per Ana Moreno Salvo

Dylan Wiliam és catedràtic emèrit d’avaluació educativa a la University College de Londres. És un dels principals experts en avaluació del Regne Unit i, probablement, del món. El treball recent s’ha centrat en l’ús de l’avaluació per donar suport a l’aprenentatge. És també un experimentat presentador internacional especialitzat a introduir els docents als principis i la pràctica de l’avaluació formativa.

Des d’Impuls Educació, ens interessem per les investigacions en l’àmbit internacional i tractem d’establir connexions amb experts d’arreu del món. Considerem imprescindible, com a centre d’investigació i divulgació, tenir en compte l’opinió i experiència d’aquests professionals; la visió dels quals ens aporta sempre noves perspectives i formes d’entendre aquest món tan apassionant de l’educació.

Entrevista a Dylan Wiliam

Per què l’avaluació formativa és el cor d’un ensenyament de qualitat? Què ens diu l’evidència científica sobre el seu impacte a l’aprenentatge dels alumnes?

La simple idea de l’avaluació formativa és que els professors descobreixin el que els estudiants estan aprenent. El que faig i el que aprenen els meus alumnes. Crec que això millorarà les coses en la mesura que els professors hi reflexionin. Els alumnes no aprenen necessàriament allò que volem ensenyar-los. Per això la necessitat de l’avaluació formativa. L’avaluació és simplement un pont entre l’ensenyament i l’aprenentatge.

Què hi ha de les evidències científiques reals? Bé, hi ha molts estudis a petita escala que investiguen si el suport als professors i el canvi de la pràctica marquen la diferència. L’estudi més important es va fer fa uns anys a Anglaterra i el que van trobar va ser que a les escoles on els mestres van estar aplicant l’avaluació formativa, gastant al voltant de l’1% del seu temps en aquestes reunions de professors i ajudant-se mútuament a millorar-ne la pràctica, els seus estudiants van aconseguir un 25% més de progrés als graus 9 i 10. Van comparar el que els mestres estaven fent en l’avaluació formativa amb tots els estudiants. Ara mateix, aquesta és la millor evidència científica que tenim que és probablement una de les dues coses més rendibles que podem fer.

L’altra opció és millorar els plans d’estudis. Com que no podem predir per endavant si un pla d’estudis concret serà més eficaç, l’evidència suggereix que hauríem de donar suport als professors perquè desenvolupin la pràctica de l’avaluació formativa.

Què és i què no és l’avaluació formativa? Què poden fer els professors?

La idea és que els professors prenen millors decisions a l’aula si disposen de millors evidències sobre el que passa al capdavant dels alumnes. No és una prova formal, sinó una comprovació ràpida de la comprensió. Una manera de posar-ho en pràctica és fer preguntes que et donin proves sobre els conceptes erronis a l’escola primària.

Amb quina freqüència cal fer l’avaluació formativa? A parer meu, cada dos minuts, perquè és l’única manera de comprovar que el que estàs fent a l’aula com a professor està funcionant per als teus alumnes. Però hi ha altres coses, com involucrar més estudiants en l’ajuda mútua, fer més autoavaluació, retroalimentació… alguna cosa que sigui realment motivadora en comptes de donar qualificacions o avaluacions. El punt important aquí és que és difícil d’implementar perquè implica canviar els hàbits dels mestres.

El segon repte és que no es tracta de donar informació als professors, es tracta d’ajudar-los a canviar d’hàbits. Havíem de desenvolupar maneres d’ajudar els professors a ajudar-se mútuament. I per això va sorgir la idea de les comunitats d’aprenentatge. No hi ha experts, només professors que s’ajuden mútuament a les coses que cada professor ha triat per millorar.

Aquests cinc processos —elecció, flexibilitat, petits passos, responsabilitat i suport— són el nucli del model que acabo de descriure i que ha tingut un efecte espectacular en el rendiment dels estudiants.

Com relaciona l’avaluació formativa amb un currículum basat en competències? Quina diferència hi ha amb el coneixement?

L’important és el següent: un compromís amb l’avaluació formativa no depèn del que pensis que els estudiants han d’aprendre. Si creus que l’escolarització consisteix a ensenyar als nens fets i dates, aleshores has de comprovar si han entès els fets i les dates. Si creus que l’escolarització consisteix a ajudar els alumnes a resoldre problemes matemàtics, aleshores has d’esbrinar si poden resoldre els problemes matemàtics. O bé, si penses que l’escolarització consisteix a ajudar els alumnes a explicar i descriure esdeveniments històrics, aleshores necessites les proves sobre si ho poden fer.

Ens pot explicar breument alguna estratègia per a l’avaluació formativa?

La primera és tenir clar què es vol aconseguir. Així que abans que un professor comenci a ensenyar, ha de tenir clar en què vol que els seus alumnes millorin. I després esbrinar si els alumnes ho fan, obtenint proves.

A la primera estratègia en diem proporcionar retroalimentació que faci avançar els alumnes. Una altra estratègia és activar els estudiants com a propietaris del seu propi aprenentatge. Aquesta darrera estratègia és la més important perquè és a la que condueixen totes les altres.

De quina manera l’avaluació formativa ajuda a atendre de manera eficaç tots els alumnes de l’aula?

Si ensenyem a tots els estudiants el mateix, obtindrem la distribució normal perquè alguns estudiants troben els nivells més fàcils que altres. Si alguns estudiants necessiten més ajut per tenir èxit, ens hem d’assegurar de donar-los més ajut.

Les dues preguntes que tot professor s’hauria de fer són: els alumnes necessiten això? I els alumnes ho necessiten avui? El professor ha de decidir constantment quina importància té això, i quina importància té avui, ha d’estar constantment donant sentit a allò que és important. Cal prioritzar l’ensenyament que és essencial del que és desitjable.

Quines tècniques poden ser útils per començar a fer l’avaluació formativa?

Soc de tècniques molt simples, com no permetre que els estudiants aixequin la mà. Si estic fent preguntes a la meva classe, jo decideixo qui respondrà. D’aquesta manera tots els alumnes han de parar atenció perquè a qualsevol alumne se’l pot preguntar. Podem assegurar-nos que els alumnes es concentren, els donem “feedback ”, no com a qualificacions o puntuacions, sinó com a reptes per continuar treballant. Crec que val la pena que el professor escrigui comentaris sobre el treball dels alumnes, i que es prengui temps a classe perquè els alumnes responguin.

Com explicar als pares que entenen l’avaluació com a mera qualificació els beneficis d’una avaluació per aprendre?

Els diria que rebran un flux constant d’informació. No serà una qualificació perquè jo no calcularia la qualificació fins al final. Rebran informació sobre com va el seu fill, rebran informació sobre què poden fer per ajudar el seu fill a tenir més èxit, però no serà en forma de qualificació, perquè això s’interposa en el camí de l’aprenentatge, especialment per als estudiants a qui els és més difícil aprendre. Si es qualifica tota l’estona, s’aprèn menys.

Si l’únic que t’importa és obtenir millors resultats en les proves, canviar la manera d’utilitzar l’avaluació formativa és la millor manera de fer-ho. Cap professor no ha de triar entre ensenyar bé o tenir èxit. Pot fer totes dues coses. Sempre que expliquis als pares què està passant, no hi haurà problema. A la nostra experiència els pares són molt positius. Però si simplement es canvia la manera de qualificar, sense informar els pares, aquests assumiran que l’escola no està fent bé la feina. L’objectiu de l’avaluació formativa és millorar la conversa a tres bandes entre el nen, el professor i els pares.

Ens podria dir quines són les claus per convertir-se en un expert en avaluació formativa a la pràctica i aconseguir una millora en el rendiment dels alumnes?

Crec que l’important és que mai no serem experts. Sempre estem aprenent. La gran idea és ajudar els professors a ser més sensibles al que pensen els seus alumnes per crear un entorn on vulguin intentar-ho en lloc de rendir-se. L’única manera d’afrontar aquest repte és esperar que cada professor continuï millorant, encara que ja sigui excel·lent, perquè necessitem que cada professor faci la seva millor feina.