Entrevista a Héctor Ruiz Martín, autor de “Los secretos de la memòria”

per Jordi Viladrosa i Clua

Héctor Ruiz Martín és director de la International Science Teaching Foundation. Investigador en els camps de la neurociència i la psicologia cognitiva de la memòria i l’aprenentatge. És autor de “Los secretos de la memoria” (Ediciones B, 2022), ”¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje y a la enseñanza” (Editorial Graó, 2020), ”Coneix el teu cervell per aprendre a aprendre” (ISTF, 2020), ”Aprendiendo a aprender” (Vergara, 2020), “Los secretos de la memòria” (Penguin Random House, 2022) i “«Edumitos» Ideas sobre el aprendizaje sin respaldo científico” (ISTF, 2023).

Entrevista a Héctor Ruiz Martín

Vostè ha dedicat bona part de la seva recerca a esbrinar com aprenem els humans i què passa al nostre cervell mentre ho fem. Tenim prou en compte, als centres educatius, les evidències recollides a l’hora de dissenyar un procés o, com es diu ara, una nova situació d’aprenentatge?

Bé, és difícil que les puguin tenir en compte perquè, paradoxalment, tot i que fa dècades que la ciència ha revelat moltes qüestions importants sobre com aprenen les persones que serien útils per a la pràctica educativa, per algun motiu no hi ha hagut una transferència efectiva des de la comunitat científica a la comunitat educativa. Desconec el motiu, però el que puc ben dir per la meva experiència en l’àmbit de la divulgació, és que quan apropem aquesta recerca als docents, aquests l’acullen amb molt d’interès. Els docents tenen una gran inquietud per fer les coses bé, per ajudar el seu alumnat, i això es nota en com acullen aquesta informació que la ciència els pot proporcionar per fonamentar millor algunes de les seves decisions.

El sistema educatiu és molt més que el currículum previst per les lleis educatives. Mai no ens acabem de posar d’acord. Per què costa tant arribar a consensos entre els legisladors, les administracions educatives i el professorat?

Crec que en educació sovint estem d’acord en els objectius (tot i que els expressem de maneres diferents), però no en quina és la millor manera d’assolir-los. Per exemple, tots estem d’acord en com és d’important aprendre a llegir i gaudir d’una bona comprensió lectora; la discussió està en com aconseguir-ho. En qüestions concretes com aquestes, que no deixen de ser rellevants, la ciència precisament ens pot ajudar proporcionant evidències sobre quins mètodes o mesures ens apropen més al nostre objectiu, alhora que pot alertar-nos dels impactes col·laterals d’aquestes mesures, desitjables o no, que cal tenir presents.

Ben segur que ja li ho han preguntat moltes vegades, però no me’n sé estar: el debat entre els partidaris de l’anomenat sistema tradicional d’ensenyament i el model basat en un enfocament competencial sempre esmenten el fet de la memorització. Ens podria posar llum a la foscor?

Entenc que quan es critica la “memorització” es critica el fet que molts estudiants estudiïn memoritzant la informació del seu llibre o apunts al peu de la lletra i sense gaire comprensió, i que tinguin èxit a les proves d’avaluació fent-ho així. Però això no ens ha de portar a pensar que fer servir la memòria és el mateix que “memoritzar”. Tot i que diguem “memoritzar” o “aprendre de memòria” per referir-nos a aquest aprenentatge literal, en realitat tot ho aprenem “amb la memòria”.

La memòria és la nostra capacitat d’aprendre qualsevol cosa. De fet, tenim diversos sistemes de memòria, que depenen de regions diferents del cervell, que s’ocupen de diferents tipus d’aprenentatges: fets, idees, habilitats, hàbits… Quan es tracta d’adquirir coneixements, intervé la memòria declarativa, i concretament la memòria semàntica.

Curiosament, memoritzar no és una cosa que faci gaire bé la nostra memòria. El que se li dona bé és recordar significats. Per exemple, és impossible que recordem al peu de la lletra una conversa que hem mantingut aquest matí, però sí que podem recordar-ne les idees i, si cal, reconstruir-les aproximadament a partir de la informació rebuda i coses que ja sabíem. El nostre cervell busca donar significat a totes les nostres experiències (principalment per avaluar si el que tenim davant pot tenir conseqüències, positives o negatives, en els nostres propòsits, i poder actuar d’acord amb això). La memòria és precisament allò que ens permet crear significats, posant en relació els nostres coneixements amb la nova informació que rebem, i conservar els nous significats que aquestes connexions comporten.

En fi, per aprendre sempre depenem de la memòria, però quan aprenem donant significat semàntic a les coses ho aprenem d’una manera que resulta més duradora i transferible a noves situacions.

Suposo, doncs, que quan es critica la memorització, es critica que s’aprengui sense comprensió una informació que molt probablement s’oblidarà aviat i serà poc transferible a noves situacions, perquè no ha comportat abstracció. Crec que tots estem d’acord en el fet que desitgem aprenentatges amb comprensió, duradors i transferibles. El que hem de tenir en compte és que la comprensió va evolucionant, i pot començar sent superficial per anar-se fent cada cop més profunda.

Molts cops sentim persones que diuen que tenen mala memòria. Al seu llibre “Los secretos de la memòria”, vostè afirma que “tenir una gran memòria és qüestió de proposar-s’ho”. A què es refereix? Quines estratègies funcionen millor?

Bé, primer de tot cal aclarir que la memòria no funciona com un múscul que es pugui entrenar i millorar per recordar o aprendre qualsevol cosa. Només hi ha dues maneres de “millorar” la memòria. La primera es dona quan adquirim coneixements sobre un tema: la nostra memòria es va fent més “forta” per continuar aprenent coses relacionades amb aquest tema. Subratllo: relacionades amb aquest tema. Aprenem connectant el que sabem amb el que estem experimentant per relacions de significat. Com més coneixements tenim sobre un tema, més fàcil ens resulta fer connexions amb la nova informació que hi estigui relacionada. Però això no fa que la meva memòria ho tingui més fàcil per aprendre coses amb les que no hi vegi cap relació. Per altra banda, més que millorar la memòria, el que podem fer és utilitzar-la de manera més eficient: fent servir bones estratègies d’aprenentatge que s’alineen amb la forma en què funciona la memòria.

La ciència avança, però la facultat memorística dels humans encara amaga àmbits inexplorats. A parer seu, quins són els darrers descobriments científics més rellevants en aquesta qüestió?

Des d’un punt de vista científic, crec que els descobriments més interessants avui s’estan produint en l’àmbit de la neurociència, doncs tenim moltíssim per esbrinar sobre què ocorre al cervell, a escala biològica, que ens permeti explicar tots els fenòmens que ja ha observat la psicologia des de fa dècades, i fins i tot fa més d’un segle. Particularment em semblen molt interessants els descobriments sobre els mecanismes de la reconsolidació, és a dir, el que passa quan rememorem o evoquem alguna cosa. Sabem que l’evocació, que implica una reconstrucció dels nostres records, en provoca la seva modificació, però també una nova ronda de consolidació que fa que allò evocat quedi “reforçat” a la nostra memòria (incrementa la nostra capacitat de tornar-ho a evocar en el futur).

Ara bé, aquests avenços, en gran part, són interessants des d’un punt de vista científic, i fins i tot mèdic, però no tant des d’un punt de vista educatiu. A l’educació el que l’interessa són els fets que descriu la psicologia, per exemple, que si evoquem el que hem après ho fem més durador i transferible. El que passi al cervell biològicament que expliqui aquest fet és fascinant, però habitualment no és el que respon a les preguntes que ens fem com a docents o estudiants.

Un aspecte que considero molt important és la dificultat que té el professorat quan fa classe per a captar i mantenir l’atenció dels seus alumnes. I no em refereixo a una classe exclusivament expositiva que dura tota l’hora. Vivim en un món de distraccions. Com distorsiona tanta interferència el procés de memorització? Què s’hi pot fer?

Sé que sovint ens referim a aquesta situació com una qüestió d’atenció, però crec que més aviat hauríem de parlar de motivació. L’atenció és un procés molt dinàmic. El nostre focus d’atenció va canviant contínuament, entre els diversos estímuls sensorials que rebem i els nostres pensaments. Allò important és que hi hagi quelcom que ens motivi a tornar el focus cap a allò que es desitja que s’aprengui. A classe, hi ha moltes tècniques que es poden fer servir per promoure aquesta motivació i reduir les possibles estones de distracció. Tècniques que fan que l’alumnat hagi d’estar al corrent del que passa contínuament, perquè contínuament serà interpel·lat; l’activitat no avançarà si no hi posa de la seva part.

El model basat en competències compta amb molts detractors, però la majoria afirmen que no cal recordar tants continguts perquè ja es poden trobar a la xarxa. Anant més enllà d’aquesta simplificació, i partint de la seva recerca, quins són els reptes que planteja aquest enfocament i quin paper hi ha de tenir la memòria?

De vegades penso que amb això de les competències ens hem complicat la vida per expressar que el que desitgem són aprenentatges amb comprensió, que resultin duradors i puguin ser transferibles a noves situacions i contextos. I és que, pel que jo entenc, les competències no són altra cosa que la possibilitat de mobilitzar i fer servir uns coneixements per resoldre problemes, interpretar casos, etc. És a dir, que no només siguem capaços de reproduir una informació, sinó que aquesta informació hagi esdevingut coneixement al nostre cervell i que aquest coneixement ens permeti percebre, raonar i recordar de maneres que abans no ens resultaven possibles.

El problema és que els malentesos que s’han generat han portat fins i tot a què alguns identifiquin les competències com habilitats genèriques independents dels coneixements, quan això no té cap sentit des d’un punt de vista cognitiu. La creativitat, la resolució de problemes, el raonament crític no són habilitats que es desenvolupin amb independència d’uns coneixements concrets, sinó sempre en relació amb ells. Un jugador d’escacs pot ser molt creatiu jugant als escacs però no cuinant, per exemple. Jo puc ser molt crític amb informació suposadament neurocientífica, però estic completament desarmat si he d’opinar sobre la reparació que el meu mecànic li ha fet al meu cotxe.

El problema és que, en alguns casos, això ha portat al sense sentit de definir objectius curriculars com a objectius competencials genèrics, sense associar-hi explícitament els coneixements concrets a què fan referència, la qual cosa ha generat més malentesos i, en conseqüència, incomprensió i rebuig.

Està clar que el currículum no ha de ser una llista de “coneixements” a assolir, sinó que ha d’incloure allò que esperem que l’alumnat sigui capaç de fer amb aquests coneixements, perquè aquesta serà la manera d’assegurar-nos que els han adquirit amb comprensió. Si jo puc fer servir el que he après per fer una crítica o per proposar una solució a un problema, és probable que ho hagi entès (en major o menor grau). Com a mínim serà una evidència millor de la meva comprensió que si simplement ho exposo tal com figurava al llibre de text. Però llavors cal que el currículum expliciti bé què busquem realment, per tal que no generi confusió. Ajudaria molt que els criteris d’avaluació fossin més concrets, combinant uns sabers específics amb allò que esperem que l’alumnat pugui fer amb ells, per exemple.

Per acabar, i partint de la realitat que, de vegades, la memòria falla, quins consells pot donar als nostres lectors per a evitar-ho, si és que això és possible?

La millor manera de cuidar la nostra memòria és cuidar del nostre cervell, i això és com dir que hem de cuidar de la nostra salut: dieta equilibrada, evitar la vida sedentària, cuidar les relacions socials, tenir contacte amb la natura, anar amb compte amb l’estrès perllongat, evitar el tabac, l’alcohol, etc. Res que no sàpiga tothom. Ara, si el que volem és evitar oblidar-nos dels nostres propòsits, res millor que prestar atenció a quan els formulem i, sobretot, ajudar-nos amb suports externs: alarmes, agendes, post-its, etc. Pel que fa a millorar la nostra capacitat d’aprendre, aleshores recomano aprendre i aplicar bones estratègies d’aprenentatge com les que descric als meus llibres.