El Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA)

Per Victòria Gómez Serés

Tot professor té en el seu imaginari aquells alumnes que per diferents motius s’han anat perdent al llarg de la seva escolarització, aquells ulls tristos i a la vegada inquisitius que et van mostrant que no t’entenen, que no saben què han de fer o bé que no saben com expressar allò que els demanes. Tot i així cada cop més la major part de la comunitat educativa del nostre país ha interioritzat el discurs de l’educació inclusiva i l’educació per a tots.

La Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, en concordança amb la Llei d’educació, parteix del principi que es tracta d’una responsabilitat de tota la ciutadania i de tots els poders públics i regula els drets i les mesures de protecció per als infants i adolescents, fent atenció als més vulnerables i als que troben limitacions o barreres per al desenvolupament o la participació.

L’articulat de la Llei d’educació recull que l’atenció educativa de tot l’alumnat es regeix pel principi d’inclusió, i es defineixen els criteris d’organització pedagògica que han de facilitar l’atenció educativa de tots els alumnes i, en particular, d’aquells que poden trobar més barreres en l’aprenentatge i la participació.

Per tant la idea de diversitat en una agrupació humana és la norma i no pas l’excepció, en especial en el món de l’educació. Així doncs, tots tenim, o hem de tenir, clar que els alumnes són diversos en multitud d’aspectes. Són diversos físicament, ho són també pel seu origen familiar, socioeconòmic i cultural, també respecte a la seva llengua materna, ètnia o religió. En definitiva podem dir que existeix un sens fi de diversitats, fet que evidentment es veu reflectit en el mode en què cada alumne aprèn.

La diversitat en l’aprenentatge es deu a més a més del que ja hem esmentat en l’estructura del cervell i en el seu funcionament. A partir dels darrers avenços neurocientífics sabem que no hi ha dos cervells iguals malgrat que tots compartim una estructura similar pel que fa a les regions cerebrals especialitzades en diferents tasques, però ens diferenciem en la quantitat d’espai de cada una d’aquestes zones així com en les zones que activem en les tasques d’aprenentatge. Aquesta variabilitat cerebral determina els diferents modes segons els quals els alumnes accedeixen a l’aprenentatge, com el poden expressar així en com es motiven en llur aprenentatge.

Donar resposta a aquesta diversitat és la base per a garantir l’equitat educativa i assegurar que cada alumne pugui aprendre segons el seu propi estil però tots en tenim experiència i això és dificultós si no impossible en un aula ordinària amb un ensenyament tradicional.

Una possible resposta la trobem en l’enfocament denominat Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA), desenvolupat pel Center for Applied Special Technology (Centre de Tecnologia Especial Aplicada, CAST).

L’enfocament DUA posa el focus d’atenció en el disseny del currículum escolar per a explicar per què certs alumnes no aconsegueixen els aprenentatges previstos, és a dir treballem en molts casos amb un currículum dissenyat per a un alumne imaginari, mitjà, que en realitat no existeix; dit d’una altra manera “café para todos” la qual cosa provoca que per a una minoria o no tant minoria els objectius sigui inabastables com afirmen els membres dels CAST:
“(…) les barreres per a l’aprenentatge no són, de fet, inherents a les capacitats dels alumnes, sinó que sorgeixen de la seva interacció amb mètodes i matèries inflexibles” (Rose y Meyer, 2002).

Com és sabut el Disseny Universal (DU) no és un concepte propi del món educatiu sinó que sorgeix de l’àmbit arquitectònic en la dècada dels anys 70. Aquest moviment té com a objectiu crear entorns físics i eines que puguin ser utilitzades pel major nombre de persones possibles. Un clàssic exemple de Disseny Universal són els guals de les voreres. Aquests van ser dissenyats en un principi per a persones usuàries de cadires de rodes, però el temps ha demostrat que són utilitzats per molts tipus de persones diàriament, des de persones amb carros de compra a pares empenyent cotxets de nens o joves amb bicicleta o monopatí o bé utilitzen el gual simplement perquè els hi ve de gust. Amb el pas del temps s’ha arribat a comprendre que l’aprenentatge implica un desafiament concret en una àrea cerebral concreta i per a què això no passi hem d’eliminar les barreres innecessàries sense eliminar els desafiaments necessaris. Per tant, els principis del DUA no es focalitzen en l’accés físic a l’aula sinó que se centren en l’accés a tots els aspectes de l’aprenentatge.

El DUA té el seu origen en les investigacions portades a terme pel centre CAST en la dècada dels 90. Els seus fundadors en són David H. Rose (neuropsicòleg del desenvolupament) i Anna Meyer (experta en educació, psicologia clínica i disseny gràfic) el quals justament amb d’altres investigadors han fonamentat un marc teòric que recull els darrers avenços en neurociència aplicada a l’aprenentatge, investigació educativa i tecnologies i mitjans digitals.

Taula 1:  Configuració del DUA. Elaboració pròpia basada en Rose i Meyer (2002)

Hi ha tres principis fonamentals basats en la investigació neurocientífica que guien el DUA; aquests són:

1. PRINCIPI I: Proporcionar múltiples maneres de representació de la informació i els coneixements (El “QUÈ” de l’aprenentatge). Els alumnes difereixen en la manera com perceben i comprenent la informació que se’ls presenta, per aquest motiu proporcionar múltiples opcions de representació és essencial.
2. PRINCIPI II: Proporcionar múltiples formes d’expressió de l’aprenentatge (El “COM” de l’aprenentatge) donat que cada persona té les seves pròpies habilitats estratègiques i organitzatives per a expressar el que sap, així doncs cal proveir d’opcions per a l’acció i l’expressió.
3. PRINCIPI III: Proporcionar múltiples maneres d’implicació o de comprometre’s (EL “PER QUÈ” de l’aprenentatge) de manera que tots els alumnes puguin sentir-se compromesos i motivats en el procés d’aprenentatge. És de tots sabut que l’aprenentatge ha de ser emocionant perquè estimuli la motivació personal.

Arribats a aquest punt podem entendre per què els mitjans digitals tenen una gran importància gràcies a les seves característiques de flexibilitat i capacitat de transformació per a facilitar la tasca d’individualitzar l’aprenentatge i poder atendre la diversitat de l’alumnat a l’aula.

Aquesta flexibilitat pròpia dels mitjans digitals es manifesta en quatre avantatges en front als mitjans tradicionals (Rose y Meyer, 2002):

• Versatilitat: les tecnologies poden emmagatzemar la informació en distints formats i combinar-los entre si (àudio, text, vídeo, imatge)
• Capacitat de transformació: Els mitjans digitals poden emmagatzemar la informació separant el contingut del format amb el que es presenta (volum, velocitat de reproducció, contrast (en cas de dificultats visuals)
• Capacitat per a marcar-los: És possible modificar el format (mida i tipus de lletra, subratllat).
• Capacitat per a exposar-los en xarxa: Els continguts es poden relacionar amb d’altres continguts con el cas dels hipervincles o quan el text té l’opció de clicar sobre una paraula i es pot accedir directament al seu significat (diccionari).

Així doncs, com afirmem Rose i Meyer(2020), és imprescindible adaptar l’ús dels mitjans digitals a les característiques pròpies dels estudiants, a les tasques que han de realitzar i als diferents tipus d’aprenentatge que es pretengui desenvolupar amb la finalitat d’eliminar o reduir les barreres que presenten els mitjans tradicionals de format únic.

Referències

Alba Pastor, C. (2012). Aportaciones del Diseño Universal para el Aprendizaje y de los materiales digitales en el logro de una enseñanza accessible, en Navarro, J., Fernández, Mª T., Soto, F. J. y Tortosa F. (coords.) (2012). Respuestas flexibles en contextos educativos diversos. Murcia, Consejería de Educación, Formación y Empleo. [Consultat el 5/10/2020] https://diversidad.murciaeduca.es/publicaciones/dea2012/ponencias.html.

CAST (Center for Applied Special Techology) (2011). Universal Design for Learning guidelines version 2.0. Wakefield, MA: Traducción al espanyol versión 2.0 (2013): Alba Pastor, C., Sánchez Hípola, P., Sánchez Serrano, J. M. Y Zubillaga del Río, A. Pautas sobre el Diseño Universal para el Aprendizaje (DUA). [Consultat el 6/10/2020] https://www.educacionyfp.gob.es/dam/jcr:c8e7d35c-c3aa-483d-ba2e-68c22fad7e42/pe-n9-art04-carmen-alba.pdf

CAST (Center for Applied Special Techology) (2011). [Consultat el 13/10/2020] http://www.cast.org/about/about-cast

EDUCADUA (2013) Página web del proyecto DUALECTIC dedicada al Diseño Universal para el Aprendizaje en espanyol. [Consultat el 6/10/2020] https:// www.educadua.es

Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. [Consultat el 7/10/2020] https://www.parlament.cat/document/nom/TL115.pdf .