per Andreu Arbó i Jordi Viladrosa

En el panorama educatiu actual, la qüestió de l’ús dels llibres de text a l’aula es presenta com un debat complex i controvertit. Ens trobem des dels defensors de la seva estructuració curricular i la seva funció com a font d’informació fiable, fins als detractors que critiquen la seva rigidesa i la limitació de la creativitat docent. Trobar l’equilibri entre tradició i innovació es converteix en tot un repte.

Els llibres de text, sens dubte, han estat un pilar fonamental en l’ensenyament durant dècades. La seva estructura curricular clara i seqüencial facilita la planificació docent i garanteix un progrés uniforme en l’adquisició de coneixements. A més, ofereixen una font d’informació fiable i prou actualitzada, revisada per experts en la matèria, la qual cosa fa que s’asseguri la qualitat dels continguts a què accedeixen els alumnes. Això és especialment important en matèries on els coneixements són tècnics o complexos.

Aquesta revisió, per part d’especialistes d’una editorial, elimina el possible biaix dels materials creats per docents aïllats, que tot i produir contingut més contextualitzat i proper a l’alumnat, són una creació que no incorpora necessàriament un punt de vista heterogeni del currículum. Aquest  fet podria comportar un biaix de confirmació: el docent crea material amb la realitat propera que ell viu, però té el perill de fer una interpretació del currículum que beu d’unes fonts determinades que en condicionen, d’alguna manera, l’objectivitat i l’equilibri necessaris.

No obstant això, el context educatiu actual ha evolucionat considerablement. L’auge de les tecnologies digitals per a l’accés a una gran varietat de fonts d’informació en línia i la implementació de la intel·ligència artificial com a eina didàctica han obert noves possibilitats per a l’aprenentatge, faciliten que se’n qüestioni la seva rellevància i ha fet sorgir crítiques legítimes de l’ús dels llibres de text.

Segurament, la major part dels docents estaran d’acord que el llibre de text no pot ser “l”’eina didàctica d’una matèria o saber. Si no que ha de ser “una” de les múltiples eines didàctiques que un docent fa ús per a ajudar a assolir els objectius d’aprenentatge al seu alumnat. De fet, compartim l’afirmació de Jaume Sarramona: “Com gairebé en totes les qüestions pedagògiques, cal cercar allò que convé més als educands”.

Veus discrepants de l’ús dels llibres de text

Un dels arguments més rellevants en contra de l’ús dels llibres de text és la seva potencial limitació de la creativitat i la flexibilitat docent. La dependència del llibre, que pot arribar a l’extrem de ser un recurs didàctic exclusiu, pot cohibir la capacitat dels professors per adaptar les seves unitats didàctiques o situacions d’aprenentatge a les necessitats i interessos específics dels seus alumnes, tot frenant la implementació de metodologies més innovadores i personalitzades.

D’acord amb Jean-Jacques Rousseau, que desestimava els llibres, ja que, segons ell, eren instruments d’opressió per als nens, els privava de la seva creativitat i els inculcava la realitat subjectiva de l’autor dels textos, “la lectura, que aclapara la memòria en lloc d’il·lustrar la comprensió, no és una altra cosa que un exercici de vanitat i orgull.” [Jean-Jacques Rousseau – “Emilio, o De la educación” (1762)].

Els detractors dels llibres de text també afirmen que la rigidesa que els és inherent pot dificultar la constant actualització dels continguts (la impressió i distribució dels llibres pot ser un procés lent i car), especialment en àrees de coneixement en constant evolució. Això pot suposar un desfasament entre els aprenentatges dels alumnes i els últims avenços en el seu camp d’estudi, el nou currículum o altres eines més eficients.

En aquest context, la integració de recursos digitals, plataformes d’aprenentatge en línia o la nova intel·ligència artificial emergeixen com a unes eines complementàries prometedores. La flexibilitat d’aquestes eines permet actualitzar els continguts de manera constant, adaptar-los a les necessitats individuals de cada alumne i fomentar un aprenentatge més actiu i participatiu.

Opcions

El debat sobre els llibres de text a l’aula no té una resposta única i definitiva. La clau resideix a trobar un equilibri entre la tradició i la innovació, aprofitant els punts forts dels llibres de text com a estructura curricular i font d’informació fiable. També caldrà explorar les possibilitats que ofereixen les tecnologies digitals, el material manipulable, l’aprenentatge basat en problemes (ABP) o l’aprenentatge basat en recerca (ABR), la gamificació o ludificació, la classe inversa (Flipped Learning), etc., per a un aprenentatge més personalitzat, dinàmic i crític.

En definitiva, la decisió d’utilitzar llibres de text ha de dependre de les característiques específiques de cada context educatiu, tenint en compte les necessitats dels alumnes, la preparació dels docents i els objectius d’aprenentatge que es persegueixen. La clau no es troba en una eliminació radical dels llibres de text, sinó en una redefinició del seu ús dins del procés d’ensenyament-aprenentatge. La integració intel·ligent de diverses eines didàctiques, tant tradicionals com digitals, pot ser la resposta per a una educació de qualitat en l’era digital. No es tracta, doncs, d’una dicotomia entre tradició i innovació, sinó d’una annexió hàbil d’ambdues, on els llibres de text i els recursos digitals convisquin en harmonia per a enriquir l’experiència d’aprenentatge dels alumnes i preparar-los per a un futur incert i en constant canvi.

Andreu Arbó és llicenciat en matemàtiques i Jordi Viladrosa és pedagog. Tots dos són professors a l’ESO i al batxillerat.