Per Diego Ledesma

En els pocs anys que fa que soc en el món de l’educació, m’he adonat que les famílies tenen dubtes respecte a l’educació dels fills i moltes vegades se senten sols en la tasca educativa. També els suposa esforç veure que, a mesura que passa el temps, els comportaments dels fills són diferents i canviants. Aquestes inquietuds han existit sempre, és tot un repte ser pares. Però realment, què ha canviat? Ens han ensenyat a ser bones mares o pares?

Les famílies s’han fet cada cop més fràgils. Personalment, em trobo amb tutories que venen amb moltes preguntes i dubtes pel que fa a com conduir els seus fills en moments concrets. És veritat que nosaltres com a professors i professionals passem moltes hores amb els seus fills i els acompanyem en el procés d’aprenentatge. Però realment qui té la tasca educativa és la família. Per això, necessiten formar-se com a pares i necessiten ser guiats per dur a terme aquesta tasca.

A l’era de la digitalització que vivim actualment, on tot és per a aquest mateix instant, les parelles es troben amb falta de temps per poder arribar a totes les tasques domèstiques i ocupar-se dels seus fills com els agradaria. Moltes famílies fan grans esforços que són dignes d’admirar. En aquest aspecte cal repensar quines són les prioritats. Estarem d’acord que cal que ens aturem, pensem i actuem.La família necessita descobrir noves formes per integrar allò que vol projectar als fills.

Dediquem molts anys a estudiar a l’escola, després al batxillerat o cicles formatius, més tard arriba la universitat i, tanmateix, la majoria de vegades no dediquem temps per a la formació de la família, de la nostra família. Goleman (1995) afirma que “per més que tractem de convèncer-nos del contrari, tots portem l’empremta dels hàbits emocionals apresos en la relació que vam sostenir amb els nostres pares”.

Tal com afirma Bernal (2009), “un aspecte essencial i constitutiu de la realitat familiar és la promoció d’aquest creixement de les persones que la componen, del cos i creixement de l’esperit, nutrició i formació que són indiscernibles a la praxi de la convivència famílies com a comunitat”. Per tant, podem arribar a qüestionar-nos sobre la formació familiar com un repte a l’època en què vivim? Des d’on es mou aquesta formació familiar?

Algunes escoles que veuen la necessitat de formar les famílies ofereixen els Cursos de Formació Familiar. Fa molts anys que estan en funcionament i han ajudat famílies a aprendre d’altres famílies i sobretot moltes han aconseguit veritables amistats que al llarg dels anys encara perduren. La invitació a la formació familiar fa que moltes d’aquestes tinguin consciència del que implica realment el vincle entre escola i família.

En aquest sentit, les anomenades de vegades “escoles de pares i mares” que hi ha a diverses parts del món poden arribar a il·luminar el camí a moltes parelles que es troben en aquesta àrdua tasca. Molts d’ells afirmen en acabar “realment no ho estem fent tan malament”, “que gaudiu de veure com no som els únics en aquesta tasca” o “he d’explicar-ho a altres amics” entre altres afirmacions que són dignes d’admirar i difondre.

Dins dels cursos, és clau destacar dos aspectes fonamentals: la reunió d’equip entre els integrants i l’aprenentatge que es fa amb altres famílies. Com que no és un lloc on la xafarderia s’apoderi de les circumstàncies del moment, sinó que en tenir un sistema pautat en la resolució d’un cas se segueix un fil conductor a l’hora de tocar certs temes que requereixen delicadesa i respecte. Finalment, s’exposa el punt debatut a la reunió d’equip i s’arriba a unes conclusions, amb l’ajut d’un moderador expert. Aquestes serveixen de guia per després comentar-les i aplicar-les dins del dia a dia. Cal remarcar que no es dona un receptari d’instruccions per dur a terme de manera imperativa. Al contrari, es donen idees que sens dubte ajuden i es convida al diàleg abans de posar-les en marxa.

Hi pot haver moments que ens podem veure una mica més cansats, més esgotats personalment i és veritat que tot plegat requereix un esforç. Però, la millor inversió que es pot fer a la família és formar-se. Primer com a parella, conèixer-se mútuament des dels primers anys, quan arriben els fills i quan s’envelleix.

D’altra banda, també a les reunions de pares i mares és un bon moment per aconsellar les famílies que consultin llibres i llegeixin sobre diferents temes concrets. Aquesta pot ser una opció que ha de ser treballada per l’equip de professors de cada curs. És una gran oportunitat per arribar a les famílies del curs i poder-les incentivar.

A més, les tutories no només consisteixen a donar informació per part del tutor de com evolucionen acadèmicament els alumnes, sinó també per a fer un pas més enllà i es poden donar a conèixer aquestes formacions com a eines. En aquest aspecte, és tot un repte per a l’escola donar tota aquesta formació, però realment pot arribar a generar un clima de confiança i sinergies entre els tutors i les famílies.

De la mateixa manera, les famílies es poden formar a través d’aquestes escoles de pares i mares. Segons Fernando de la Puente (1999) “no és un element decoratiu per al col·legi, ni una paraescolar més, sinó una de les estratègies més interessants (alguns pensen que és potser l’única consistent) per crear un àmbit de diàleg educatiu sobre els fins i mitjans de l’educació: per què eduquem, com eduquem”.

Alguns objectius d’aquestes escoles marcats per Romero (2004) són:

• Informar, aconsellar i orientar sobre el desenvolupament, aprenentatge i socialització de les criatures.
• Estimular la participació dels pares en el procés educatiu d’aprenentatge, així com en les experiències escolars dels fills.
• Ensenyar tècniques per a fomentar l’aprenentatge i el control del comportament.
• Prevenir problemes en les relacions familiars i el desenvolupament dels fills.
• Oferir assessorament i rehabilitació a les famílies que presentin dificultats en les relacions familiars i/o en el desenvolupament dels fills.

La seva metodologia és de caràcter participatiu, es tracta sobre un tema concret i la seva durada pot ser durant tot l’any escolar.

Dins l’informe web titulat A criar fills s’aprèn. Una anàlisi de programes que enforteixen les capacitats parentals (2015) trobem diferents tipus de formació per a la família que són de gran utilitat. A continuació els anomenaré amb els objectius corresponents. La Parentalitat Positiva; créixer feliços en família; Aprendre Junts, Créixer en Família i Viure l’adolescència en família: són programes que tenen com a finalitat prevenir, identificar les capacitats i fortaleses parentals.

El Programa Guia per al Desenvolupament de Competències Emocionals, Educatives i Parentals té com a propòsit facilitar als pares i mares l’adquisició de diferents estratègies per implicar-se en una dinàmica familiar positiva. Així mateix, al Programa d’acompanyament i suport a famílies a la primera infància: es treballa des d’una perspectiva socioeducativa, terapèutica i pretén la promoció de la vinculació afectiva entre pares i fills. Finalment, tenim el Programa Créixer en Família: que té com a meta l’acompanyament, la reflexió i l’acompanyament parental.

Com hem vist durant aquest article, tenim un ampli ventall d’oferta formativa. Penso que faltaria donar-la a conèixer millor i promocionar-la des de dins de les escoles. Per això podríem afirmar que cal un responsable que el pugui liderar.

Consultar, preguntar, deixar-se ajudar moltes vegades no és tan fàcil, però si ens deixem acompanyar en aquest aspecte, realment val la pena. Això no obstant, cal incidir que quan aprenem d’altres i amb altres famílies és molt més fàcil i es pot arribar a afirmar allò que he esmentat anteriorment “no ho estem fent tan malament”.

Bibliografia

Bernal, A. (ed.) et al. (2009). La familia como ámbito educativo. Rialp.

Blanc, S; Badia, G (2015).  A criar fills se n’aprèn. Anàlisis de programes que enforteixen les capacitats parentals. Núm. 57. Fundació Bofill.

Goleman, D. (1995). Inteligencia emocional. Barcelona, Kairós. Isaacs, D. (2010, 15ª ed.). La educación de las virtudes humanas y su evaluación. Pamplona: EUNSA.

Romero, M. (2004). Les escoles de mares i pares de Madrid capital: estudi comparat. [Tesi doctoral, Universitat Complutense de Madrid] E-print Complutense. https://eprints.ucm.es/id/eprint/5478/

Pont, F. (1999). Escola de Pares: urgència i renovació. Pares i Mestres, núm. 246

Diego Ledesma és mestre d’Educació Primària i Psicopedagog. Considera que els dos grans reptes de l’educació és la inclusió i l’orientació familiar. Està interessat en temes de psicopedagogia, cursos d’orientació familiar, mentoria, lideratge i direcció inclusiva i educativa, dificultats d’aprenentatge, personalització educativa i formació de famílies i professorat.