Les virtuts ens fan millors i milloren la societat

Compartir

4 abril 2022

Entrevista a Carlos Goñi autor de “Virtuts mínimes per a assolir la felicitat”

Per Jordi Viladrosa i Clua

Carlos Goñi Zubieta és doctor de Filosofia per la Universitat de Barcelona. Compagina la docència amb una intensa creació literària. La seva obra inclou diverses temàtiques com la filosofia, la història antiga, la mitologia o l’educació, i diferents gèneres: l’assaig, la divulgació, la novel·la o l’autoajuda.

Entre les seves publicacions destaquen: “El filósofo impertinente”, “Cuéntame un mito”, “Las narices de los filósofos”, “Una de romanos”, “El caballero enamorado”, “De qué va la filosofía” y “Pico della Mirandola”. Ha estat guardonat amb el premi de Filosofia Arnau de Vilanova (2005) i el premi d’assaig Becerro de Bengoa (2010).

Entrevista

En aquesta entrevista li preguntem per la bona o mala salut de les virtuts en aquests temps convulsos en què vivim i per com podem incorporar-les a la nostra vida per a aconseguir ser millors persones.

Dieu que per viure amb plenitud hem de ser audaços. Ens agraden els riscos? Hem de provocar-los o evitar-los?

Viure és arriscat, per això necessitem aquesta virtut. Els romans deien: “Audaces Fortuna iuvat”, la Fortuna ajuda els audaços. I és veritat, el bé (i la felicitat) no surt de franc, cal arriscar, cal posar tota la carn a la graella. Tampoc l’audàcia és gratis. Ser audaç és una inversió a fons perdut (com ho són totes les virtuts), al nostre obrar ens la juguem sempre, perquè el que fem ens fa ser el que som.

En una societat volàtil com la que ens ha tocat viure, què cal fer per quedar-nos amb el que és essencial i evitar acumular pes a les ales?

El pes cal traslladar-lo a les arrels. Encara que sembli contradictori, en aquesta societat opulenta i, alhora (i jo afegiria, conseqüentment) gasosa, necessitem la virtut de la pobresa. La persona virtuosa és rica, perquè és plena de recursos, però ha de ser pobra per saber desprendre’s del que li pesa i l’impedeix alçar el vol cap a una vida plena.

Si haguéssiu de prioritzar les cinc virtuts més necessàries per millorar la formació d’un adolescent, quines serien?

Resulta difícil prioritzar en aquest tema perquè totes les virtuts estan encadenades i unes ens porten irremeiablement a les altres. Això no obstant, podríem començar per aquestes cinc: estudi, inquietud, elegància, responsabilitat i optimisme. Estudio, com una forma de vida no solament de l’estudiant, sinó de tota persona que es preocupi per la salut de la seva ànima, com diria Sèneca; inquietud, com una manera de ser que no es conforma amb allò que hi ha i busca viure honestament; elegància, per saber contenir els impulsos i presentar-nos al món amb delicadesa; responsabilitat, per acceptar que darrere dels meus actes lliures hi estic jo i jo en responc; optimisme, per mirar sempre cap endavant. En altres llocs he parlat de la “motivació optimista”, que fa que l’adolescent es comprometi amb un projecte personal, amb una meta triada per ell.

Conceptes com ara equitat, igualtat, justícia estan en boca de molta gent. Creieu que gaudeixen de bona salut aquestes virtuts? Com podem fer-les créixer?

En general, no fruïm d’una bona salut moral, per això jo pretenc rescatar, actualitzar i activar les virtuts, el veritable motor de l’ètica. No serveix de res saber què és el bé (o la justícia, o l’equitat o la igualtat) si no ho fem. Se’ns pot omplir la boca de conceptes, però si no els fem reals, si no els realitzem, no serveixen de res, per això necessitem més que mai exercir les virtuts.

En general, no fruïm d’una bona salut moral, per això jo pretenc rescatar, actualitzar i activar les virtuts, el veritable motor de l’ètica
justicia y equidad
Sou un hàbil malabarista amb les paraules. Teniu aquest toc de bon humor alhora que llenceu un pensament profund. Expliqueu-nos què vau voler dir en afirmar: “Necessitem paciència per perseverar i perseverança per no perdre la paciència”.

No pretenc quedar-me en això. M’explico. Un malabarista llança quelcom de manera que torni a caure al seu lloc, en el trajecte es dibuixa una pirueta que despista l’espectador, però, fixeu-vos, que només aplaudim quan els cèrcols, maces o pilotes, tornen a la mà. L’important és portar el lector a l’important, en aquest cas, a adonar-nos que les virtuts es retroalimenten i que no n’hi ha una de més gran, totes són mínimes, i, tanmateix, imprescindibles. Si en falla una, solen fallar totes i, aleshores, la nostra vida, com a un maldestre malabarista, se’ns en va de les mans.

No veieu cap perill a defensar que l’honestedat depèn de la consciència de cadascú?

De cap manera, i, en tot cas, cal prendre aquest risc. La qualitat moral (sigui d’una persona o d’una societat) depèn de com som d’ honestos amb nosaltres mateixos, és a dir, amb la nostra consciència. No és subjectivitat, sinó una forma de transparència moral. Mark Twain deia que l’honestedat és una de les grans arts perdudes, i tenia raó, si la perdem estem, valgui la redundància, perduts, ja que ella fa transparent allò que de seu està ocult, és a dir, la consciència.

A més a més d’escriptor i filòsof, també sou professor de secundària i de batxillerat. En quines virtuts destaquen els estudiants que tenim actualment en aquestes etapes educatives? I els seus professors?

Els nostres adolescents tenen virtuts, per descomptat, el que passa és que les tenen com a endormiscades, cosa lògica en l’etapa vital en què estan. Perquè un hàbit es converteixi en virtut, s’ha d’encaminar conscientment al bé. Els educadors hem d’ajudar els adolescents a prendre aquesta consciència partint de les virtuts més afins a cada persona, que poden ser l’alegria, l’amistat, la fortalesa, la generositat, l’humor, la solidaritat…

I els professors? Es poden exercir moltes professions sense ser bona persona, però per ser professor cal ser virtuós, és a dir, la principal virtut d’un professor són totes les virtuts. Entre aquestes cinquanta, podríem destacar el diàleg i la paciència. Diàleg, perquè necessitem comunicar; paciència, per guanyar-li la partida al temps i assossegar les presses, perquè en educació no es tracta d’arribar-hi abans sinó d’arribar més lluny. Paciència: pau i ciència, les necessitem totes dues.

Per ser professor cal ser virtuós, és a dir, la principal virtut d’un professor són totes les virtuts
Quan glosseu la virtut de la laboriositat defenseu que hauria de formar part del currículum escolar com a sinònim d’esforç, constància, feina ben feta, força de voluntat… Creieu que els estudiants avui suspenen en laboriositat? Per què? Quines eines troben a faltar els seus rofessors?

Quan l’educació suposa un naixement cultural en què (a diferència del naixement biològic, encara que també amb certa analogia amb ell) l’alumne és protagonista conscient, la virtut de la laboriositat és clau. És la virtut del futur, perquè s’exerceix avui, però els resultats es recullen demà. Em fixo en Demòstenes, que, malgrat les seves moltes dificultats físiques (era tartamut), va arribar a convertir-se en el millor orador grec de tots els temps gràcies a la seva constància a la feina. Valerio Máximo deia que hi havia dos Demòstenes: un, el que va parir la seva mare; un altre, el que va il·luminar la seva laboriositat. El suspens en laboriositat és causa de molts suspensos. Solució? Les virtuts s’adquireixen per repetir actes virtuosos. No hi ha cap altra manera.

La virtut de la laboriositat és clau. És la virtut del futur, perquè s’exerceix avui, però els resultats es recullen demà
Com es pot trobar el silenci necessari que, segons vos, la nostra època necessita per damunt de tot?

El silenci és or. Estem envoltats de soroll extern i també intern, soroll que adopta tant la forma d’un activisme frenètic com del brunzit monòton de l’avorriment. El silenci permet escoltar-nos a nosaltres mateixos i ens procura sensibilitat ètica. L’enemic del silenci no és tant la contaminació acústica com l’activisme i la irreflexió. Per això, cal que ens aturarem a pensar, per escoltar el silenci del nostre interior on descobrim el batec primigeni del bé.

I per acabar, què suggeriu que cal fer per no ser mediocre en una societat que necessita ser transformada en una cosa molt millor?

Aquestes virtuts mínimes són petites coses que ens fan grans, que ens treuen de la mediocritat i ens fan aspirar a l’excel·lència i assolir la felicitat. Crec que les hem menyspreat, com si no estiguessin a l’altura; considerem el virtuós com a purità, santó i pusil·lànime, quan és justament el contrari: la persona virtuosa afronta la vida amb grandesa. Totes aquestes petites virtuts es confabulen per a un sol objectiu: encaminar-nos cap al bé. Són mínimes perquè són petites, i també perquè són les mínimes que necessitem per ser grans. Les virtuts sumen tant en vertical com en horitzontal: ens fan millors i milloren la societat.

Compartir

Et pot interessar

Subscriu-t’hi
2022-04-04T13:33:37+00:00
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
Go to Top