per Jordi Viladrosa i Clua
De què parlem quan parlem d’educació? De la que prioritza les competències necessàries per al mercat laboral, de la que mira de custodiar el llegat del patrimoni cultural de cada país, o de la que procura l’autorealització individual de cada alumne? Tot alhora genera necessàriament un conflicte d’interessos entre els diversos grups en joc i la llibertat de càtedra de cada professor. La terminologia canviant ocupa el discurs i no es deixa espai per a la deliberació de les finalitats de l’educació i l’autonomia pedagògica de cada centre i de cadascun dels seus professionals.
En un sistema educatiu hi intervenen diversos elements i institucions en constant interacció. N’hi ha un, però, que és la pedra angular: el professorat, del qual s’espera que estigui altament qualificat i que tingui prestigi social. Això es manifesta, especialment, en la funció docent: l’expertesa, la professionalitat, la qualitat educativa… que s’adquireix amb una formació inicial i contínua exigent i sòlida, i una experiència que faci professionals competents i autònoms, i no solament tècnics executors de l’última llei promulgada o de l’últim relat educatiu.
La funció docent en un món incert
El professorat és la peça clau per facilitar l’aprenentatge dels seus alumnes i és qui acredita la formació assolida pels estudiants traduïda en unes qualificacions acadèmiques. Prioritzar la seva formació en didàctiques específiques (de les ciències socials, de les matemàtiques, de les llengües, de la música…) és útil perquè permet actualitzar continguts (sabers, en terminologia Lomloe), trobar la millor manera d’ensenyar-los i contextualitzar-los tenint el referent epistemològic com a marc conceptual de la finalitat de l’educació.
Fer de mestre o professor és una tasca complexa i, de vegades, complicada. Ha de ser un intèrpret dels canvis socials, de les diverses estructures familiars i de tota classe de diversitats que coincideixen en una mateixa aula. La seva professionalitat està qüestionada moltes vegades per l’administració, que no hi compta prou, i per molts altres factors. L’avaluació de la funció docent i la formació vinculada a la pràctica reflexiva pot ser un bon camí cap a un procés de millora contínua que cal fer necessàriament en equip.
L’avaluació de la funció docent i la formació vinculada a la pràctica reflexiva és un bon camí cap a un procés de millora contínua
Per exercir la funció docent amb competència professional fan falta recursos. És per això que cal ser exigents i aconseguir que cada innovació, pràctica o idea s’implementi acompanyada dels professionals necessaris, de metodologies eficaces i de les eines tecnològiques i pedagògiques que calgui, sense perdre de vista la necessària eficiència a peu d’aula.
La gestió de l’aula: una assignatura pendent
Hi ha prou bibliografia i evidències per afirmar que la gestió de l’aula és important per a l’aprenentatge, un àmbit del qual s’ocupa la didàctica. També n’és una part important el clima convivencial que s’hi viu. Actualment, preocupa l’augment dels problemes de conducta, la falta de respecte cap al professorat, les faltes d’educació en general, la dispersió de l’atenció… Aquest clima depèn dels docents, influenciat per la seva formació i la seva experiència i té a veure amb el rol que la societat l’administració i les direccions confereixen a aquests professionals. Sense un clima d’aula adequat es fa difícil impartir classes de manera efectiva i l’aprenentatge esperat se’n ressent. La cohesió social i el civisme s’ha d’assolir a través d’uns ciutadans ben formats.
Un clima d’aula adequat permet impartir classes de manera efectiva i que l’aprenentatge sigui l’esperat
Com afirma Gregorio Luri, l’atenció és el nou quocient intel·lectual. Les tasques escolars perden posicions perquè fer-les o no té més o menys les mateixes conseqüències. Un altre focus de problemes és un currículum carregat de tecnicismes, la qual cosa comporta situar el rol del professorat al seu àmbit més tècnic, però amb menys autonomia professional que pot acabar, en paraules de Manuel Fernández Navas, en una pura “alienació del pensament docent”.
De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit notable que caldria corregir.
Un prestigi que no arriba
Malgrat que no hi ha evidències fiables i objectives d’una falta de reconeixement social de la professió docent, per què tenim una visió tan poc esperançada de l’escola i de la tasca dels mestres i professors? En la nostra societat, el significat del concepte autoritat està en crisi i les conseqüències les pateixen els ciutadans. En realitat, quina és l’autoritat que necessita actualment un professor? Quin model d’autoritat estem disposats a acceptar a través dels valors que són dominants? Acceleració, immediatesa, enfocats al producte sense assaborir el procés, competitivitat… Justament al revés del que sembla que hauria de promoure l’escola.
Per què tenim una visió tan poc esperançada de l’escola i de la tasca dels mestres i professors?
L’educació és una tasca de múltiples cares basada en un teixit de confiances, col·laboració lleial no invasiva de les funcions que toquen a cadascun dels sectors que conformen aquest àmbit. Tenim massa professors que treballen aïllats. No n’hi ha prou amb tenir vocació; cal comptar també amb el respecte social i una carrera docent incentivada i no basada únicament en l’acumulació de triennis i estadis com a únics factors de millora professional.
Hi ha centres educatius (tant públics com privats concertats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i estadis.
L’autonomia del centre ha de ser real, planificada i sotmesa a avaluació per estimular a docents amb bones pràctiques
Tothom està d’acord que la qualitat ha de combinar l’equitat i l’excel·lència i que el professorat és l’element clau d’un sistema educatiu que ha de ser més flexible, però que ha de millorar els resultats, fruit d’un aprenentatge consistent. De fet, tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments prou afinats.
El professorat és l’element clau d’un sistema educatiu que ha de ser més flexible, però que ha de millorar els resultats
En definitiva, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva funció docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui el lideratge dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï el respecte i el treball ben fet. L’educació dels valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.
Valora el post
Et pot interessar
