La realitat educativa es troba davant del mateix perill simplificador que molts altres àmbits de la nostra societat a causa de la falta d’espais per a una reflexió reposada i d’admetre que la complexitat no admet respostes simples. Ens endinsarem en algunes de les aportacions de l’autor d’aquest llibre tot seguint l’estructura del seu índex.
En el capítol 1, “Elogi de la complexitat”, es parteix del fet que tenim tendència a categoritzar o classificar per a simplificar l’allau d’informació a què hem de fer front i a donar cobertura a les modes, que també existeixen en l’àmbit de l’educació, sense contrastar prou el seu contingut ni la seva utilitat. Malgrat això, Juan Fernández és de l’opinió que “en un moment en què existeixen pocs consensos, la necessitat de desenvolupar el pensament crític és potser una de les idees amb les quals estem bàsicament tots d’acord”. Aquesta opció ens facilitarà desmuntar els biaixos cognitius com són l’efecte de la veritat il·lusòria i el biaix de confirmació, sobretot perquè “cal conèixer bé el fonament teòric de les pràctiques educatives per tal d’aplicar-les amb sentit”.
El capítol 2, “Una noció complexa de la veritat”, ens recorda que la veritat, malgrat que pot arribar a ser complexa, s’ha de buscar i cal fer-ho amb l’ajut de les dades (quantitatives) i de les proves (qualitatives). L’autor afirma que, per a adquirir coneixement, ens cal l’argumentació i el debat, la qual cosa, tal com mostra la recerca, és la millor manera de superar els biaixos cognitius i les fal·làcies. Trobar unes fonts fiables o expertes en un tema és un punt fonamental per a l’educació del pensament crític. Aquest plantejament que ens fa Juan Fernández és molt interessant perquè ens convida a concretar, però sense deixar-nos endur pels postulats simplificadors del màrqueting i també perquè l’escola no té per què adaptar-se contínuament i acrítica a les necessitats percebudes per una societat que rep un bombardeig continu de missatges simplistes sobre educació.
Trobar unes fonts fiables o expertes en un tema és un punt fonamental per a l’educació del pensament crític
El capítol 3 se centra en la pregunta que li dona títol: “Sense motivació no es pot treballar… o sí?” Sigui quin sigui el nostre enfocament de l’educació, l’autor és categòric quan afirma que “a llarg termini, és millor apostar per la motivació intrínseca” perquè “quan estem motivats, prestem més atenció, persistim durant més temps i som capaços de treballar de manera més independent”. Per aquest motiu, la variable que hauria d’interessar més als docents i a les famílies és la del “valor”, el qual hauria d’estar centrat en el procés d’aprenentatge i no tant en el resultat. El valor és equivalent a tenir “metes”, que són les que “generen motivació intrínseca”.
Aquest tipus de motivació apunta, doncs, a la necessitat de crear les condicions per a l’èxit acadèmic ensenyant els alumnes a treballar de manera que “aprenguin una mica més” i millor. O sigui que l’aprenentatge és anterior a l’autèntica motivació i la motivació sense aprenentatge no ens serveix. Aquest plantejament encaixa clarament amb la finalitat formativa de l’avaluació, que promou un sentit de competència i d’autoconfiança en l’alumnat.
Fernández, en el capítol 4, “El poder de les emocions desagradables”, ens recorda com és d’important el paper de les emocions en l’aprenentatge, però afirma que se n’ha popularitzat una visió simplista, perquè sembla que l’important és “estar emocionat”. En canvi, el factor determinant és la implicació, perquè “l’aprenentatge que ocorre en una aula on hi ha implicació ja genera emocions i motivació per si sol”. No cal, doncs, buscar a fora allò que ja tenim a dins. Aquest capítol acaba amb una aportació que, per a molts és controvertida: cal acceptar sense més ni més que el nen sigui el centre de tot? L’autor afirma que “educar en la complexitat implica també educar en la renúncia”. Per això, diu Fernández, “una educació emocional sensata es mou sempre en l’equilibri entre reconèixer el que un sent i el que senten els que té a prop”.
Una educació emocional sensata es mou sempre en l’equilibri entre reconèixer el que un sent i el que senten els que té a prop
En el capítol 5, “El llenguatge de les expectatives”, Juan Fernández ens ofereix una nova controvèrsia: si donem per suposada l’escola i els seus fins, tenim el perill de convertir-la en un establiment de consum com qualsevol altre. És, doncs, una qüestió d’expectatives d’allò que la societat espera de l’educació. Per tal que no quedem enfocats en una qüestió abstracta, l’autor afirma que les millors expectatives per a l’alumnat són els hàbits i els límits. Els hàbits, perquè aporten concrecions que es repeteixen, i els límits perquè asseguren la convivència, l’autocontrol i el bé de la comunitat, sempre tenint en compte el context en què es mou cada persona.
Ens hem anat creient que “el mètode pot resoldre els problemes” i hem acabat actuant d’acord amb aquest plantejament. Aquesta és la idea inicial del capítol 6: “Més complexitat no és igual a més mètodes”. Dit d’una altra manera, l’autor ens està dient que hem convertit el mitjà en un fi perquè no hem tingut prou en compte que l’acció pedagògica d’un centre educatiu s’ha de centrar en allò què s’aprèn, en els aprenents i en com es comprova aquest aprenentatge. Aleshores és quan es pot valorar quina és la millor manera de fer-ho i no a la inversa. La metodologia mal entesa no deixa de ser un joc terminològic que va canviant amb el temps, però que no sol anar acompanyat d’una reflexió profunda sobre els seus fonaments teòrics ni d’una avaluació objectiva dels seus resultats.
L’acció pedagògica d’un centre s’ha de centrar en allò què s’aprèn, en els aprenents i en com comprovar l’aprenentatge
Hi ha encara un altre factor que es posa a la nostra consideració, el currículum, allò que s’ensenya. Juan Fernández considera que la comprensió lectora i l’expressió escrita en són la base, per davant de l’èmfasi en l’adquisició d’habilitats.
Finalment, el capítol 7 aporta el que apunta el seu títol: “Algunes propostes per a educar la complexitat”. Fernández proposa, en primer lloc, dues vies clau per a atendre la complexitat de l’educació: la comprovació científica i el pensament crític. I, en segon lloc, planteja tres característiques del que podríem anomenar “expert educatiu” o “model de docent”:
- Que sigui un professional reflexiu.
- Un educador que conreï la seva ment, “no solament amb cursos i tallers, sinó amb llibres i articles”.
- Que comprengui que “la seva labor es mou des del vincle personal amb cada alumne fins a la construcció d’un món més equitatiu i just”.
Font: Impuls Educació
Educar en la complexitat, per tant, suposa educar-nos en les bases científiques de l’aprenentatge, perquè calen fonaments sòlids que garanteixin “passos sostenibles en la millora de l’educació” i mantenir un cert escepticisme sa davant de la multitud d’opinions i “solucions màgiques” amb què ens anirem trobant en el futur.
Et pot interessar
Et pot interessar
