per Jordi Viladrosa i Clua

Pepe Menéndez és assessor d’institucions i governs de diversos països, i un dels creadors del projecte d’innovació educativa Horitzó 2020 de la Xarxa de Col·legis Jesuïtes de Catalunya, de la qual va ser director adjunt. És cofundador de l’associació europea d’escoles Education International, així com assessor de diverses fundacions socials del coneixement a Espanya.

“Educar para la vida” torna a l’escola la missió de formar per a una vida amb més oportunitats. Una escola capaç de generar aprenentatges per a la construcció de persones més lliures, que puguin utilitzar els coneixements i, d’aquesta manera, fer front als desafiaments de la realitat. L’autor desenvolupa com abordar, en les seves múltiples dimensions, aquesta tasca: com treballar l’organització del coneixement expressada en el currículum, els mètodes d’ensenyament, la manera d’agrupar i interrelacionar alumnes i docents, així com organitzar els temps i els espais, i la distribució i destinació dels recursos.

“Educar para la vida. Pensar juntos la escuela que queremos y necesitamos”

A “Educar para la vida”, Pepe Menéndez té l’objectiu de compartir amb el lector la seva experiència educativa i les reflexions que l’han portat a considerar que l’educació ha de ser transformadora i humanitzadora. Destaca dos elements clau per aconseguir-ho: que l’aprenentatge connecti amb el projecte de vida dels alumnes i que en aquest procés de formació i de creixement integral s’aconsegueixi afavorir experiències satisfactòries. Menéndez considera que aquest període vital és molt sensible i que cal trencar amb la tradició d’una educació que veu els estudiants com a recipients buits que cal omplir. Tot això no serà possible, afirma, si no s’actua de manera sistèmica sobre la totalitat dels elements que conformen el model educatiu.

L’autor ha organitzat el llibre en sis capítols. Al primer desenvolupa quin és el propòsit d’una educació transformadora i humanitzadora, i la vinculació d’aquest objectiu amb el concepte de restauració de la persona amb l’esdevenir històric de la humanitat. El capítol dos mira de respondre la pregunta: com seria una escola només per aprendre? Els dos capítols següents se centren en dos trajectes complementaris per assolir les competències per a la vida: aprenent a ser per transformar i aprenent a ser per aprendre a conviure. Al capítol cinc es descriu com ha de ser el compromís professional dels docents: un camí de creixement, aprenentatge i servei. El darrer capítol aborda com ha de ser el lideratge per a l’aprenentatge.

Una educació humanitzant i transformadora

Esdeveniments com la globalització, la revolució cibernètica, els forts fluxos migratoris, la degradació mediambiental del planeta i les noves concepcions respecte a la identitat de gènere suposen, segons Menéndez, un desafiament per a qualsevol sistema educatiu sobre allò que cal ensenyar i aprendre, que sigui coherent amb els valors de justícia i dignitat. Humanitzar l’escola suposa reconciliar la persona amb el seu propi esdevenir en un procés restauratiu d’allò que som i d’allò que volem ser. Una pregunta clau és: què cal ensenyar per garantir un coneixement que ens faci més humans? El nostre autor té raó en afirmar que, mai com ara, el currículum havia estat objecte d’un debat ideològic tan obert.

Una escola només per aprendre

Menéndez, un home inquiet, ha visitat múltiples institucions educatives els projectes de les quals desenvolupen competències transversals, com l’autonomia, el treball en equip, l’aprenentatge entre iguals, l’autoregulació, el pensament crític, entre d’altres. L’enorme complexitat del segle XXI posa en perill moltes de les nostres creences i maneres diferents d’entendre el món. Ara saber és també fer i, a més, s’afegeix el ser a l’equació. Segons el nostre autor, el desafiament d’imaginar una escola que sigui només per aprendre comporta el repte de personalitzar l’educació, considerant que la infància i la joventut són etapes vitals amb sentit en si mateixes, i no pas com un pont a una etapa futura.

Perquè l’escola estigui orientada a la formació integral, la societat ha d’entendre que cal anar més enllà de la funció de custòdia i de la funció certificadora de l’avaluació. En aquest context, la xarxa de col·legis jesuïtes de Catalunya va crear l’experiència Horitzó 2020 els tres objectius principals de la qual eren els següents: 1) despertar l’interès dels estudiants; 2) qüestionar coneixements i creences anteriors, i 3) estimular la curiositat i la indagació.

Menéndez constata les dificultats dels docents per sortir dels marcs mentals i de la inèrcia conductista en els processos d’ensenyament i aprenentatge. Planteja que cal cercar que hi hagi coherència entre els objectius d’aprenentatge i les metodologies utilitzades.

Aprendre a ser i a transformar

L’autor exposa el procés que l’ha conduït a la convicció que l’educació es fonamenta en quatre reptes: la personalització, la competència en l’aprenentatge, l’habilitat d’aprendre tot fent i l’objectiu d’un aprenentatge que transformi el nostre entorn. Segons ell, els pilars per afavorir la construcció dels objectius vitals són autoconeixement, autonomia i exercici de la llibertat. Tot i això, la rigidesa del sistema educatiu i del currículum obstaculitza que les escoles puguin implementar els seus projectes de transformació.

Per oferir sentit i context a l’aprenentatge, és crucial integrar de manera sistemàtica i estructurada la metacognició a les diferents matèries. La personalització del procés educatiu és fonamental en les etapes primerenques, on es fonamenta la formació de la personalitat. Menéndez és conscient que un enfocament basat en competències exigeix als docents adoptar una mentalitat més flexible en relació amb allò que dicten els currículums oficials. Aquest canvi requereix moure l’eix del procés d’ensenyament i aprenentatge del docent cap als alumnes.

Reconeixent la manca de consens entre el professorat respecte a aquest enfocament, Pepe Menéndez sosté que el que passa a les aules no ha de comprometre allò que considera essencial: posar en pràctica la democràcia en l’aprenentatge com a mitjà per desenvolupar persones amb autonomia i pensament crític.

Aprendre a ser i a conviure

L’organització actual de l’escola i de la societat parteixen de la base que la característica principal del sistema educatiu és certificar el nivell d’aprenentatge i, per extensió, prioritza la classificació i la selecció dels alumnes. En canvi, l’autor sosté que l‟instrument diferencial d’una escola humanitzant és l’acompanyament dels itineraris vitals i acadèmics dels alumnes per part dels seus docents. És conegut per tots que aquest acompanyament sol anomenar-se tutoria, amb les funcions ja conegudes que li són pròpies. Optar per un sistema de tutoria comporta l’aposta per la personalització, el contrari de la qual és l’homogeneïtzació. Aquest plantejament ens obliga a canviar la perspectiva de la nostra mirada davant del desafiament de la inclusió i de comprendre la diversitat com una realitat natural que no n’hi ha prou amb atendre-la des d’una òptica exclusivament tècnica. Aquesta complexitat més gran en les relacions entre professors i alumnes provoca el que Menéndez anomena la crisi d’una manera determinada d’entendre l’autoritat.

Nous desafiaments per a la professió docent

Passar d’un model educatiu centrat en l’ensenyament a un altre centrat en l’aprenentatge efectiu i observable dels estudiants modifica el paper del professorat, sobretot a l’etapa de l’ensenyament secundari. Potser aquest és el capítol que pot aixecar més suspicàcies entre els professionals de l’educació, per tradició i per falta de consens sobre quina és la tasca essencial que es confereix als docents per assolir els objectius educatius proposats. Segons l’autor, aquesta és una preocupació pròpia de l’inici de la carrera professional, que se supera amb el temps i l’experiència, fins a configurar una nova figura del docent, amb capacitat de tenir mirades polièdriques i competències polivalents.

No hi haurà transformació si no s’assumeix que ser docent avui està vinculat a la concepció de ser educador en un sentit que requereix reflexionar sobre un nou significat de la vocació professional. Davant la irrupció de la intel·ligència artificial, caldrà conèixer, debatre, crear, compartir i experimentar què és imprescindible aprendre i què ha de quedar en segon lloc. Basant-se en les seves experiències internacionals, Pepe Menéndez considera vital treballar en xarxa, tot creant estructures de treball i aprenentatge cooperatiu, en entorns de confiança professional i personal, perquè suposen l’espai idoni per a l’intercanvi de coneixement i de noves pràctiques.

El lideratge per a l’aprenentatge

En aquest capítol, el nostre autor parteix de la idea que el lideratge en educació s’ha de concretar en la millora de les pràctiques docents que han de conduir a l’èxit escolar de tots els estudiants. Aquest objectiu té a veure amb unes competències directives enfortides en àmbits com el treball en equip i en xarxa, l’orientació a l’observació de les pràctiques pedagògiques, o el lideratge, basat en les dades que generen coneixement del que passa a les escoles.

Un llibre evocador per a un públic interessat en un panorama educatiu en constant evolució, marcat per la irrupció de la intel·ligència artificial i la necessitat de repensar les pràctiques docents. Pepe Menéndez ens ofereix una guia essencial. La seva proposta de treball col·laboratiu en xarxa, de crear entorns de confiança i de prioritzar l’aprenentatge significatiu, ressona amb força a cada capítol. “Educar para la vida” convida a la reflexió profunda sobre el paper de l’educador al segle XXI, instant la comunitat educativa a abraçar el canvi i a construir un futur on l’educació sigui veritablement transformadora i humanitzadora.