éssers humans. Allò que les persones aporten al seu entorn està determinat en gran manera per com viuen el seu món interior.

Vuit Competències fonamentals

Els quatre fins de l’educació suggereixen al seu torn vuit competències fonamentals que les escoles haurien de facilitar als seus alumnes perquè tinguin èxit en les seves vides:

1. Curiositat: capacitat de fer preguntes i d’explorar com funciona el món
2. Creativitat: capacitat de generar noves idees i posar-les en pràctica
3. Crítica: capacitat d’analitzar la informació i idees i elaborar arguments i judicis raonats
4. Comunicació: capacitat d’expressar pensaments i sentiments amb claredat i confiança en una diversitat de mitjans i formes
5. Col·laboració: capacitat de col·laborar constructivament amb altres persones
6. Compassió: capacitat de posar-se a la pell d’altres persones i actuar en conseqüència
7. Calma: capacitat de connectar amb la vida emocional interior i desenvolupar un sentit d’harmonia i equilibri personal
8. Civisme: la capacitat d’implicar-se constructivament en la societat i participar en els processos que la sustenten

Trobar un mètode

Una de les innovacions recents més interessants en l’àmbit de l’ensenyament i l’aprenentatge és el que es coneix com a “pensament de disseny”. Es tracta d’una metodologia que actualment apliquen moltes organitzacions i cada vegada més escoles. Es basa en les tècniques creatives i analítiques que utilitzen els dissenyadors professionals per a identificar i resoldre problemes i per a crear nous productes i serveis. Sol ser un mètode interdisciplinari i fomenta en gran manera la col·laboració. Una de les millors explicacions dels seus principis i pràctiques és Change by Design: How Design thinking transforms Organizations and inspires innovation, Tim Brown.

El currículum

Estructurar el pla d’estudis entorn dels interessos dels alumnes millora el seu rendiment en totes les àrees.

Tothom demana creativitat i pensament interdisciplinari. Una educació artística de qualitat afavoreix que els alumnes estiguin disposats a acceptar les crítiques, a arriscar-se, a imaginar, a esforçar-se, a col·laborar. A més permet crear les seves pròpies respostes, defensar-les amb sentit crític i revisar-les. Aquest tipus de formació, prepara els alumnes per a afrontar els problemes des d’una altra perspectiva.

Tres principis que hauria de complir el currículum perquè les escoles compleixin els quatre fins de l’educació:

1. Diversitat: hauria de tenir una base àmplia que permetés abastar les classes de coneixements que volem per a tots els alumnes i oferir oportunitats adequades perquè cadascun descobreixi les seves qualitats i interessos personals.
2. Profunditat: hauria d’oferir un ventall apropiat de possibilitats perquè, a mesura que es desenvolupen, els alumnes poguessin aprofundir degudament en les seves àrees d’interès.
3. Dinamisme: hauria d’estructurar-se de tal forma que permetés la col·laboració i interacció entre alumnes d’edats diferents i professors amb diferents especialitats. Hauria de crear vincles amb la comunitat i evolucionar i desenvolupar-se a conseqüència d’això.

L’avaluació

L’avaluació és el procés d’emetre judicis sobre els progressos i coneixements dels alumnes. Compleix diverses funcions: diagnòstica, formativa i acumulativa.

En tots els casos té dos components: descriptiva i valorativa. Les valoracions comparen el rendiment d’una persona amb les altres i el classifiquen segons uns criteris. Una manera de donar major sentit a l’avaluació és separar aquests dos conceptes. L’avaluació pot basar-se en conceptes molt diversos com la participació a classe, els quaderns de treball, les tasques que es realitzen en altres suports.

Un exemple d’alternativa eficaç als exàmens són els registres d’aprenentatge. Es van desenvolupar a Londres. Van sorgir de la necessitat d’identificar els progressos d’alumnes en els qui els mètodes habituals no donaven resultat.

Primer es pren una fotografia de la situació en els seus inicis i, després, s’observa durant un determinat període de temps, al llarg del qual es recullen mostres de treball que després s’analitzen.

Vygotsky ens va donar un model que ens permet parlar de l’aprenentatge dels alumnes d’una forma polivalent. Aquest mètode es va convertir en un model eficaç al Regne Unit. Els professors estaven entusiasmats perquè allò suposava dur a terme un treball més creatiu i que es veiessin d’una manera diferent els alumnes que abans semblaven problemàtics. Els mostren en una trajectòria d’aprenentatge, no com si fallessin en alguna cosa.

Són una eina eficaç en la qual els alumnes es responsabilitzen del seu propi aprenentatge i el documenten. També és una manera d’integrar la participació dels pares a l’escola. Avui es poden obtenir de manera gratuïta de la web learningrecord.org per gentilesa de M. A. Syverson.

En enquestes nacionals i mundials, els empresaris no es queixen que els sol·licitants de llocs de treball no tinguin prou coneixements o destreses tècniques específiques, la qual cosa és fàcil de qualificar i de reflexionar en el seu currículum; volen empleats capaços de realitzar anàlisis crítiques, col·laborar, comunicar-se, resoldre problemes i pensar de manera creativa.

Ben plantejades, les avaluacions tant formals com les informals, haurien de fomentar l’aprenentatge i el rendiment escolar en tres aspectes:

• Motivació: mantenir informats els alumnes sobre el seu rendiment i animar-los a millorar.
• Rendiment: oferir informació sobre el treball i assoliments dels alumnes. Establir criteris per a comparacions entre companys i emetre opinions sobre progrés i potencial.
• Nivells de referència: definir uns nivells de referència clars i coherents que permetin ampliar les aspiracions dels alumnes i contribuir a l’orientació i al suport pràctic que poden necessitar per a aconseguir-les.

Dirigir amb principis

Tota gran experiència d’aprenentatge gira entorn de dues figures fonamentals: l’aprenent i l’educador.

Perquè una escola destaqui, fa falta una tercera figura: un líder brillant que aporti idees, experiència i un coneixement profund de la mena d’entorns en els quals els aprenents poden i volen aprendre.

L’alt rendiment està impulsat per la motivació i l’ambició, i els grans líders saben com despertar totes dues emocions en un esperit humà. Poden infondre esperança als qui l’han perdut, insuflar determinació als desesperats i orientar els extraviats. A més de visió, un gran líder necessita suport, mitjans i destreses.

Directors d’escoles

Els grans directors d’escoles saben que la seva comesa no és millorar les notes, sinó crear un sentit de comunitat entre els alumnes, els professors, els pares i la resta del personal, els quals han de tenir uns objectius en comú. És més probable que doni resultat, si totes les persones implicades tenen suficient fe en els canvis per a donar-los una oportunitat.

La NASSP (Associació Nacional de Directors d’Escoles Secundàries) aborda tres aspectes clau que, en la seva opinió, tots els directors haurien de tenir en compte:

• Dirigir en col·laboració. Crear una visió de futur comú, desenvolupar un pla de millora definit i sostenible, i identificar funcions importants entre els professors i la resta de personal.
• Personalitzar l’entorn escolar. Desenvolupar plans personals per a cada alumne i bandejar l’anonimat del centre.
• Currículum, metodologia i avaluació per a millorar el rendiment. Prioritzar un coneixement profund sobre un d’ampli, oferir alternatives per a separar o agrupar els alumnes en funció de les seves capacitats acadèmiques, vincular les matèries que aprenen amb situacions de la vida real.

Els centres que destaquen tenen la seva pròpia dinàmica. En general tots fomenten les següents característiques clau d’una cultura que potencia l’aprenentatge:

• Comunitat: tots els seus membres se senten part d’una comunitat compassiva que dona suport a les seves respectives necessitats i esperances.
• Individualitat: els seus membres se senten respectats com a individus, cadascun amb els seus propis talents, interessos i necessitats.
• Oportunitats: s’infon esperança i ofereix oportunitats a tots els que formen part. Reconeix un ampli ventall de talents i posa al servei múltiples vies per a la consecució de les seves aspiracions.

Els centres que destaquen tenen la seva pròpia dinàmica. En general tots fomenten les següents característiques clau d’una cultura que potencia l’aprenentatge: comunitat, individualitat i oportunitats.

Crear cultura d’escola

La cultura de l’escola, els seus valors, comportaments i codis de coexistència, són el que determina l’èxit d’aquesta aventura. Per a canviar les escoles cal analitzar els seus hàbits i hàbitats.

Hàbits: La cultura ambiental d’una escola i les actituds i expectatives que cregui tant en els professors com en els alumnes són el factor determinant en la generació, o inhibició, d’idees originals. El qüestionament d’hàbits arrelats en la cultura escolar obre al desenvolupament de formes de convivència que s’adaptin millor a les necessitats i interessos de la comunitat.

Hàbitats: L’atmosfera que es respira en una escola es percep tot just d’entrar-hi. L’estil i les característiques de l’entorn físic no són únicament elements estètics; també influeixen en l’estat d’ànim, en la motivació i en la vitalitat de tota la comunitat escolar. Una forma eficaç de dissenyar l’entorn escolar és fer que reflecteixi conceptes d’aprenentatge i un currículum diferent i innovador. Com l’escola Grange que Richard Gerver i el seu equip van transformar en un poble.

Concloent

Benjamí Franklin era conscient que una educació liberal i eficaç era fonamental per a fer florir el somni americà. En una ocasió va dir que hi ha tres classes de persones: les que són inamovibles, les que són movibles i les que es mouen. Algunes persones no veuen la necessitat de canviar i no volen fer-ho. El corrent i el temps juguen a favor de la renovació, i és possible que els vents del canvi els deixin enrere.

Benjamín Franklin en una ocasió va dir que hi ha tres classes de persones: les que són inamovibles, les que són movibles i les que es mouen.

Les que són mòbils veuen la necessitat de canviar. Col·laboreu amb elles i estimuleu la seva energia; creeu associacions i forgeu somnis i plans.

Finalment hi ha les que es mouen: representen els agents de canvi que són capaços d’imaginar un futur diferent i que volen fer-ho realitat actuant personalment i col·laborant amb altres persones. Saben que no sempre necessiten que se’ls autoritzi per a això. Com va dir Gandhi, si volem canviar el món, hem de ser el canvi que volem veure. Perquè, quan moltes persones es mouen això crea un moviment. I si aquest moviment té prou energia, llavors es converteix en una revolució. I això és just el que necessitem en l’àmbit educatiu.

Benvolgut Sir Ken, moltes gràcies per lluitar a la fi de deixar un món molt millor de com el vas trobar. Descansi en pau.