Per Ana Moreno i Toni Gallemí
Tots els que vam conèixer en Bob coincidim en les seves grans qualitats com a pensador, educador i amic, però poc sabem sobre la seva vida anterior al TBL. Com era el jove Bob, com va ser la seva joventut? Com es va iniciar en el pensament? Com va contribuir a la millora de l’educació en el món?
En Bob va néixer el 1936 en el si d’una devota família jueva en una de les ciutats més antigues dels Estats Units, Sandvitx, Massachusetts, li agradava dir que s’havia criat al costat de la mar. Ja de nen i adolescent li agradava molt fer-se preguntes sobre les coses i pensar. Als 13 anys, després de la celebració de la seva majoria d’edat jueva, va decidir deixar de practicar, però d’una certa manera sempre es va sentir vinculat a la història del poble jueu. Explica que en un dels seus viatges va voler anar al Mar Roig i es va emocionar recordant el passatge de la Bíblia en què Moisès guia el seu poble entre les aigües. Després els seus pares es van traslladar a Boston i va assistir a la Boston Latin School, l’escola més antiga del país, i d’allí va entrar a Harvard on va estudiar filosofia i uns anys més tard es va doctorar en la mateixa universitat. Va estudiar també una temporada a Oxford i a Cambridge, a Anglaterra, i va aprofitar per a conèixer Europa fent autoestop. Un dia es va trobar a un altre viatger que es dirigia a Espanya i li va preguntar: “Què hi ha a Espanya?”, i el viatger li va respondre que “a Sevilla hi ha una fira”. Així que es va anar amb ell i se’n va enamorar per sempre del país.
Encara que ell deia que no estava fet per al matrimoni, es va casar dues vegades i del primer matrimoni va tenir dos fills; en Jen, com l’anomenava ell, i l’Alexander. Va treballar en diverses universitats, en dues d’elles va posar en marxa el departament de filosofia i es va jubilar el 2002 com a professor emèrit de la Universitat de Massachusetts.
Com s’endinsa en el món del pensament?
El mateix Bob explica com van ser els seus primers passos en educació, en un article que li va demanar la Universitat Harvard, per a un llibre escrit per exalumnes il·lustres de la Universitat en el 60è aniversari de la seva graduació.
En reconeixement de la seva contribució a la millora de l’educació, Harvard li va demanar que escrivís les seves idees sobre l’aprenentatge a la secundària per al capítol sobre educació.
Bob Swartz explica que tot va començar un dia de 1976, quan la direcció de la seva vida professional va canviar per complet
Aleshores ell era professor titular i director de la Facultat de Filosofia a la Universitat de Massachusetts, i Kevin O’Reilly, professor d’Història a Batxillerat i bon amic seu, el va convidar un dia a atendre una de les seves classes al costat dels seus alumnes. Volia mostrar-li alguna cosa que havia planejat durant un temps. En aquell moment estaven estudiant la Guerra d’Independència dels Estats Units, concretament les batalles de Lexington i Concord. Van llegir els fets en els seus llibres d’Història, destacant el següent: “El general britànic Cage, que anava a cavall, va cridar: “Disperseu-vos immediatament, rebels! Foc!”. I les tropes britàniques van disparar “matant a vuit patriotes”. Posteriorment, O’Reilly va dir als seus alumnes que la nit anterior havia estat llegint aquest mateix succés històric en altres llibres. I en va llegir un: “Però en la confusió algú va disparar. Els britànics van retornar el foc i van matar alguns “colons”. Després van marxar cap a Concord”.
Llavors, O’Reilly va deixar el llibre i es va preguntar a si mateix que no sabia a qui creure. “Qui va disparar primer?”. Aleshores, els estudiants van començar a preguntar-se per què. Un d’ells va indicar que el segon passatge només deia que “algú va disparar”, però no qui. Però un altre estudiant va intervenir afirmant que van començar els “colons” perquè el text deia que els britànics “van retornar” el foc. Un altre alumne va preguntar qui va escriure el segon llibre, i O’Reilly els va dir que el text era de Winston Churchill (History of the English Speaking Peoples). Quan es van adonar que era anglès i que el llibre va ser publicat al Regne Unit, van afirmar que “ha de ser el llibre que està malament”. O’Reilly els va preguntar si no havien llegit mai un text publicat als Estats Units que estigués malament i, efectivament, ho havien fet. O’Reilly els va comminar a pensar una mica més i a fer una llista de coses que podrien determinar quin dels dos llibres era més fiable.
No ens entretindrem més del compte en el que va succeir després: els alumnes van realitzar una llarga recerca sobre els autors, quina era la seva procedència, on havien publicat, etcètera. Van sorgir encara més intervencions suggeridores. Al final de tota la recerca van concloure que era impossible saber qui va disparar primer i que els autors dels textos s’havien inventat la seva pròpia història.
Swartz va quedar impressionat per la reacció dels alumnes. En una simple classe, el professor O’Reilly havia armat als seus alumnes amb alguna cosa que podien utilitzar per a tota la vida: el pensament crític.
Amb una sola classe, el professor O’Reilly havia encoratjat als seus alumnes per fer ús del pensament crític
Swartz reconeix que es va fixar en els resultats d’altres investigadors sobre “ensenyar a pensar”, encara que donant a entendre que el primordial era desenvolupar una sèrie d’habilitats especials de pensament, com jutjar acuradament la fiabilitat de les fonts. A través d’aquestes recerques, Swartz va desenvolupar una àmplia conceptualització dels diferents tipus d’habilitats de pensament, utilitzant algunes categories d’altres investigadores –anàlisi, síntesi, avaluació– però identificant en elles tipus específics de pensament que la gent fa servir diàriament (com ara la fiabilitat de les fonts, jutjar el que causa que alguna cosa succeeixi, predir coses, prendre decisions i resoldre problemes). Com aquest marc d’aprenentatge va ser pensat per als alumnes, més tard es va desenvolupar una recerca sobre nous mètodes d’instrucció dirigida als professors, per a aprendre a ensenyar amb aquesta metodologia.
El desafiament, l’objectiu d’aquest estudi no és simplement aprendre a dur a terme aquest tipus de pensament sinó, sobretot, utilitzar aquestes eines de pensament per a fomentar el compromís amb el qual s’està aprenent. No es tracta d’ensenyar a saber alguna cosa, sinó de, en certa manera, enamorar-se del que s’està fent.
Aquest aprenentatge, que podria intuir-se com a tancat per ser un “pensament crític”, no entra de cap manera en conflicte amb el pensament creatiu. Al contrari, la creativitat que aporta idees noves i originals es complementa perspicaçment amb la crítica.
La creativitat que aporta idees noves i originals es complementa perspicaçment amb el pensament crític
Al llarg dels anys següents, Swartz va observar com professors de diferents col·legis aplicaven les noves tècniques, per exemple, a través de metàfores i expressions impregnades en la nostra cultura, demostrant que la nostra llengua és incansablement creativa i pot ajudar-nos en el nostre desenvolupament de l’aprenentatge. Els professors convidaven en Bob Swartz a les seves classes (a Lubbock, Texas; al Col·legi La Vall i al Montserrat de Barcelona; al Col·legi Aixa de Palma; i fins i tot a un col·legi de Lima, al Perú). Les tècniques s’aplicaven indistintament en classes d’art (mitjançant dibuixos o anàlisi d’obres), en literatura (escrivint un poema) o en ciències (amb l’arribada de l’home a la lluna).
Aquests són tan sols exemples concrets del pas de Swartz pel món de l’educació, que va començar un dia de 1976.
El llegat de Swartz és ampli i extens, i ha demostrat que un bon ensenyament pot despertar en els alumnes l’interès, la motivació, el goig, del que estan aprenent.
També en els mestres, que han de ser guies, o jardiners més aviat, que conreen acuradament i amb compte el jardí que creix davant els seus ulls i que, un dia no gaire llunyà, donarà nous fruits.
¿Per què va acabar viatjant per tot el món ensenyant a la gent a ser bons pensadors?
Recordo que, poc abans de morir, quan ja estava a la residència, vam tenir la nostra última conversa per videoconferència. Com sempre, es va mostrar amable i afectuós, però vaig notar alguna cosa que no sabria com explicar, alguna cosa havia canviat, i no em refereixo al seu estat de salut, que realment havia empitjorat bastant, a penes hi veia i li costava seguir el fil de la conversa. La veritat és que, tot i que intentava somriure i fins i tot mostrar-se divertit, el vaig notar trist. El mes anterior havia estat a Sandvitx, Massachusetts, la mateixa ciutat on havia nascut, i havia hagut de prendre decisions importants, com desprendre’s de totes les seves coses, i residir definitivament a Madrid. Per a ell aquest viatge va ser un gran comiat i el seu cor havia quedat tocat. Em va dir que l’esforç havia estat gran en tots els sentits, físicament i emocionalment.
Crec que va ser l’última vegada que va parlar de la seva estimada TBL, la idea era fer-li una entrevista per a una revista d’educació, però vaig decidir deixar que parlés i expliqués el que ell volgués.
Em vaig adonar que realment estava enamorat del seu TBL, era la seva vida, la seva passió, per ell havia abandonat la comoditat d’una vida de jubilat com a professor emèrit de la universitat per a recórrer el món ajudant nens i joves a millorar la seva manera de pensar per a tenir una vida millor.
Era un enamorat del seu TBL, era la seva vida, la seva passió. En els seus últims anys va recórrer el món ajudant a millorar l’educació
Llavors m’admirava, ara sé també que hi havia un altre motiu i també m’emociona i m’ajuda a estimar-lo encara més. I és que en Bob, el nostre Bob, tenia un fill, Alexander, al qual estimava molt i que va morir l’any 2004 en tràgiques circumstàncies. Per a Bob aquest esdeveniment va suposar un cop dur del qual mai no es va recuperar del tot, se sentia culpable de no haver ser-hi capaç d’ajudar-lo, de no estar quan més el necessitava. En Bob el portava en el més profund del seu cor, se’n recordava d’ell tots els dies de la seva vida. Penso que l’Alexander era la força que l’empenyia a seguir en la seva croada personal d’ajudar nens i joves a prendre bones decisions. Seria ideal que tots féssim el mateix i cuidéssim el seu llegat, pel bé que fa al món, per la nostra amistat amb en Bob i per l’Alexander i tants que, com ell, necessiten d’algú que els doni un cop de mà.
Per acabar, us deixem un vídeo memorial, en record d’en Bob i del seu llegat.