Els secrets de la memòria. Què és i com funciona?

Héctor Ruiz Martín, biòleg i investigador en els àmbits de la psicologia cognitiva de la memòria i l’aprenentatge. Actualment, dirigeix la International Science Teaching Foundation. En els darrers quinze anys, ha treballat en el desenvolupament de recursos educatius fonamentats en l’evidència científica al voltant de l’aprenentatge. A més, ha estat assessor de diversos governs i institucions educatives a Espanya, Àsia i Llatinoamèrica. Els seus títols més recents són “¿Cómo aprendemos?” (Editorial Graó i ISTF) i “Aprendiendo a aprender” (Editorial Vergara).

“Los secretos de la memoria” ens ensenya que la memòria és l’habilitat per a aprendre, i ho fa a través de casos reals que han ajudat els científics a comprendre el potencial i les limitacions de la nostra capacitat per a retenir i rememorar el passat, adquirir coneixements, desenvolupar habilitats, adoptar hàbits i, en definitiva, construir la nostra identitat.

per Jordi Viladrosa i Clua

Amb una prosa àgil, un llenguatge divulgatiu i un to formal, Héctor Ruiz ens presenta aquest assaig sobre què és la memòria, com funciona i quina relació té amb l’aprenentatge. Amb nombroses referències a estudis i recerques i el testimoni de casos reals, ens va endinsant en els factors que hi influeixen i en els motius de les seves fallides en tantes ocasions sigui quina sigui l’edat de la persona que en viu l’experiència. La seva lectura interessa a un públic general, especialment, però, als professionals de l’educació i als pares i mares, sempre tan preocupats per com s’adquireixen els aprenentatges imprescindibles per anar pel món ben preparats.

Tipus de memòria

A “Los secretos de la memòria” trobem referències contínues a les diferents funcions que té cada classe de memòria i com interactua cadascuna d’elles amb diverses àrees del cervell. Quan rebem informació a través dels sentits és enviada al cervell, que la processa i, amb les condicions pertinents, la podem recuperar.

Això té lloc amb el protagonisme d’alguna de les memòries de què disposem:

• Memòria sensorial. Si volem prolongar el processament de la informació que rep el cervell, més enllà del que dura aquest tipus de memòria es requereix atenció.
• Memòria de treball. El cervell rep informació de l’entorn i del subconscient. Es tracta d’un espai mental on raonem, recordem i imaginem.
• Memòria a llarg termini. Ens permet desar una informació en un estat inactiu, fora de la consciència, i recuperar-la més endavant. La podem subdividir en altres classes de memòria.
  • Memòria declarativa o memòria explícita. Ens permet emmagatzemar informació que podem expressar verbalment.
    • Memòria autobiogràfica (o episòdica). Emmagatzema els records de les nostres vivències: fets específics vinculats a un lloc i a un temps determinats on estàvem implicats. Està relacionada amb l’hipocamp.
    • Memòria semàntica. Conté els nostres coneixements: dades i conceptes deslligats del context en què es van adquirir.
  • Memòria implícita: memòria procedimental. No depèn de l’hipocamp. És lenta i requereix diverses sessions de pràctica fins a dominar una nova habilitat.
• Altres classes de memòria són la memòria espacial o la memòria prospectiva.

No hi ha raonament ni aprenentatge sense memòria

Afirma Ruiz que la memòria és la nostra capacitat d’aprendre qualsevol cosa i que el nostre cervell canvia les nostres experiències i accions. Gràcies a aquests canvis en l’estructura del cervell podem respondre de manera diferent la propera vegada que hi accedim. Són, de fet, diferents memòries que s’ocupen de diferents objectes d’aprenentatge i que fins i tot depenen de diferents àrees del cervell.

Tots els nostres aprenentatges: coneixements, idees, habilitats, els fem gràcies a la memòria. El nostre autor insisteix en diversos llocs del llibre que la memòria no és tant un magatzem de dades com una xarxa de significats que ens permeten interpretar el món al nostre voltant, raonar, resoldre problemes, etc. i recordar el rerefons de les nostres experiències.

Per això, sosté Ruiz que la millor manera de treballar la memòria no és altra que fer-la viva a través de l’aprenentatge. Així, doncs, “aprendre consisteix sovint a acumular noves dades i fets que amplien les nostres estructures conceptuals. En altres ocasions, aprendre consisteix a establir noves connexions entre alguns dels nostres coneixements previs, amb l’objectiu de construir noves idees i conceptes”.

I l’herència genètica, què hi té a veure? Ruiz afirma que “és indiscutible que l’habilitat per a aprendre té una base hereditària, malgrat que la genètica no és l’únic factor determinant. L’ambient i l’experiència intervenen en la propietat de canviar que té el cervell; això és la neuroplasticitat”.

La mala experiència d’oblidar allò que volem recordar

Héctor Ruiz es pregunta si l’oblit existeix perquè els records desapareixen de la nostra memòria o bé perquè no aconseguim trobar-los, encara que hi siguin. Els capítols tres, quatre i cinc del llibre ens ofereixen una àmplia resposta a aquesta qüestió. S’hi esmenta Hermann Ebbinghaus, famós per la primera corba de l’oblit, un gràfic que constata com a mesura que passa el temps anem oblidant allò que havíem après i com és possible de tornar-ho a aprendre amb menys esforç que si no ho haguéssim après mai.

Segons el nostre autor, la major part dels psicòlegs cognitius expliquen l’oblit com una pèrdua d’accessibilitat a uns records que potser continuen disponibles en algun racó de la memòria. I la interferència que provoca el fet que uns records es barregin amb uns altres en podria ser la causa principal. També cal tenir en compte que hi ha un modulador que no acabem de tenir controlat del tot: el factor emocional, que pot requerir més atenció.

De vegades, recordar els fets de manera fiable i completa té molta importància. És en aquesta part del llibre on Ruiz explica els avantatges de l’entrevista cognitiva en comptes de la hipnosi en aquests contextos. Generar i implantar falsos records compta amb evidència científica i cal tenir-ho en compte per diferenciar-los dels records genuïns. El seu avantatge és que obren la porta a imaginar-nos el futur

Una aplicació pràctica, per acabar: aprendre és la millor manera d’exercitar la memòria i això es fa adquirint coneixements que puguem associar a allò que vulguem recordar, en unes condicions adequades i amb unes estratègies d’aprenentatge específiques i eficaces.