Per Xavier Ureta

A través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, últimament estem assistint a una mena de caos en les conductes de les persones més joves: botellots, enfrontaments amb la policia, agressions gratuïtes, i un llarg etcètera que tothom coneix. Quedi clar que no tinc cap afany de generalitzar, ja que conec força jovent molt sa. Amb tot, sí que hi ha una creixent tendència preocupant en aquests comportaments.

Davant d’això, la pregunta que sento entre les meves amistats és de l’estil “ens estem tornant bojos, o què?” I és que el tema no té fàcil solució perquè les causes són múltiples i complexes. Hi ha evidències que ens permeten afirmar que vivim en un món en què la mesura de les coses es fa a partir de paràmetres d’hedonisme, de falsos ídols, d’agressions (sexuals, xenòfobes, homòfobes…) o de violència gratuïta.

Tot això amanit amb un capitalisme fora de control que condueix al jovent a voler-ho tot, i al moment, malgrat el context d’una precarietat laboral i de la vulnerabilitat creixent en les necessitats bàsiques de moltes famílies. Davant d’aquestes obvietats, es pot començar a entendre la resposta despectiva contra el món de força joves. Aquest “força joves” no és globalitzador: és de proximitat, el jovent que ens toca de prop.

Una altra de les manifestacions d’aquest “estar contra el món” que observem és la intolerància a la frustració, és a dir, quan se’ls denega alguna cosa que no els convé, a criteri d’aquells que tenim la responsabilitat de la seva educació. Aquesta actitud comporta el qüestionament de l’autoritat, tant en l’àmbit familiar com en la seva interacció amb la societat (escola, esport, agents de l’ordre, etc.). És en aquest camp, el de l’autoritat, que enfocaré aquesta aportació.

Pateix una crisi d’autoritat la nostra societat?

Abans de seguir, m’aturo en el meu discurs per retornar a allò que, en referència a l’autoritat, ja he escrit en diverses ocasions. A l’antiga Roma es feien servir dues paraules per referir-se a l’autoritat: la auctoritas i la potestas. La primera, l’auctoritas, és d’ordre moral, és a dir, la que algú es guanya en reconeixement al seu prestigi personal i ètic. La potestas, en canvi és la que s’obté per raó de càrrec (parental, polític, policial, escolar, etc.) i, per tant, parlaríem d’una autoritat formal, que es basa en normes, en lleis, en reglaments, etc.

Fugint de reduccionismes, soc conscient que les causes dels problemes plantejats al principi d’aquest escrit, com he dit, són molt complicades. Amb tot, em pregunto: què és allò que fa que el jovent detesti l’autoritat, en general? Probablement és la conseqüència de recórrer massa sovint a la potestas perquè s’ha perdut l’auctoritas. En l’àmbit social i polític, els governants en molts casos no donen l’exemple que s’espera d’un servidor públic i ho amaguen amb l’enduriment de les lleis. És el poder, l’autoritat formal. En l’àmbit de la família i de l’escola, els àmbits que interessen en aquest espai d’opinió, no es perd l’autoritat moral per deixadesa, sinó en molts casos per ignorància o  per la desorientació amb què a diari ens bombardegen, a través dels mitjans (webs, xarxes, opinadors, etc.), amb plantejaments “bonistes” de la pedagogia i de la psicologia.

Els que tenim la responsabilitat d’educar, pel que fa a allò que depèn de les institucions i de l’administració, no hi podem fer gran cosa. En tot cas, posar en valor ─educar─ la importància d’informar-se i participar de la vida política de forma responsable, i conscienciar al jovent sobre la necessitat d’assolir una democràcia sana, cada cop menys pendent de les normes i més del bé comú, del servei als altres, i del respecte a la pluralitat d’idees… que no és poc.

L’autoritat que ens cal a la família i a l’escola

Però cal ressaltar que en el context de la família i de l’escola, aquest punt, el de l’autoritat, és vital. Com a pedagog, m’hi centraré perquè, pel que fa a l’educació, en especial la que cal donar en l’àmbit familiar, sí que es fa imprescindible crear un ambient basat en la autoritat moral. Com s’aconsegueix? Donaré algunes pistes per a la reflexió, amb el convenciment de que el lector sabrà trobar-ne moltes més, en funció de la seva realitat familiar o escolar.

En aquests àmbits, es pot donar una falsa concepció de l’autoritat moral. Es diu que la família ─també l’escola─ ha de ser democràtica en el sentit més profund: hi estic d’acord. Però això no significa que hagi de funcionar amb els mateixos mecanismes que la política, per exemple. La família no és una assemblea ni és un club d’amics. El famós jutge de menors de Granada, el magistrat Emilio Calatayud, ho deia ben clar: si un pare es fa amic del seu fill, el fill guanya un amic, però perd un pare.

Els pares han de basar la seva autoritat en el seu exemple i en el compliment generós de les seves obligacions ─fins i tot tipificades en el Codi Civil─. És a dir, dins de les possibilitats materials de cada família, en primer lloc atendre les necessitats més bàsiques. En segon lloc, promoure un entorn que afavoreixi un desenvolupament equilibrat de la seva personalitat i de la seva responsabilitat. Els pares tenen la custòdia del fills fins que no arriben a la majoria d’edat: és una obligació i un dret irrenunciables.

Però aquí és on entra el joc aquest difícil equilibri: els fills han d’obeir els pares perquè és una de les seves obligacions. Però aquesta obediència ha d’estar lluny de la submissió (fruit de la potestas, del poder formal): ha de ser conseqüència del respecte i del reconeixement a la figura i a l’exemple ètic i moral dels pares (auctoritas). Autoritat paternal i obediència filial han de sorgir del reconeixement per ambdues parts dels seus drets i de les seves obligacions, a partir d’una base sòlida que només s’entén des de l’amor.

Com vaig escriure fa uns anys sobre aquest mateix tema, em venen al cap unes paraules de la pedagoga Maria Montessori: Si el nen arriba a manifestar una defensa, difícilment serà una resposta directa i intencional a la acció de l’adult. Serà més aviat una defensa vital de la seva integritat psíquica o una reacció inconscient del seu esperit oprimit. Personalment, estic convençut que aquells pares (o aquells mestres) que sempre s’han valgut de la seva autoritat moral no han tingut, ni tenen ni tindran, “problemes” d’autoritat.

Dues regles per a guanyar autoritat moral

Com a resum sobre tot el que ja he anat escrivint, faig una reflexió: l’autoritat moral, la família (o l’escola) ni l’adquireix ni l’aprèn: se la guanya. I com? Aplicant dues regles bàsiques de la pedagogia: la primera, com he dit, estimant. Si no hi ha afecte, no és possible l’autèntica autoritat. La segona –seguint amb Montessori–, amb netedat de cor que, dit en termes moderns, és la rectitud d’intenció. Ella deia que el nen és el seu propi mestre: també ho és en això que entenem per “disciplina”, i que jo en dic sentit ètic i moral, que s’ha d’haver treballat en l’infant o en el jove. Els pares, i també els mestres, n’han de ser el model. No hi cap altra manera.

Així doncs, l’autoritat de la qual s’han de valer els pares és l’autoritat moral. Els pares que tenen autoritat moral no solen necessitar de l’autoritat formal.

De les famílies que han basat l’educació en un entorn d’autoritat, fonamentada en l’afecte i en l’ètica, tinc l’experiència que n’han sortit joves convençuts que cal respectar les persones, respectar les coses i respectar les idees.

En una educació fonamentada en aquest sentit moral de l’autoritat és quan he vist com s’han facilitat eines de pensament i criteris clars per fer front a l’hedonisme, evitar i denunciar la violència o les agressions gratuïtes, no deixar-se entabanar pels falsos ídols, apartar-se del consumisme malaltís, i fer-se conscients del valor de l’esforç en els estudis o el treball, entre d’altres valors. O virtuts, que a mi personalment m’agrada més.

Per acabar, fa ben poc, arran de les últimes agressions a unes noies joves, algú va penjar a les xarxes una imatge en què es veia pintada en una paret una frase que deia “PROTEGIU LES FILLES”. Convenientment ratllada, a sota mateix es va esmenar amb una altra que deia “EDUQUEU ELS FILLS”. Molt encertat.

Xavier Ureta i Buxeda és llicenciat en Pedagogia i doctor en Ciències de l’Educació. Actualment, és professor emèrit de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) on segueix col·laborant. També és membre col·laborador de l’ONG APDIF dedicada a la formació de mestres en països en vies de desenvolupament. En el seu blog, Amb Ulls de Pedagog, parla sobre temes d’actualitat educativa.