Passar d’una avaluació sancionadora i qualificadora a una avaluació com a eina d’aprenentatge

En avaluació, què ha de ser diferent? T’hem sentit a parlar moltes vegades d’avaluació polièdrica. A què et refereixes?

En els ensenyaments obligatoris ha de ser avaluació per créixer, per donar informació, per continuar aprenent i per tant és una avaluació formativa i formadora. Una altra cosa és quan tu et trobes amb ensenyaments postobligatoris: quan, per exemple, has de formar a un dentista, a un metge o un advocat. Allà l’avaluació pot ser formativa en un primer període, però sobretot és certificadora. Tu al final, com a professor de la facultat has de decidir si aquest senyor o senyora està preparat per ser metge, dentista o advocat. Però amb tot el que és l’ensenyament obligatori, l’avaluació no té sentit que sigui certificadora perquè tú el que has d’assegurar és que aquest nen/a continuï aprenent i tingui unes estratègies per continuar aprenent. És a dir, en quin punt es troba i com ha de continuar.

De fet, jo dic sempre que l’avaluació ha de ser holística i polièdrica. Ja sé que les paraules gasten però holística vol dir que abasti tots els camps de la persona. És a dir, en un ensenyament obligat teòric, nosaltres hem d’assegurar que avaluem, primer, les competències; és a dir, saber fer les coses. I els soft skills: competències de valors, capacitat d’esforç, de creativitat, de resiliència i de perseverança. Tot això s’ha d’avaluar. No vol dir que li hem de posar notes numèriques, vol dir que ho hem de valorar, és a dir, dir-li al nen si ho fa bé o no. Si no ho fa bé, li hem de dir com ho ha de continuar fent millor. És a dir, li hem de donar pautes. Li podem donar informació perquè aprengui a esforçar-se millor. Això sí que és un element molt important: donar-li aquesta informació.

Polièdrica vol dir que l’avaluació ha d’anar lligada a la reflexió de l’alumne. La frase de aprenc fent i reflexionant sobre el que fet és veritat. Si alguna cosa li falta a l’avaluació és reflexió. Permet-me fer un percentatge: en general els professors es passen el 80 per cent del temps preparant classes, preparant activitats; i el procés de l’avaluació, que és cabdal, hi dediquen molt poc temps. Moltes vegades, quan s’acaba una activitat el professor retorna les activitats i no la comenta amb els alumnes, posa només una nota, o li diu a l’alumne el que ha fet malament. Aquesta avaluació no li dóna informació al nen/a per com ha de continuar esforçant-se i millorar.

Això seria una avaluació de dictaminar, de jutge. Ets bo o ets dolent; saps o no saps. Si nosaltres diem que a l’ensenyament obligatori l’alumne ha d’aprendre a aprendre, no té cap sentit que nosaltres llavors fem aquesta avaluació sancionadora. També dic que és polièdrica perquè és auto-avaluació, i avaluació de tots: dels educadors, dels mestres, de les famílies. Per exemple, amb un tema d’esforç, de generositat i de perseverança les famílies tenen molt a dir. Per altra banda, avaluació també de les persones de l’educació 360 graus: del món del lleure, per exemple. Els entrenadors d’esports per saber si un noi/a sap compartir, treballar en equip, resoldre conflictes potser tenen més informació que de vegades un mestre d’aula. I tornant al tema principal: no hem d’avaluar només els continguts del que saben fer, sinó sobretot la persona en si. Si jo li dic a un alumne que l’esforç és molt important i després no li valoro i només li valoro el resultat de l’examen, el missatge que li estic jugant és absolutament enganyós.

Parles, doncs, de passar d’una avaluació sancionadora i qualificadora a una avaluació com a eina d’aprenentatge.

Sí, això és el cas del vídeo de la papallona d’Austin. El professor el que li va dient als nens és: Mira aquesta papallona; i què li falla? Reflexiona. Vinga, torna-ho a fer. Una cosa fonamental és que l’avaluació és la possibilitat de refer les coses, perquè així tu avances. I repeteixo que un altra cosa són els estudis postobligatoris. Però a l’educació obligatòria, que per mi és dels 0 als 18 anys, l’important és que aporti informació a l’alumne de com ha de fer les coses.

I com ho heu aplicat a la vostra escola en les diferents etapes? Com s’ha viscut aquest procés de canvi?

Nosaltres el que fem primer és treballar a través de la tutoria. La figura del tutor és primordial. Es fa un pla personal per a cada alumne i en aquest pla personal hi ha competències de tot tipus. Competències personals, competències de relació, competències d’aprenentatge i competències d’àmbit familiar. És a dir, la família també posa objectius. Nosaltres això ho avaluem conjuntament: la família, l’escola i el mateix alumne que s’autoavalua. L’altre element clau per part nostra és el tema de tenir molt clar que el que és important no és on ha arribat la persona. Suposo que has vist la diapositiva, aquella que hi ha un peix, un mico… i diu: anem a fer una avaluació justa: tothom a d’escalar l’arbre. Això no és just. Perquè depèn molt de les aptituds. Nosaltres el que valorem és el progrés i això en diem avaluació de satisfactorietat, és a dir, a mi el que m’interessa és que els alumnes aprenguin a esforçar-se. Per tant, el que haig de fer és establir reptes que impliquin un esforç fer-los. Si a mi em dius has de córrer la Marató, et diré que no. Si tu em dius comença a córrer dos quilòmetres i ves pujant, jo ho faré. Tu com a professional (i aquí vull parlar també del tema del feedback) no em diràs que ho he fet molt bé i ja està: em diràs com he corregut, quants minuts, etc. Em podries dir creus que podries córrer en tants minuts, ara? I a partir d’aquí jo em vaig animant. Si tu em dius puja i baixa les escales de casa, això ja ho faig fàcilment; si aquest és el meu repte, no tindria cap valor. Els reptes han d’estar absolutament adaptats a la singularitat del nen i nosaltres el que hem d’avaluar és el progrés, l’esforç, el que li representa la millora.

Parles d’avaluació com una eina motivadora per a l’alumne: personalitzadora i que ajudi als alumnes en la seva autonomia. Com estan incorporant els vostres alumnes les pràctiques d’avaluació en les quals ells també són protagonistes actius?

Ells s’acostumen. Nosaltres a més fem molta pràctica d’heteroavaluació entre companys. Al principi, tu pots creure que aquests nens faran trampa. Però no: no els hi demanem que diguin una nota, sinó que han de fer un comentari. I si l’alumne ha de fer un comentari de com ha treballat el company o la companya això ho viu d’una altra manera, i per tant aquest alumne s’implicarà. I quan a més tú li diguis jo valoraré com us heu auto-avaluat i avaluat els companys, per veure com heu treballat en equip, els alumnes s’ho prenen de debò. De seguida, quan veuen que això és veritat. De vegades no s’ho prenen com s’ho ha de prendre perquè saben que finalment la nota que val és la del professor. Quan tu li demostres que això és molt important, que llegeixes, mires, que ho valores, que ho revises i els hi dones feedback, tot canvia. Un element clau en tot el procés de creixement de l’alumne és el tema del feedback. Ha de ser positiu, de creixement. Els professors de primària de vegades es passen potser pel cantó positiu. I dir-li a un nen que potser no ha fet una cosa bé que l’ha fet molt bé, no té sentit. Perquè el nen és el primer que sap que no ho ha fet tot el bé.
El feedback ha de ser de reflexió i de creixement: he vist que t’estàs esforçant (missatge positiu), jo estic convençuda de que si això ho tornes a revisar et pot sortir molt millor. És aquest el missatge. Si el resultat de l’alumne no és bo tampoc li dius que allò és un desastre. El feedback positiu està molt estudiat: s’ha demostrat que és la metodologia, la forma de treballar a l’escola més eficaç perquè els alumnes aprenguin més.

El feedback s’ha de treballar molt en tot el procés de creixement dels nens, però l’objectiu final és que la persona s’autoreguli. Nosaltres eduquem per l’autonomia. I per poder educar en l’autonomia , primer li has d’ajudar amb aquests feedbacks que li facin cada vegada esforçar-se més i millorar més.

Tot aquest paper del professorat és el que tu anomenes mestre sensei?

Sí, el mestre sensei. Mestre sensei ve d’una pel·lícula d’un mestre que va estimulant els seus alumnes i els ajuda a veure el camí. Perquè el que li has d’establir a l’alumne és aquesta línia de progressió, aquest pots continuar avançant, sempre. Aquest element de l’avaluació que et diu on ets i com seguir avançant, és aquest rol del mestre sensei.

I en realitat fixa’t que és el mestre més exigent. Perquè és el mestre que no abandona sinó que et va dient tota l’estona que has de continuar treballant.

Un pensament universal en els professors de secundària és creure que quan han acabat el llibre ja han acabat la feina, quan no és gens així. La feina d’un mestre de secundària no és ensenyar, sinó fer que els alumnes aprenguin. Tu pots acabar el llibre, però si els alumnes no han après no has fet la teva feina. Per altra banda, aquest nen el suspendré perquè així es motivarà per aprovar i continuarà treballant, un altre error. Totes les activitats de neuroaprenentatge et plantegen que és l’estímul positiu el que ajuda, no a l’inrevés. I per acabar, una altra creença és que els exàmens ajuden a estimular l’esforç i no és veritat. Ajuda a estimular l’esforç quan veus que avances i progresses.

La família és un element primordial en tot procés educatiu. Com feu a la vostra escola per implicar-la i acompanyar-la amb les millores que promoveu en avaluació? Com ho estan vivint?

En tots els processos de transformació educativa s’ha de treballar molt amb les famílies. Explicant molt, informant-los. Perquè tu has de pensar que les famílies s’han educat en un sistema d’avaluació sancionadora. El llenguatge dels números, de l’1 al 10, s’entén molt. Per tant, la primera cosa és dir-los que aquesta informació no és la que ens ajuda a millorar. Tothom ha treballat amb números i ho ha viscut així de petit. Has d’explicar-ho molt a les famílies, que els números (un 5, un 6…), com he dit abans, no ajuden a progressar. Això per una banda. Per una altra banda, tu has d’assegurar que s’impliquin en tot el procés. Per això els nostres alumnes plantegen objectius de l’àmbit familiar amb el Pla Personal. El nen s’emporta el Pla Personal a casa amb el que ha posat a l’escola, i després hi afegeixen objectius de l’àmbit familiar. I fem que els signin els tres: l’escola, la família, i el nen/a.

A partir d’aquí, cada trimestre el nen s’ho emporta a casa i la família veu completa l’avaluació que s’ha fet a l’escola. I a més, fem que contestin unes preguntes. A l’escola més tradicional, els pares signen l’informe de notes. Nosaltres els fem unes preguntes: què creus que ha millorat el teu fill? De què estàs més satisfet del progrés d’aquest trimestre? Què creus que caldria treballar en el trimestre següent?, preguntes d’aquest estil (amb diferent redactat).

L’avaluació del professorat entre iguals és un repte, encara? Què ens diuen les evidències?

La gent té por. A totes les escoles europees els directors, per exemple, entren a les aules a veure com treballen els mestres. I aquí costa molt, perquè la gent té la idea de que si entra un director o un inspector serà per sancionar-te. Jo crec que això s’ha de canviar. Mostrar als professors que quan entres a la classe, per exemple, no és per sancionar-los sinó per acompanyar-los. Això és imprescindible.

Quins consells donaries a altres escoles que estan en aquest procés de transformació o es plantegen fer-ho?

El més important és que se n’adonin que la transformació ha de començar per aquesta transformació. Si no canviem l’avaluació; és a dir, si tu fas canvis: treballes per projectes, i metodologies similars, i després continues avaluant de la mateixa manera amb una avaluació per nota sancionadora sense tenir present les competències transversals; si tot això no ho valores, no estàs fent una transformació educativa. L’avaluació garanteix que el procés de transformació educativa es fa fins al final i es fa bé.