Educar per a ser. La virtut com un camí de creixement personal

per Toni Gallemí Sol

Parlem amb James Arthur, fundador i director del Jubilee Centre for Character and Virtues de la Universitat de Birmingham, una institució líder i única en el món dedicada a l’estudi i a la investigació sobre com el caràcter i les virtuts impacten en l’individu i la societat.

Li vam preguntar a James Arthur si considerava que anava a contracorrent, atès que no és gaire comú escoltar a ningú que parli de virtuts en el segle XXI excepte per a referir-se a qüestions concretes. Arthur en parla des de la perspectiva clàssica de la florescència humana: “D’alguna manera estem anant a contracorrent” diu l’autor. “Hem introduït el terme virtut a les escoles i universitats, a les revistes i també els llibres”. Una implementació gairebé obsessiva que impregna cadascun dels contextos que assoleix la dimensió educativa. Això és rellevant perquè, per a Arthur (que fa molts anys que ensenya), la idea d’educació “té a veure amb les virtuts del caràcter que vinculen el creixement humà amb el tipus de persona que l’ésser humà té el potencial de ser i decidir ser”. L’educació no es redueix a un ensenyament bàsic de continguts que els alumnes han d’assimilar, sinó a un desenvolupament que té a veure amb el bé. D’aquesta manera ho desenvolupa Aristòtil en la seva “Ètica Edemia”: “És (…) aquella manera de ser que ens fa capaços de realitzar els millors actes i que ens disposa el millor possible per a obrar millor, que està relacionat amb la raó recta”.

A aquest propòsit, afirma Arthur: “Els filòsofs clàssics veuen el caràcter virtuós en el centre del creixement moral humà. Una persona virtuosa sempre fa el correcte pels motius correctes. Aquesta era la filosofia d’Aristòtil. La possessió de les virtuts en si mateixes inclou fer bones accions, per bons motius, intencions i actituds. I això és el que fem en el Jubilee Centre”.

Tot i això, ja tenim uns sistemes educatius centrats en els joves i en la seva adaptació a les futures realitats. Arthur veu un problema clar quan reconeix que “el que passa entre la teoria i la pràctica de l’educació moderna a les escoles és que està molt més orientada a aprendre competències, habilitats i formes de coneixement que es consideren necessàries per a incrementar la nostra capacitat de tenir èxit. Aquest és un enfocament molt pragmàtic que es preocupa per una idea d’èxit de tipus tecnològic i material”. No és un aspecte que sigui essencialment negatiu, però sembla incomplet. En el Jubilee Centre “ens centrem en la relació entre la naturalesa i el seu floriment”. Per això és important tenir una meta o, com a mínim, un motiu prou potent per a suportar els canvis continus que comporten les modes. “Per a nosaltres l’únic camí d’entendre el creixement en virtuts és partir de quin és el sentit i el propòsit de la vida humana”.

En el cas que existeixi un sentit i un propòsit de la vida humana com a tal i que sigui aplicable a tots, no pot ser ni de bon tros una qüestió relativa. Ha de ser alguna cosa que, com a mínim, ens uneixi a tots en un mateixa entesa. Per aquest motiu ha d’haver-hi un o diversos elements inamovibles o inextingibles. Precisament, aquest és un dels grans reptes que s’ha d’afrontar a causa de l’actual “secularització del caràcter”, com ho denomina Arthur. Aquesta idea, la secularització del caràcter, comporta un allunyament de la idea d’allò transcendent. “A les escoles contemporànies hi ha un divorci entre la filosofia de l’educació i la religió, i la veritat és percebuda com a relativa. Molts professors i estudiants prefereixen no jutjar entre allò que és bo i el que no ho és”. En un pla més concret i personal, una de les primeres conseqüències és que moltes persones desconeixen què és veritat i què no. D’aquesta manera es troben a l’albir de qualsevol criteri. Arthur insisteix sobre la idea que “no podem assumir que aquesta forma de parlar és religiosa o una inspiració”, que existeix una preocupació real sobre les virtuts i el caràcter al marge de les creences de cadascú. També s’ha parlat molt sobre els valors, que cadascú en funció de com els consideri de valuosos ha de tenir els seus. Però hi ha uns valors comuns a tots que promouen el bé comú, encara que “aquests exigeixen acord i consens. Jo prefereixo el terme virtut perquè és menys relatiu i més sòlid, amb una major fonamentació. Els valors poden variar d’un lloc a un altre i es tornen fàcilment molt diferents. Les virtuts tenen més fonament”.

Si això ho traslladem a l’àmbit educatiu, l’evidència és clara: volem educar els joves, però per a què?, amb quina finalitat? No és possible tenir una intenció sense un propòsit, i el propòsit s’ha de discernir per a respondre a la intenció. “L’objectiu principal de l’educació és ajudar els éssers humans a ser més plenament humans. Els professors s’han de preguntar a si mateixos quin tipus de persona volen promoure. No és sensat tenir un objectiu educatiu sense considerar quines realitzacions concretes implica”. A més, “l’OCDE reconeix que l’educació és més que informació. És un enfocament completament renovat de l’educació de la persona i hi estic d’acord”, encara que “la part del caràcter que desitgen desenvolupar és molt instrumental, diu molt poc sobre les qüestions morals”.

Res de tot això es pot aconseguir si es fomenta la construcció de barreres que portin a la separació o al distanciament entre uns i altres que pensen de manera diferent. “El propòsit en aquesta vida es troba en els projectes comuns, en les activitats compartides i en les relacions íntimes”. Per aquest motiu, el “Jubilee Centre reconeix que el desenvolupament en plenitud humana només es pot donar en una societat decent i ben governada, caracteritzada per la justícia social i el bé comú. Les desigualtats extremes destrueixen l’harmonia i l’estabilitat, i eliminen el context social positiu necessari per al desenvolupament humà”. L’apunt d’Arthur no és supèrflu, sap on és i cap a on es dirigeix el nostre temps quan fa notar que, en l’actualitat, “les comunitats occidentals estan marcades per la divisió, la confusió, el desacord i la polarització. (…) Les persones semblen no ser capaces d’estar en desacord amb l’altre amablement. Falta harmonia i consens. (…) Necessitem parlar entre nosaltres i fer-ho amigablement”. L’amistat és un altre concepte treballat per Aristòtil amb el qual emfatitza que, en paraules de James Arthur, “les societats s’uneixen en l’amistat. Així doncs, en lloc de polaritzar i condemnar-nos els uns als altres, és molt important buscar l’amistat i escoltar els altres encara que no hi estiguem d’acord”. De fet, “no som únicament éssers racionals i ètics, també som éssers socials, i això és tan rellevant que el creixement dels individus es veu en relació amb els altres. La dimensió social és tremendament determinant també”.

De tot això podem extreure que “l’educació és un procés continuat de “ser” que no acaba mai”. La formació del caràcter és dinàmica i es perfecciona quan avancem cap a un bé, encara que “és lenta i exigeix la pràctica intencional. (…) Les escoles i els docents necessiten pensar sobre com ho integraran en el seu ensenyament, en la filosofia de l’escola, en el seu exemple com a professors, totes aquestes coses són molt importants. Les experiències a les escoles poden ser el catalitzador del desenvolupament en virtuts i oferir oportunitats per a practicar el bon judici (discerniment) i la virtut”. Aquesta necessitat, que ha de néixer a les famílies i ampliar-se a les escoles, és indispensable. “El caràcter s’aprèn sobretot directament dels que ens envolten. Podríem dir que ens serveixen d’exemple, com a mentors. És per això que resulta extremadament difícil desenvolupar individus virtuosos sense tenir una comunitat virtuosa; aprenem a ser virtuosos en comunitat”. Per aquest motiu, el docent ha de ser també un model, no n’hi ha prou a ensenyar i transmetre una sèrie de coneixements que qualsevol altre podria fer. No es tracta que els alumnes copiïn al professor, sinó que vegin en ell un exemple de conducta, no només professionalment sinó, sobretot, humanament a través d’una barreja entre l’autoritat i la proximitat sense excedir els límits de cada una d’elles. Els pares no envien als seus fills “a l’escola perquè pensin i siguin com els professors”, els porten a l’escola “perquè interaccionin amb els docents i la resta d’estudiants, perquè es relacionin i a través d’aquestes relacions ”s’impregnin d’algunes característiques humanes que els facin ser millors éssers humans del que serien si no haguessin conegut a aquella persona, a aquell professor”.

Aquesta visió no pot ser imposada, atès que un dels seus fonaments és el respecte a la llibertat de cadascú. És un altre dels grans reptes dels professors: despertar en els alumnes l’interès i l’amor per allò que realment està bé, per allò que en si mateix és bo, bonic i vertader. Lògicament, això seria un impossible des de l’obediència cega. “Només hi ha vertadera llibertat”, ens recorda James Arthur, “quan s’actua al servei d’allò que és bo i just”. La llibertat no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per a obtenir alguna cosa bona. “Llibertat, per a què?”. Aquesta és la pregunta.