per Ana Moreno Salvo

Francesc Torralba Roselló és doctor en Pedagogia, Filosofia, Història i Teologia. En l’actualitat és catedràtic acreditat a la Universitat Ramon Llull. Alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure i divulgar el seu pensament. El seu treball s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i l’ètica emmarcat dins del personalisme contemporani. És un autor prolífic, amb més de 1.800 articles i 100 llibres publicats dels quals destaca: “Vivir en lo esencial” (Plataforma Editorial S.L., 2020), “Lideratge ètic” (Angle Editorial, 2016),“Córrer per pensar i sentir” (Angle Editorial, 2015) o “El valor de tenir valors” (Ara llibres, 2012).

Des d’Impuls Educació ens interessem per les recerques a escala internacional i tractem d’establir connexions amb experts de tot el món. Considerem imprescindible, com a centre de recerca i divulgació, tenir en compte l’opinió i l’experiència d’aquests professionals; la visió del qual ens aporta sempre noves perspectives i modes d’entendre aquest món tan apassionant de l’educació.

Amb Francesc Torralba vam tenir l’oportunitat de tenir una conversa, en la qual vam estar parlant sobre la importància d’educar en valors i virtuts i destacava, també, la importància d’acompanyar a l’alumnat en la construcció del seu projecte de vida. Aquest article és un resum de l’entrevista que li hem fet; disposeu de la versió completa a l’exemplar 6 de la revista Diàlegs: “Educar per a ser”.

Entrevista a Francesc Torralba

En els últims anys, es considera bàsic educar la consciència cívica, els valors democràtics, la justícia social i la sostenibilitat. Vostè que ha dedicat gran part de la seva vida a reflexionar sobre la persona humana i el seu desenvolupament, ens podria explicar què vol dir educar per a ser i quin és el seu propòsit principal?

Educar, especialment una educació centrada en l’ésser, és desenvolupar totes les potències o capacitats que té una persona. Volem que es desenvolupin i arribin a la seva màxima plenitud. Això vol dir tot l’ésser. Per tant, no només una educació centrada en la memòria, en la imaginació o en la voluntat, sinó una educació que abraça tot l’ésser de la persona i permet que aquest ésser es desenvolupi al màxim.

Per a mi això té, bàsicament, quatre dimensions.

D’una banda, hem de desenvolupar la dimensió física de la persona. I això vol dir els hàbits de vida saludable, l’exercitació, la dimensió corpòria d’aquella persona, la cura, la higiene, l’alimentació, els hàbits de vida, l’esport i, per descomptat, també la cura de la dimensió sexuada de la persona.

La dimensió psíquica, tant emocional com mental o intel·lectual, també s’ha de desenvolupar. Es tracta de la capacitat de calcular, de pensar, de reflexionar, d’especular. Però també la capacitat d’ordenar les emocions, de saber-les prioritzar i, fins i tot, contenir determinades emocions tòxiques o negatives.

Després hi ha la dimensió social. Cada persona ha de saber interaccionar amb els altres, crear vincles de qualitat, establir relacions de confiança, saber en definitiva, crear relacions tonificants i nobles.

I posteriorment hi ha la dimensió espiritual, que també és inherent a la persona i, per tant, educar-la vol dir que aquell ésser humà desenvolupi i també que reflexioni a fons sobre quines creences se sent cridat a desenvolupar o, fins i tot, a assumir.

Sovint, però, el que passa és que aquesta educació queda reduïda a un pla i nosaltres som polígons que tenim diferents cares. Per això crec que educar en l’ésser vol dir desenvolupar totes les capacitats latents en la persona i això no ho pot fer un sol ésser humà, sinó que ho fem en comunitat.

En quina mesura “ser cada vegada millor ésser humà” és una qüestió relativa al context, època o cultura? Pot haver-hi el supòsit que hi ha alguna cosa que és immutable, universal i pròpia de tot ésser humà i que el defineix qualitativament?

Sí, és la discussió entre allò que és permanent i allò que és conjuntural. I en el procés educatiu hem de lligar les dues dimensions. D’una banda, hem de formar aquests nois i aquestes noies perquè puguin instal·lar-se en un món complex i, per tant, que sàpiguen moure’s bé en el món tecnològic, en el món digital, que entenguin bé els llenguatges, que comprenguin bé els artefactes, els robots, les màquines, les biotecnologies… Tot això és conjuntural, contextual. L’escola ho ha d’afavorir perquè volem que s’adaptin al món, volem que actuïn en el món i que no siguin marginats socials o inadaptats.

Després hi ha uns elements que són universalment permanents. Per exemple: hi ha virtuts que són essencials de desenvolupar independentment de si estem al segle XII o al segle XXI. Pensem en la virtut de la prudència. Quin pare i quina mare no vol que el seu fill sigui prudent? A l’hora de conduir, a l’hora de prendre decisions, a l’hora d’anar de festa, a l’hora de començar a establir una relació de parella.

Per tant, hi ha aspectes conjunturals. Per altra banda, però, sí que hi ha una sèrie de qualitats, de virtuts, que si les té, li permetran regir com a ésser humà, com a professional, com a pare, com a mare, com a amic, com a amiga, les seves diverses facetes.

Vostè ha escrit molt sobre virtuts i valors humans, què opina sobre l’educació ètica a l’escola? Quins valors destacaria com a més rellevants en el món actual?

El primer que vull dir és que no hi ha educació neutral, no ha existit mai i el que ho planteja d’aquesta manera fa trampa. Tota educació té una dimensió axiològica, és a dir, és portadora d’uns valors o d’uns contravalors. I els transmetem molt sovint de manera inconscient. En conseqüència, no pot haver-hi una educació purament objectiva. El mestre sempre irradia allò que té i el pare o la mare irradien els seus valors als seus fills i a tota la família extensa.

Quant a la segona part de la pregunta: quins haurien de ser els valors o les virtuts a potenciar, jo crec que n’hi ha tres de bàsiques actualment. Una és l’audàcia. I l’audàcia és la capacitat d’afrontar reptes difícils, no acovardir-se i no tenir por de tirar endavant els projectes de vida.

Una altra és la flexibilitat o la ductilitat. Estem en un món molt canviant, en transformació i necessitem nois i noies que tinguin capacitat d’adaptació a entorns nous i diferents. Per tant, la rigidesa és un obstacle. Avui és l’itinerari de molts joves que passen per moltes empreses diferents, per països diferents, llengües diferents, sistemes tecnològics diferents i sobreviuen els que són més dúctils o flexibles.

I l’última: jo crec que necessitem nois i noies que tinguin una tercera virtut, que és la compassió, que no passin de llarg dels mil drames que hi ha al món. Això vol dir tot el contrari de la indiferència. Jo crec que l’educació ens ha de fer solidaris, ens ha de fer responsables, ens ha de fer persones que davant dels drames no tanquem els ulls sinó que mirem d’aportar el nostre talent, el nostre compromís, per mirar de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones.

Això és una educació, per a mi, bàsica, és a dir, una escola que no contempli això, és una escola que està fora del segle XXI. Necessitem joves, necessitem emprenedors, necessitem persones que s’impliquin en les causes nobles que avui el món té pendents.

Actualment, es parla molt sobre la importància de l’”Agency” per poder actuar amb sentit del propòsit, tenir pensament crític i prendre decisions intencionades i informades per assumir el protagonisme de la pròpia vida. En quina mesura és important preguntar-se pel sentit? Quines serien les claus per a fer-ho?

És determinant la qüestió del sentit, del propòsit, de l’objectiu, del per a què vius. I a vegades aquesta pregunta queda difuminada. Jo crec que és central en la praxi educativa que un noi, una noia, comenci a plantejar-se què vol fer amb la seva vida. Quin propòsit, quin objectiu té, I si aquest propòsit és viable o no; si aquest propòsit és noble o no; si aquest propòsit va lligat a la seva naturalesa o senzillament és totalment desmesurat. Això té a veure amb un discerniment, té a veure amb una acció tutorial, té a veure amb un acompanyament i, quan eduquem, no només informem.

Educar no és entrar a l’aula i dir: ara us explicaré què és la fotosíntesi, ara us explicaré què va passar a la Guerra Civil a Espanya o qui era Don Miguel de Unamuno. Això té a veure amb instruir i amb informar. Perquè educar té a veure amb acompanyar a una persona a desenvolupar el seu projecte de vida. I, per tant, l’hem d’ajudar a discernir, a veure quins esglaons ha d’anar pujant per fer-lo realitat, i acompanyar-lo quan fracassi també, perquè molt sovint el projecte no es realitza per mil coses. Quan una persona es dedica a una activitat que l’omple és molt feliç. Ara, si aquella activitat, per a ell, és estèril, és absurda, és buida, no té cap sentit, encara que es guanyi molt bé la vida, aquesta persona no és feliç. Aquesta persona pot estar acomodada i viure confortablement. Però quan parlem de plenitud, parlem d’un projecte de vida que té sentit en ell mateix.

Una qüestió important en l’educació és el concepte que tenim sobre llibertat humana. Es parla molt del lliure arbitri i que ser lliure és poder escollir el que volem. Quina idea de llibertat tindria sentit tenir en educació?

La paraula llibertat és una de les paraules més manipulades, alterades, jo diria fins i tot, reduïdes semànticament. Això passa amb grans paraules, passa amb el mot dignitat, amb la paraula felicitat. Passa amb moltes paraules quan les utilitzem molt superficialment.

Una idea de llibertat és la llibertat com a lliure arbitri, que és la traducció del llatí “liberum arbitrium”, o sigui la capacitat d’escollir entre dues o més opcions. Això és un nivell de llibertat bàsic.

Hi ha altres nivells de llibertat més exigents, naturalment. Ser lliure és ser capaç de determinar el propi projecte de vida, encarnar la pròpia vocació, en definitiva, fer realitat el teu propi somni. I això té a veure amb un procés que vol dir disciplina, esforç, continuïtat en el temps, tenacitat i moltes renúncies. Avui tenim una idea de llibertat sense renúncia. I això és un error.

I encara hi ha una última idea de llibertat, que és la llibertat com alliberament, d’alliberar-se de tot allò que et subjuga, t’encadena, et manté empresonat, et manté alienat. Hi ha molts elements que ens mantenen alienats, hi ha moltes persones a qui els fa patir molt el que opinen els altres; altres estan subjugades a la droga, a l’alcohol, a les pantalles, i a altres noves addiccions. Això no és llibertat, això és esclavitud, servitud. Crec que, en aquest sentit, quan un s’allibera del remordiment, del ressentiment, és molt més lliure, Doncs, tot això passa per l’acte de perdonar.

Amb el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial (IA) sorgeixen moltes pors sobre la seva capacitat creixent per a substituir a l’ésser humà en les seves funcions. En quina mesura considera que això és possible? Quin hauria de ser el paper de la IA en una societat pròpiament humana centrada en el desenvolupament ple de cada persona?

És el gran tema. Estem gairebé admirats, commoguts i perplexos davant de les capacitats que estan desenvolupant aquests sistemes d’intel·ligència artificial generativa. I cada cop observem que tenen més capacitats, més prestacions, que fan operacions més de pressa i que en molts camps, són molt superiors a nosaltres, tot i que l’hem fet nosaltres aquesta intel·ligència artificial.

Aleshores, el que cal són tres accions davant d’això. Primer, cal un bon govern de la intel·ligència artificial. És a dir, quan un té un instrument amb aquest potencial, és essencialment bàsic que hi hagi una governança. També cal transparència, que ens expliquin com funciona, quins algoritmes hi ha, quins criteris tenen en compte. I després hi ha un tercer punt clau, que és indispensable utilitzar-la per ajudar els més vulnerables. Aquests sistemes poden ajudar molt a persones que tenen discapacitats intel·lectuals i físiques, que tenen intel·ligència limitada, que tenen dificultats d’aprenentatge i que aquests recursos tecnològics poden estimular molt aquella persona i donar-li una atenció molt adequada al seu perfil. I, per tant, poder desenvolupar habilitats o capacitats que senzillament en una aula pot ser que es perdin.

Hem de destinar-la molt a això, a què realment la intel·ligència artificial sigui un sistema al servei del progrés integral de la persona, al servei de la seva dignitat i, especialment, dels més fràgils i dels més vulnerables. “La intel·ligència artificial ha de ser un sistema al servei del progrés integral de la persona, especialment, dels més fràgils i dels més vulnerables.”