La situació que hem viscut a causa de la pandèmia de la COVID-19 ens ha posat davant de nosaltres mateixos com a éssers socials que som i ens ha fet notar que aquesta crisi social global ha obert les escletxes de tot un ecosistema que reclama que en tinguem cura si no volem arribar a un punt de no retorn. Semblava que la tecnologia havia de solucionar la nostra necessitat de cultura i de coneixement, que comunicar-nos a través de les xarxes ja ho era tot, però també hem patit la desinformació i a l’inrevés, la infoxicació, és a dir, l’excés d’informació que acaba saturant qui la rep.
La pandèmia ha estat una experiència compartida per famílies, docents i alumnes que ha posat a prova la necessària estabilitat emocional i la conciliació entre la vida familiar i la laboral. Malgrat la distància física amb les famílies, i després d’aquest darrer curs majoritàriament presencial amb els alumnes, ha quedat reforçada la idea que uns i altres han de remar en la mateixa direcció i compartir missió i objectius.
La pandèmia ha estat una experiència compartida per famílies, docents i alumnes que ha posat a prova la necessària estabilitat emocional i la conciliació entre la vida familiar i la laboral.
Problemes, no: reptes
Bona planteja transformar els problemes en reptes. Un d’ells -apunta- és la necessitat d’adaptar el currículum a la realitat, perquè el món es troba en un canvi constant i l’escola no pot ser una bombolla (p. 60). El seu plantejament passa per canviar les preguntes que ens hem fet fins ara:
- Algú creu que el sistema educatiu actual és realment un sistema d’èxit?
- Per a què t’agradaria que els teus fills vagin a l’escola
- Quin tipus de persones vols al teu voltant?
- Quina escola t’agradaria si fossis nen?
Un altre repte és la importància que té l’aprenentatge de l’ús de la tecnologia per tal d’aprofitar les possibilitats que ens brinda sense convertir-la en una finalitat per si mateixa. Estar connectats implica saber desconnectar, limitar l’horari que passem davant de les pantalles, perquè cal seguir fomentant la relació amb un mateix, amb els altres i amb l’entorn. (p. 130)
La promoció del pensament crític és un altre dels centres d’interès de l’autor. Reflexionar cap a un mateix comporta autocrítica; fer-ho cap als altres genera empatia; i reflexionar sobre el lloc en el qual vivim ens ajuda a respectar-lo. Tot plegat augmenta l’autonomia en la presa de decisions i el respecte cap a altres opinions. Escoltar -afirma Bona- és un camí de comunicació i diàleg. I continua: entrar a la vida dels alumnes és més important que un currículum saturat de continguts. Dit d’una altra manera: cal tenir cura de les relacions humanes per acompanyar els alumnes en el seu aprenentatge.
Reflexionar cap a un mateix comporta autocrítica; fer-ho cap als altres genera empatia; i reflexionar sobre el lloc en el qual vivim ens ajuda a respectar-lo.
De vegades no considerem innovadors reptes com el treball en equip, però Bona el considera essencial si aquest treball és col·laboratiu. La cooperació està relacionada amb la flexibilitat, facilita que les dificultats esdevinguin reptes, promou la confiança i el lideratge, sobretot quan es treballen els diferents rols.
Humanitzar l’educació
Humanitzar l’educació implica no alterar l’ecosistema en el qual vivim, cal anar a allò que és essencial. Respectar la naturalesa és respectar-nos nosaltres mateixos. César Bona destaca tres aspectes més del que suposa aquesta humanització:
“Apropar-nos a l’essència del ser humà” (p. 214)
“Saber d’on venim i cap a on anem” (p. 216)
“Convertir-nos en aprenents” (p. 218)
El llibre, en definitiva, és una invitació a aturar el temps, a pensar en el model d’escola que tenim i a replantejar-nos si hi ha possibilitat de fer-ne una de millor. Som davant d’una oportunitat de canvi que convindria no deixar passar, perquè quan millorem l’educació, millorem la societat en la qual vivim.
Et pot interessar
