La cerca d’un tarannà social afermat per les xarxes socials s’ha infiltrat en l’educació i en el seu sistema; com diu Borja Negrete[1]: la necessitat d’aprovació social i el fet d’aparentar ser el que no s’és.
Des de sempre, el sistema educatiu ha estat qüestionat, i els docents a poc a poc han anat modificant la seva naturalesa pedagògica per anar-se adaptant a les noves realitats. Aquells que diuen que les aules no han canviat és perquè es queden amb la visió supèrflua del que és l’educació i l’ensenyament: les sales de classe, les taules i cadires, la pissarra…; tot això és accessori. Els qui veritablement són dins de l’aula o s’interessen de debò pel que es fa en l’educació saben que el món ha canviat de forma contundent i espera que el sector educatiu faci el mateix.
Aquesta situació ens ha dut al fet que actualment la majoria de centres educatius prefereixen ser etiquetats d’innovadors costi el que costi. No és que no s’hagi d’innovar, tot al contrari, cal fer-ho per poder posar al dia, optimitzar i millorar tot el sistema; perquè sabem que no tot funciona a la perfecció i sempre hi ha algun àmbit a millorar. Un projecte innovador es cou a foc lent i requereix que se’l facin seu tots els implicats.
Descartes deia com un home que camina sol i a les fosques, vaig decidir d’anar tan lentament i de procedir amb tanta circumspecció en totes les coses que, encara que no avancés gaire, almenys em guardés de caure…[2]
Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és que cal innovar amb els avals objectius que aquella innovació pot aportar una millora a un problema que necessita ser resolt. Parafrasejant Descartes de nou: millor innovar poc però amb la seguretat de no malmetre el procés d’aprenentatge de cap alumne. No podem pretendre que les innovacions vinguin de somnis reveladors, no poden ser il·luminacions del no-res.
Cal innovar amb els avals objectius que aquella innovació pot aportar una millora a un problema que necessita ser resolt.
Reitero que és clar que s’ha d’innovar, perquè, com diu Mark Stevenson, creador de la lliga dels optimistes pragmàtics: si no imaginem un món millor, el condemnem a ser pitjor[3]. Però s’ha de fer amb un ideal de millora, amb un somni de prosperitat, una visió utòpica del que volem que sigui, en aquest cas, l’educació. No obstant això, en l’actual societat de la immediatesa i del màrqueting, la innovació no avança amb pas ferm i segur i queda molt camí per recórrer.
Alguns exemples d’innovacions que no ho acaben de ser
- L’ús total de tauletes o portàtils quan hi ha estudis que demostren tot el contrari.[4]
- L’ús íntegre de xarxes interactives, quan alguns estudis deixen palès que és contraproduent.[5]
- Deixar d’escriure a mà, quan no fer-ho dificulta la consolidació segura dels aprenentatges.[6]
- El mal ensenyament de les TIC, programant alumnes per a eines concretes i no fent-los competents.[7]
- Una manera d’exercir la llibertat en educació mal compresa que desorienta l’alumnat.[8]
- Ser centres que s’apunten a moltes conferències, concursos, actes… sabent que el seus alumnes no en rebran l’oportuna transferència de forma adequada.
La pregunta, doncs, és: per què hi ha centres que segueixen impulsant algunes innovacions quan hi ha estudis que demostren que no són adequades? Una de les respostes a aquesta pregunta té a veure amb el que afirmava al principi; permeteu-me utilitzar un neologisme: el postureig, voler aparentar el que no s’és, dir que són centres pioners en alguna cosa, fer ús de les noves tecnologies que altres centres encara no poden fer-les servir, etc.
Cal deixar clar que aquesta implementació no justificada d’innovacions no es fa amb maldat, naturalment; es fa de bona fe, però amb un punt d’egocentrisme propi de l’ésser humà: pensar que la pròpia opinió pedagògica és la millor i només pot comportar beneficis. Cap docent, cap direcció, cap responsable educatiu vol fer res que sigui negatiu per al seu alumnat, però és imprescindible justificar de forma objectiva les innovacions o nous mètodes pedagògics que es volen dur a la pràctica.
Cap docent ni cap responsable educatiu vol fer res que sigui negatiu per al seu alumnat, però és imprescindible justificar de forma objectiva les innovacions o nous mètodes pedagògics que es volen dur a la pràctica.
Cinc claus per a innovar de manera sostenible
- Les innovacions han d’estar validades per estudis que demostrin, si més no, que no poden comportar un deteriorament del sistema ja instaurat.
- Busquem suport d’experts: si hi ha dubtes de com desenvolupar una innovació, com dur-la a la pràctica, cal contactar amb professionals i experts en pedagogia, en didàctica, en tecnologies, etc.
- Observem l’economia: en economia es diversifica la inversió per minimitzar el risc. Dosificar les innovacions que es volen aplicar en un mateix context, introduint progressivament petits canvis, consolidant les que són més funcionals, replantejant-nos les que no han tingut tant d’èxit, i perquè no dir-ho, rebutjant o reinventant aquelles que no han assolit els objectius pretesos.
- Evitem la frustració: cal fer passos ferms en l’execució del procés d’implantació de la innovació. Si tenim proves fefaents que pot aportar millora i en cap cas és contraproduent per a l’aprenentatge dels alumnes, cal seguir endavant. Els primers moments no tot anirà sobre rodes, però aquests petits entrebancs ens ajudaran a reavaluar la nostra proposta i a fer-hi els ajustaments que calgui.
- Generem coneixement: deixem per escrit quins objectius té la nova innovació, quines hipòtesis esperem que es confirmin, generem un seguiment seqüencial de l’evolució d’aquesta novetat, i avaluem al final com ha anat. Tot això, donem-ho a conèixer, publiquem-ho…
En conclusió,
les aules no poden continuar tenint una pissarra com a element central i cal permetre que les tecnologies emergents i les noves metodologies ocupin l’espai i el temps que els pertoca; això no obstant, sempre caldrà garantir que els processos d’innovació es fan d’acord amb estàndards de qualitat i que estan sotmesos a recerca i avaluació que n’assegurin la seva adequació a les necessitats reals dels alumnes.
Referències
[1] Negrete, Borja. (05/05/2016). ‘Postureo’: El arte de aparentar ser un triunfador. El Mundo. https://www.elmundo.es/sociedad/2016/05/05/572a0c69268e3e240d8b45f9.html [Consultat: 14/10/2021]
[2] Descartes, R. (1637). Introducció capítol 17. Traducció Arnau Gras. El discurso del Método. Ley.
[3] Punset, Eduard. (06/03/2013). Claves para enfrentarse al mundo hoy. RTVE. https://www.rtve.es/television/20130306/claves-para-enfrentarse-mundo-hoy/614146.shtml [Consultat: 14/10/2021]
[4] La Vanguardia. (10/09/2021). Així afecta el cervell de les criatures estar enganxades a la pantalla del mòbil. RAC1. https://www.rac1.cat/societat/20210910/4101641743666/educacio-pantalles-mobils-cervell-nens-pedagogia-tecnologia-desenvolupament.html [Consultat: 14/10/2021]
[5] Delgado, P., Vargas, C., Ackerman, R. i Salmerón, L. (2018). Don’t throw away your printed books: A meta-analysis on the effects of reading media on reading comprehension. Educational Research. https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1747938X18300101 [Consultat: 14/10/2021]
[6] Askvik, E., Van der Weel, R. i Van der Meer, A. (28/07/2020). La importancia de la escritura cursiva sobre la mecanografía para el aprendizaje en el aula: un estudio de electroencefalograma de alta densidad de niños de 12 años y adultos jóvenes. Frontiers en psicología. https://www.frontiersin.org/articles/10.3389/fpsyg.2020.01810/full [Consultat: 14/10/2021]
[7] Cobo, Cristóbal. (17/10/2019).¿Cómo se educa para decodificar lo desconocido?. World Bank Blogs. https://blogs.worldbank.org/edutech/how-do-you-educate-decode-unknown [Consultat: 14/10/2021]
[8] Pérez, Ani. (20/09/2021). La introducció de les pedagogies alternatives a l’escola pública representa un perill per a la classe obrera. Directa. https://directa.cat/la-introduccio-de-les-pedagogies-alternatives-a-lescola-publica-representa-un-perill-per-a-la-classe-obrera/ [Consultat: 14/10/2021]
Et pot interessar
