Miquel Rossy és assessor de marques escolars i dissenyador gràfic. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, va exercir durant molts anys com a professor de llengua catalana i literatura a Batxillerat i Secundària. Actualment, es dedica a crear identitats institucionals, sobretot de fundacions i entitats vinculades a l’àmbit educatiu. Autor dels llibres “Profes que marcan” (2024, LID), “El secreto del marketing educativo” (2020, Santillana Educación) i “La teva escola, una gran marca” (2016, Branding escolar).

Per què “Profes que marcan”? Què buscaves quan vas escriure aquest llibre?

S’ha insistit molt —jo també— que les marques, avui dia, són humanes, que, per sobre de logotips, textos corporatius i instal·lacions, el seu valor es troba sobretot en l’actuació de les persones que en formen part. Existeix alguna marca que pugui dir que és més humana que una escola?

Ja havia escrit molt al meu blog brandingescolar.com i en els llibres “La teva escola, una gran marca” i “El secreto del marketing educativo” sobre la rellevància de les relacions humanes que s’estableixen en una escola; sobre la importància d’atendre les necessitats dels alumnes i les famílies, d’entendre la seva comunicació no verbal, l’empatia, l’assertivitat, en definitiva, de tot el marc relacional; una formació imprescindible ara.

Però calia dirigir-nos a cada docent per treballar la seva pròpia marca personal, la seva reputació i les seves aspiracions. Amb aquest llibre, he volgut oferir-los una guia perquè reflexionin al voltant d’aquestes qüestions tan importants que els ajudaran a créixer professionalment.

La marca de l’escola és la suma de les marques personals de cadascun dels seus docents. M’agrada comparar-ho amb un equip de futbol. L’equip format per Iniesta, Busquets, Messi, Suárez, Neymar… que va guanyar la Champions el 2015 era el Barça. Però també ho era l’equip que no va guanyar res el 2022, amb alguns jugadors ja grans, sense Messi i amb algunes incorporacions que no van aportar gaire cosa. És el mateix equip? Teòricament sí, però en realitat, no. El mateix passa en una escola. Si tens un gran equip, és perquè tens grans professors.

Alguns professors decidiran tenir xarxes socials molt actives; d’altres, en canvi, preferiran centrar-se exclusivament en la seva feina docent a l’aula, que ja és una aportació extraordinària en benefici de tota la societat. Animo que tots aquells que siguin capaços d’oferir continguts de qualitat en un canal de YouTube, en un pòdcast o en un blog, si us plau, no deixin de fer-ho. Però que no se sentin obligats. I que no juguin en solitari —seguint el símil esportiu— com alguns futbolistes que no hi ha manera que comparteixin la pilota amb la resta de l’equip.

Què és exactament la marca personal?

Que opinen els centres educatius sobre que el professorat es dediqui a desenvolupar la seva marca personal? Això no els treu motivació per dur a terme la tasca educativa de la seva escola?

Al contrari. És veritat que sovint molts directius temen tenir al seu centre vedets. I potser és culpa d’una mala comprensió del que és la marca personal, també en alguns docents. Quan un professor o professora, en canvi, treballa bé la seva marca, no només creix ell o ella, sinó que fa créixer els qui té al seu voltant. Per exemple, haver reflexionat sobre quins són els seus propis valors, el fa ser més conscient també de quins són els del seu centre i hi contribueix d’una manera més ferma.

Els directius que hi desconfien caldria dir-los que no es tracta de tenir gent dòcil i obedient, sense capacitat d’aportar res per compte propi. Comparem-ho amb un tauler d’escacs. Hi ha el rei i la reina —l’equip directiu— i totes les altres peces, alfils, cavalls, torres… Però no hi ha peons. Estem parlant de gent formada, capaç d’arribar fins al final del tauler i tornar enrere. És clar que és més fàcil dirigir un equip on només hi ha peons, però així no es guanya cap partida. La direcció ha d’aspirar a tenir torres sòlides, àgils alfils que saben triangular o cavalls artistes, una mica caòtics, però que són els que s’adapten millor als escenaris difícils.

A qui va dirigit el llibre “Profes que marcan”?

A qualsevol docent que vulgui plantejar-se com és l’empremta que està deixant en el seu entorn. Pot ser un mestre que comença el seu camí i vol fer-ho amb solidesa o una professora que ja compta amb una llarga trajectòria i veu que necessita reflexionar sobre el seu recorregut i poder corregir alguns aspectes. També una altra que ha assumit recentment un càrrec directiu o un professor que vol treure el màxim profit de l’activitat que està desenvolupant al seu canal de YouTube.

Sigui quina sigui la situació —tant si algú es planteja un canvi de rumb, com si vol aportar més allà on està — sempre ens convé conèixer-nos millor, identificar quines són les pròpies fortaleses i debilitats, per concretar un propòsit i uns objectius que es corresponguin als reptes que hem d’afrontar i a les persones a les quals podem ajudar.

Et dirigeixes només a professorat escolar? A un professor universitari o d’alguna altra mena d’estudis li servirà aquest llibre?

Per descomptat que sí. Tot i que els exemples que poso al llibre provenen de l’entorn escolar, que és el que conec bé perquè he estat trenta anys professor a Secundària i Batxillerat, el full de ruta per gestionar la pròpia marca personal és la mateixa. Bàsicament, es tracta, com he dit, de conèixer-se, d’identificar les fites que ens hem de proposar i també de concretar la manera com ens hem de comunicar. Tots els exercicis que proposo al llibre són vàlids per a qualsevol docent.

Com és ara mateix la reputació del professorat en la societat? Penses que tenen bona marca personal?

És possible que sigui deficient, però menys del que tendeixen a pensar els mateixos docents. A vegades, els comentaris sobre les vacances del professorat o les notícies d’agressions a docents per part d’alguns pares ens poden fer pensar que no són valorats. Per a mi, això són casos minoritaris i la majoria de les famílies valoren els seus professors i fins i tot els aprecien de veritat. No hem d’oblidar que han confiat a qui més estimen en el món. És clar, però, que hi ha contextos més difícils que altres.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la situació, cadascun i cadascuna, pot treballar la seva pròpia reputació personal, per arribar a tenir una marca més reputada en el seu entorn. D’això n’estic molt convençut. Excepte en alguns casos realment difícils, la reputació personal de cada professor depèn per damunt de tot del que fa. No hem de buscar excuses, sinó afrontar reptes i veure què podem aportar, posant el punt de vista no en nosaltres mateixos, sinó en les necessitats dels nostres companys i el nostre alumnat. Val la pena.

Aleshores no parles de marca digital del professorat? Avui dia hi ha molts professors que s’han fet famosos a internet, gràcies a l’ajuda que estan prestant, per exemple, en l’aprenentatge de les matemàtiques.

En parlo, és clar. Hi dedico un capítol sencer. Internet ens ha obert les portes a arribar a moltíssima gent compartint-hi els nostres coneixements. Alguns han arribat, efectivament, a fer-se cèlebres gràcies a les seves valuoses aportacions. És una cosa fantàstica. Però no és una obligació. Si un professor vol seguir aquest camí, que sigui perquè l’apassiona el seu camp professional i vol explicar coses que realment beneficiaran l’alumnat, els docents o les famílies. Fer-ho només amb la pretensió d’adquirir reputació seria un error.