L’eficàcia de la digitalització respon a un projecte educatiu de centre

Compartir

11 novembre 2022

La implicació de tots els agents educatius en el projecte global permet avançar en un clima de reconeixement i confiança mútua

per Jordi Viladrosa i Clua

Miquel Àngel Prats és mestre, psicopedagog i doctor en Pedagogia. Actualment, és professor titular de Tecnologia Educativa i investigador responsable de la línia eduTIC del Grup de recerca consolidat PSiTIC (Pedagogia, Societat, Innovació i TIC) de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. És també assessor pedagògic del CETEI (Centre de Tecnologies Ituarte), i col·laborador del Projecte Edu21. Durant la seva vida professional, ha compaginat l’activitat acadèmica universitària amb l’activitat divulgativa en diferents mitjans de comunicació. El seu darrer llibre és l’assaig “Viure en digital. Com eduquem per al món d’avui”, publicat per l’editorial Eumo.

Parlem  amb ell sobre els reptes que presenta la transformació digital educativa i el paper dels agents que hi participen. Destaca la necessitat de la formació del professorat, la comunicació amb les famílies i deixa entreveure un punt de crítica amb la universitat que, potser, s’hi hauria d’implicar una mica més. 

Entrevista a Miquel Àngel Prats

Un dels conceptes que més repetim tots darrerament és el de transformació educativa. Si l’acotem una mica i parlem de transformació digital d’un centre educatiu, la primera pregunta que ens ve al cap és per on començar. Què ens pots contar de la teva experiència en aquest camp?

En primer lloc, quan parlem de transformació digital el primer que em ve al cap no són els instruments i la tecnologia, sinó les persones. Això penso que és important perquè no es tracta d’omplir de tecnologia l’organització, el centre educatiu, la institució…, sinó sobretot posar la persona en el centre que en aquest cas és l’alumne.

Tot això vol dir que els diferents agents implicats en l’àmbit de la transformació digital són els que han de tenir un paper rellevant: l’equip directiu, el professorat, els tutors, les famílies, i, lògicament, els alumnes.

Recordo una experiència molt interessant quan vaig estar com a director del Centre de Tecnologies Ituarte de la Fundació Joan XXIII, a la mateixa escola de can Jesuïtes i al mateix centre del Joan XXIII: l’equip directiu era qui passava al davant i, per tant, tenia una capacitat molt gran d’influència a l’hora de liderar els projectes pedagògics. Hi ha un equip humà que fa de “tractor”, impulsa i promociona la resta de l’organització; al professorat se l’acompanyava i se’l formava al voltant de totes aquestes qüestions; els tutors eren agents mentors molt importants de la relació pedagògica amb l’alumnat. i després veiem que les famílies havien d’estar molt ben informades sobre tot allò que es feia, una de les mancances que tenim en el sector educatiu. I, per últim, amb l’alumnat hi havia molta complicitat que, en processos de transformació digital, vol dir precisament que no se’ls deixava al marge.

Concretament en el Joan XXIII teníem l’experiència del que anomenàvem els agents TIC. Eren alumnes que, potser pel seu tarannà, eren brillants en qüestions tecnològiques i ens podien ajudar a l’hora de donar un suport i acompanyament a la resta de companys i altres alumnes.

Quan dones una certa rellevància als alumnes perquè assumeixin un paper, un rol dins de la pròpia organització en un projecte determinat, de cop i volta tothom acaba tenint ganes de dir: “Escolta, però que esteu fent? Jo també tinc ganes de ser un agent TIC!”. Es tracta, en definitiva, d’una qüestió de projecte global.

Com s’aconsegueix que el professorat ampliï la seva competència digital docent amb l’objectiu que l’alumnat sigui el protagonista de la seva pròpia transformació digital?

Probablement un dels canvis més importants que crec que tindrem al segle XXI és el del “live for learning”, és a dir, el fet que puguem estudiar una carrera i que això suposi que ens hi acabem dedicant tota la vida no és sostenible. Les persones necessiten i més els mestres, un constant reciclatge, cada cop més intens. Per tant, potser ens haurem d’inventar algun tipus d’estada o de semestre sabàtic perquè el professorat puguem tenir temps per poder apartar-nos una mica, posar-nos al dia i tornar a continuar després. Els cursos de 20-30 hores als quals estem acostumats són engrunes. Em sembla que una part de la innovació en l’àmbit docent haurà d’anar en aquesta línia.

El professorat necessita tenir temps per apartar-se una mica, posar-se al dia i tornar a continuar després

Caldrà una formació, un acompanyament amb context, que suposa la cultura del rendiment, de retre comptes. Tenim una altra via d’innovació docent que res té a veure amb la tecnologia. Em refereixo al fet que hi hagi dos docents en una aula, o més, perquè és important que es pugui treballar en equip; la codocència crec que serà un dels aspectes importants.

Aquest plantejament implica parlar d’incentius. El professorat també necessita veure, conèixer, tocar, i encara que sigui molt evangèlic, doncs és veritat que necessitem posar el dit a la nafra per creure-hi. Això significa que una manera de formar-nos també pot venir pel “turisme pedagògic”, és a dir, pel fet de conèixer experiències d’escoles que són reeixides i que quan el mestre veu que allò realment és possible s’ho creu. És una manera de poder compartir-ho amb el claustre de la teva escola. No tot passa sempre pels incentius econòmics, sinó alliberant-lo d’hores, per exemple. Si ara mateix féssim una enquesta al professorat, probablement el que demana és temps, temps per pensar, per reflexionar, per poder crear i tenir capacitat de compartir l’experiència.

Una manera de formar-nos pot venir pel “turisme pedagògic”, conèixer experiències d’escoles que són reeixides
Quins són, al teu parer, els eixos clau de la imprescindible coordinació entre els actors implicats per a “viure en digital” a l’hora d’educar per al món d’avui?

Hi ha quatre actors clau que estan molt presents: l’administració, la universitat, l’escola i l’empresa. Per a mi, aquest conjunt, aquest ecosistema, ha d’estar en comunicació i amb diàleg constants.

Quan parlo de l’administració no em refereixo només a l’educativa sinó a tota l’administració, perquè ens interessa tenir un bon exemple de comunicació Interdepartamental, és a dir, que el departament d’educació, posem per cas, també tingui bona comunicació amb el departament de polítiques digitals.

La universitat crec que té un gran repte per endavant i ha d’estar molt vinculada  a l’escola, sobretot les universitats com la que jo em trobo que són de formació inicial. En aquests moments necessitem molt el diàleg amb l’escola perquè en molts casos és precisament l’escola la que va molt avançada. Penso que l’assignatura pendent la té la universitat: els professors universitaris hem de ser una mica més exemplars amb la utilització de la tecnologia o de les metodologies.

Els professors universitaris hem de ser una mica més exemplars amb la utilització de la tecnologies o de les metodologies

I també necessitem millorar la comunicació amb l’empresa. No per això ens hem de “vendre” a allò que necessiti el mercat; l’empresa té unes necessitats, però a la universitat també se li ha de respectar el conreu de l’esperit crític i del saber. Per tant, és important saber què necessita l’empresa per poder aportar el coneixement que calgui. Una relació d’interdependència amb enriquiment mutu.

Com podem saber si la digitalització és eficaç per a assolir uns aprenentatges competencials com els que ens demana la legislació europea actual i la nostra? Quines metodologies estan donant més bon resultat?

Podem saber si la digitalització és eficaç o no quan respon al projecte educatiu de centre, és a dir, quan aquest projecte és coherent. Si no hi ha aquest projecte o no es té clar, aleshores comencem a veure grans explosions de tecnologia o projectes que no saps ben bé per on van. Per tant, cal demanar a les escoles o a les organitzacions educatives que defineixin molt clarament quines són les seves intencions, les seves prioritats, el seu pla, perquè allò ens donarà la raó per la qual  utilitzarem l’entorn tecnològic.

Cal demanar a les organitzacions educatives que defineixin molt clarament quines són les seves prioritat i el seu pla

I, després, quan parlem de les metodologies, diria que en aquests moments les escoles, els equips directius i els claustres s’haurien de preguntar el “per què i el què” abans del “com”. En aquests moments tenim un repte molt gros que és trobar l’equilibri metodològic: una bona classe magistral també és necessària, també és important que donem coneixement, com també és important que els alumnes treballin en equip.

Una de les dificultats actuals a l’hora de fer classe és aconseguir que els alumnes prestin prou atenció. Ens dispersa, la tecnologia? Què hauria de fer un professor per tal que les tecnologies educatives siguin una eina útil i no un element de distracció?

Diria que sí, ens dispersa i molt; lluitar contra la tecnologia és molt complicat.

Aquest Nadal que s’acosta tindrem l’oportunitat d’estar moltes famílies a taula i la principal amenaça que tindrem serà el mòbil. Una manera de combatre aquesta seducció per les tecnologies és deixar-lo apartat i de cop i volta la gent té ganes d’escoltar i aquí és quan comencen les qüestions interessants, les històries de vida de cadascun dels membres de la família que ningú no coneixia: com es van conèixer els avis, o els pares, quin va ser el primer petó de la mare… és a dir, anècdotes, històries, relats que de vegades són molt més interessants que un giny digital.

Què hauria de fer un bon professor perquè les tecnologies siguin una bona eina per als seus alumnes? Doncs, probablement, trobar aquest equilibri, saber quan les ha d’utilitzar i quan no, saber quan poden fer volar la imaginació amb un alumne i que les pugui utilitzar per poder crear segons què; en un altre moment que siguin capaços d’escoltar una història, imaginar-la, parar atenció. Sobretot necessitem ser bons models de comportament perquè, en el fons, la primera cosa que fan és mirar-nos constantment, estem en constant avaluació per part dels nostres infants i adolescents. És allò de “no prediquis res que no facis” perquè en el fons l’autoritat moral molt sovint ho és tot.

Hem de ser bons models de comportament perquè estem en constant avaluació per part dels nostres infants i adolescents
En el teu assaig “Viure en digital” planteges la capacitació digital de la ciutadania com un pas previ a la indefugible transformació digital que afecta la nostra manera de viure, de relacionar-nos i de treballar. No hi arriba sempre tard, el sistema educatiu?

Sí, acostumem a ser lents. Més encara, i és molt curiós això, som una organització plena d’experts en processos d’ensenyament-aprenentatge i precisament és l’organització que menys aprèn o que li costa més aprendre, és com una paradoxa. Crec que té molt a veure amb la gestió del canvi, la manera com el gestiona l’escola. Ens aferrem a allò més familiar i, com que ens dona molta seguretat, qualsevol cosa que ve de fora ens costa una barbaritat. Hauríem de procurar ser molt reflexius sobre com treballem.

Un exemple: fa poc vaig endur-me els alumnes del màster d’Innovació Pedagògica i Direcció de Centres de la meva universitat a una estada de cap de setmana on fèiem tot un seguit d’activitats gamificades, de joc d’equip per a treballar en equip. En el fons vam poder veure com funcionaven algunes analogies amb el món de l’escola portades al món del joc. I ens vam adonar que, si aquests jocs els poguéssim fer al claustre, podríem reflexionar moltes vegades sobre per què ens costa tant comunicar-nos, o per què ens costa tant que algun departament es relacioni amb l’altre, etc. En l’àmbit educatiu, endur-te al teu claustre perquè treballi tot un seguit d’habilitats socioemocionals i de treball en equip es fa poc. I això té molt a veure amb el nostre sector, que de vegades està poc professionalitzat, és molt tècnic, moltes vegades no reflexionem sobre per què i com fem les coses.

Com fer que hi hagi prou sintonia entre la família, el professorat i tots els alumnes a l’hora d’educar-nos tots plegats per a ser digitalment competents en un món tan complex?

La primera qüestió és conèixer-nos, perquè sovint penso que el principal problema és que ni ens coneixem ni ens reconeixem entre els diferents agents implicats.

A vegades, en un claustre hi ha gent que no es coneix, això no vol dir que no se saludin o que no sàpiguen com es diuen, sinó que no saps res de l’altra persona i en el moment que facilites el coneixement de l’altre les coses canvien amb més facilitat. Per tant, el coneixement personal ajuda molt que les coses flueixin, que els problemes, amb sintonia, amb cintura, se solucionin.

El coneixement personal ajuda molt que les coses flueixin, que els problemes, amb sintonia, se solucionin

Trobar espais de trobada per a compartir el que estàs fent, com ho estàs fent, per a fer gestió del coneixement i detectar problemes, escoltar-nos de manera més activa pot ser una bona via. En definitiva, conèixer-nos i reconèixer-nos, crear aquests espais que ens dediquem al llarg de l’any entre nosaltres i identificar situacions de millora per a poder veure realment què està passant amb aquesta escolta, probablement és una manera de cuidar-nos. En el fons, la qüestió de la transformació digital no deixa de ser res més que cuidar-nos més i millor els uns als altres.

Compartir

Et pot interessar

Subscriu-t’hi
2022-11-11T12:56:53+00:00
Go to Top