Per Ana Moreno Salvó
Robert Swartz (1936 – 2022) va ser doctor en Filosofia per la Universitat de Harvard, professor emèrit de la Universitat de Massachusetts, a Boston i creador, juntament amb Sandra Parks, de la metodologia Aprenentatge basat en el Pensament (Thinking Based Learning – TBL), que substitueix l’ensenyament basat en la memòria per una altra basada en el pensament actiu. Va fundar i va dirigir el Center for Teaching Thinking (CTT), dedicat a donar a conèixer aquesta metodologia als Estats Units i a Espanya. Durant els últims trenta anys va treballar amb mestres, escoles i universitats, a nivell internacional, en projectes de desenvolupament del personal docent, reestructuració del pla d’estudis i educació mitjançant la infusió del pensament crític i creatiu en l’ensenyament del contingut.
Vam tenir l’oportunitat, en diverses ocasions, de poder conversar amb Bob, qui ens va transmetre, no sense passió, la gran tasca que havia anat desenvolupant al llarg dels anys.
Bons pensadors
La mà dreta de Bob en tot aquest projecte va ser David Perkins, amb qui va coincidir a Harvard. Com ell diu, “tots dos érem molt sensibles al fet que la majoria de la gent no pensa bé. Prenen decisions ràpides, fan judicis precipitats, i s’equivoquen.” Del que es van adonar va ser que la majoria de la gent pren decisions d’aquesta manera. Pensen en les coses bones, i no es pregunten, hi ha algun desavantatge? Es van adonar que això succeïa en la majoria dels tipus de pensament que feia la gent, i van pensar que seria una bona idea ajudar-los a desenvolupar l’hàbit de preguntar, no sols si hi ha alguna cosa bona, sinó també si existeix alguna conseqüència negativa, és a dir, a aprendre com pensar millor.
Es tractava d’esbrinar com ensenyar als estudiants perquè aprenguin, des del principi de la seva escolarització, com pensar realment amb més cura quan prenen decisions, quan resolen problemes, quan pensen en com funciona alguna cosa, etc.
Pensament creatiu i pensament crític
En Bob considerava que pensar de manera creativa és un dels diferents tipus de pensament que necessitem aprendre a fer bé en diferents circumstàncies. Implica tenir idees noves, originals, creatives i diferents. El mer fet que se t’ocorrin aquestes idees creatives és la pràctica de la creativitat. El pensament crític, en canvi, consisteix en tractar de pensar sobre idees i preguntar-se si són correctes, si és cert o veritable el que diem. En el pensament creatiu, tractem d’idear una cosa nova i original, interessant, i en el pensament crític ens preguntem “són aquestes idees creatives, bones idees?” Tal com en Bob ens explicava, a ell li agradava treballar el pensament creatiu en el que ell mateix deia creativitat productiva, que és arribar a idees noves i originals que funcionin, que facin avançar les nostres vides, etc. El que significa aplicar el pensament crític al pensament creatiu que s’hagi practicat.
Per exemple, si es té un problema que ningú ha estat capaç de resoldre o que és un problema nou que acaba de sorgir i necessita ser resolt; per a això, haurà d’utilitzar-se una mica de pensament creatiu, amb la condició d’arribar a algunes formes originals de resoldre aquesta situació. Després caldrà exercir el pensament crític per a determinar si les solucions proposades funcionaran.
En Bob emfatitza en la idea de creativitat productiva quan estem tractant d’arribar a noves maneres de fer alguna cosa. Hem provat totes les formes antigues i no semblen funcionar. Intentem exercitar la creativitat, assegurant-nos que les idees creatives que se’ns ocorren són productives.
Les claus per a ensenyar a pensar
En Bob ens explicava que quan va començar als Estats Units, a Massachusetts, era membre de la facultat en una universitat i això el limitava. Va voler anar a escoles de tot el món, treballar amb els seus professors, i mostrar-los tot el que havia descobert i el que havia après d’altres professors perquè tot funcionés. Es proposava ajudar-los a posar això en pràctica a les seves aules, ajudar els professors a aprendre a ensenyar als nens a ser millors pensadors.
Així que va obtenir el permís de la seva universitat i va començar a viatjar i va convertir les escoles en el que va anomenar “Thinking Schools”. Va crear el “Centre per a l’ensenyament del pensament” i un certificat per a acreditar que aquestes escoles, a més de continguts, ensenyaven a pensar.
Entre el 80% o el 90% dels seus professors ensenyen tot el seu contingut a través del pensament. Van desenvolupar una tècnica, TBL (Thinking Based Learning), perquè els professors i els seus estudiants aprenguin a fer-ho, i realment funciona.
L’enfocament d’aquesta tècnica parteix de pensar què és un veritable aprenentatge. Els professors han de passar el repte als seus alumnes i preguntar-los “com aprendràs això?, quines preguntes necessites saber respondre per a aconseguir pensar bé sobre això i arribar a una conclusió acceptable?” Els professors poden treballar junts i trobar la tècnica d’aprendre a pensar que els permetrà transformar l’aprenentatge a pensar per a aprendre. No han de proporcionar als estudiants l’estratègia per a pensar, han de reptar-los per a què trobin aquestes preguntes que necessiten respondre per a poder pensar sobre el problema que se’ls planteja. Fer-los conscients que estan pensant bé, que la resposta arribarà i al final el pensament serà bo. No ho han memoritzat d’un llibre de text, sinó que han pensat a consciència per a aconseguir bones respostes. Per exemple, s’espatlla el televisor de la teva casa, i et planteges la pregunta per què?, per què ha deixat de funcionar? Aquesta és una bona pregunta, i els estudiants s’interessen per ella, i intenten esbrinar-ho. Per a fer-ho han de desenvolupar un pla. Això es pot fer amb molts continguts, es tracta de plantejar reptes als alumnes que suposin esbrinar la causa d’algun esdeveniment, de ser acurats, i pensar quines possibles causes han fet que el televisor deixi de funcionar.
D’aquesta manera els estudiants arriben a desenvolupar el que Bob va anomenar un mapa de pensament. Un conjunt de preguntes o un conjunt de procediments que creuen que cal seguir, coses que cal esbrinar per a decidir per què ha passat alguna cosa.
Hi ha altres tipus de pensament com resoldre problemes, prendre decisions, predir conseqüències. Els alumnes s’adonen que ells mateixos poden aprendre continguts i explicar-los utilitzant els mapes de pensament que ells mateixos elaboren. Així aprenen a guiar-se en el seu pensament, i a fer-ho acuradament i bé, perquè la conclusió a la qual arribin, la decisió que prenguin, sigui una cosa de la qual puguin sentir-se, no sols orgullosos, sinó que sàpiguen que està bé.
El pensament creatiu en altres destreses de pensament
Segons en Bob, no necessitem el pensament creatiu per a tots els tipus de pensament, però això no quitació que sigui extremadament important. Ell considera que, de fet, els grans èxits que hem tingut els éssers humans en l’avanç de les formes de vida en el desenvolupament de les nostres grans ciutats ha estat gràcies a la creativitat.
No saber com fer alguna cosa i després aprendre a pensar de manera creativa, arribar a idees noves, esbrinar si les idees creatives funcionaran i posar-les en pràctica.
Les nostres vides, tal i com les vivim ara, són gràcies a la nostra capacitat no sols de generar idees creatives interessants que poden funcionar o no, sinó de promoure idees creatives productives que després descobrim que funcionaran. Això és la humanitat.
En Bob es preguntava, “què podem fer a les nostres aules per a ajudar els estudiants a desenvolupar una creativitat productiva, i ser capaces de fer-ho i voler fer-ho, estar motivats per a fer-ho bé?”
Pot semblar fàcil, però ho és realment?
Naturalment, aquests canvis no succeeixen d’un moment a l’altre. Hi ha una vàlvula de seguretat, un conjunt de processos als quals se sol dir metacognició, és a dir, la capacitat de pensar sobre el teu pensament, sobre com he pensat, decidir quines preguntes haig de preguntar.
Ensenyar a pensar bé implica demanar als estudiants que desenvolupin el seu pla, tan bon punt l’apliquin, que vegin què ha passat, pensant sobre això pas a pas i preguntant-se si ha funcionat.
Si no ho ha fet, cal fer-se una nova pregunta: com podríem fer-ho de manera diferent? El professor ha d’ajudar els alumnes a aprendre per si mateixos, a fer-ho bé. Així aprenen a aprendre i després de fer-ho un parell de vegades amb el contingut del currículum, el docent pot desaparèixer. Ells s’adonen que el poden fer per ells mateixos, i ho repeteixen fins que no necessiten practicar més. D’aquesta manera sorgeix la destresa o habilitat en, per exemple, prendre decisions amb eficàcia o pensar de forma creatiu-productiva o qualsevol altre tipus de pensament. Ho aprenen en el col·legi i després, després de la pràctica, arriba a ser una forma automàtica de pensar.
Ensenyar a pensar bé implica: desenvolupar i aplicar el pla, veure què ha passat i preguntar-se si ha funcionat.
Una bona lliçó que desenvolupi algún tipus de pensament creatiu
Tots els estudiants necessiten ser pensadors creatius; si volen ser pràctics, si volen ajudar a canviar el món, han d’aprendre a desenvolupar idees productivament creatives que resolguin problemes, situacions, etc. En Bob explica breument una experiència que es va dur a terme en un col·legi: al professor se li va ocórrer la idea que els estudiants imaginessin una persona que es dedica a ajudar a altres persones amb problemes, per exemple a una persona perduda en el desert, o que s’ha trencat una cama. Els va dir, heu de pensar idees creatives que salvin la vida d’aquestes persones, vull que utilitzeu el que heu après a l’escola. Un estudiant va explicar, algú està escalant el Matterhorn a Suïssa i s’ha trencat la cama. Però porta una petita caixa en la seva butxaca com un botó verd, el pressiona, i aquest envia un senyal al campament base on un dron comença a brunzir i s’eleva. És un artefacte amb els subministraments mèdics necessaris per a aquesta mena de casos i vola cap a un punt que emet un senyal donat per la primera caixa. L’accidentat prem altres dos botons i els paquets de la part inferior giren. Un d’ells s’obre, i un conjunt de subministraments per a algú amb una cama trencada es dirigeix cap a aquesta persona. Hi ha benes, fèrules, crosses plegades que pots usar per a posar sota les teves espatlles i baixar la muntanya i així se salven. Els alumnes de la classe li van dir, no crec que vagi a funcionar, hem estudiat sobre Suïssa, sobre les muntanyes, els Alps, etc., i hem après que en una muntanya com el Cervino fa molt vent. El fet és que van tractar de fer-ho, van intentar fer volar el dron, tots els estudiants del grup estaven convençuts que anava a funcionar, perquè usant els seus portàtils van esbrinar els corrents del vent.
Aquests nois estaven aprenent a no fer judicis ràpids, encara que sembli correcte, necessiten esbrinar-ho en la realitat. Aquesta anècdota va ser, per a Bob, un exemple meravellós de l’ús de TBL, un exemple per a tots nosaltres.
