Quan sobreprotegim els fills limitem la seva maduresa
Què és l’educació familiar?
L’educació familiar és una eina, un procés, que ajuda a millorar el diàleg a nivell de parella per poder fer un projecte familiar de qualitat, pensant en la felicitat dels nostres fills i de nosaltres mateixos.
Té bona salut, la família actual?
El que hi ha és molta estima en vers ells fills, i ens pot passar que ens excedim això té unes repercussions que afecta al seu creixement personal i ens dediquem sense voler a educar la seva pròpia immaduresa en tres detalls:
- Potenciar la comoditat, és a dir donant-los-hi tot fet i que no tinguin cap responsabilitat.
- Evitar-los disgustos.
- No negar-los res del que demanen.
El repte és concentrar el nostres esforços en els primers anys, en la primera infància, on es refermen els primer hàbits i valors. El que no s’aconsegueix abans dels 10 anys es fa molt cosa amunt, ja que en les etapes de la preadolescència i sobretot de l’adolescència la nostra prioritat és mantenir les fites aconseguides en etapes anteriors.
La recepta per mantenir la bona salut és la constància i la paciència. Per aconseguir aquests dos grans valors i el seu efecte animo a llegir el conte del bambú japonès .
També és expert en mediació i resolució de conflictes. Som conflictives les persones?
Les persones de per si som força egoistes i per altre banda tenim enveja dels demés i si no tenim mesura i disciplina personal en aquestes dues grans temptacions ens convertim en persones força conflictives. Hem de procurar educar els nostres fills en valors tan importants com l’empatia, l’assertivitat, la proactivitat, i en la gran vàlua que ens aporta confiar i pensar en els altres.
Quin paper juga la pedagogia en l’educació familiar?
El saber de la pedagogia ens ajuda a entendre millor les persones i els àmbits en els que estan immersos, col·laborant en la presa de decisions. Aquest és un dels grans reptes per ajudar a la maduresa dels nostres fills, educar-los en la pràctica de la presa de decisions, assumint en tots els casos les seves conseqüències.
Hem de procurar educar els nostres fills en valors tan importants com l’empatia, l’assertivitat, la proactivitat, i en la gran vàlua que ens aporta confiar i pensar en els altres.
Per què no hi és prou present la figura del pedagog en les polítiques educatives dels governs?
És un tema que es remunta a l’any 1990 amb la implantació de la LOGSE, on la llei va donar i continua donant preferència a altres perfils professionals com poden ser mestres amb menció terapèutica o en l’actualitat educadors socials. La Dra. M. Victòria Gómez en feia menció en la DECLARACIÓ DEL COL·LEGI OFICIAL DE PEDAGOGIA DE CATALUNYA EL PEDAGOG/A ESSENCIAL EN EL SISTEMA EDUCATIU publicat el passat juliol de 2020 on afirmava que a través d’una comparativa dels programes de formació universitària de llicenciatures i graus de l’àmbit educatiu, trobem la clau per entendre la diferència de preparació d’uns i altres per intervenir en el context propi d’una escola. A vegades hom té la sensació que estem convertint l’escola en un pou sense fons d’activitats, que l’aparta dels seus fins propis.
Els pares tenen sempre la raó?
Cal pensar que tots volem tenir la raó, la majoria de les vegades. Primer cal precisar, a nivell de pares i/o tutors si tots dos tenen la mateixa raó; és a dir, si estan d’acord en el mateix.
En la recerca de la veritat de les coses, com molt bé diu Salvador Espriu la veritat és com un mirall trencat que cal refer com si d’un trencaclosques es tractés. Tots en tenim un bocí.
Un bon principi és conèixer molt bé els nostres fills, acceptar-los tal com són i estimar-los amb les seves qualitats i defectes.
Per un afany mal entès d’estimació solem sobreprotegir els nostres fills i realment el que fem és frenar la seva maduresa, cal ser molt objectius i no perdre de vista que els errors són un font d’aprenentatge i per tant a la vegada construïm els seus èxits.
És possible trobar l’equilibri entre l’autoritat i l’optimisme a l’hora d’educar?
Caldria primer precisar la gran diferència que hi ha entre pares autoritaris, rígids i pares amb autoritat. En el cas dels primers el fills fan les coses més per por i la majoria de les vegades manca confiança i comunicació entre pares i fils. En el cas dels pares amb autoritat l’hem d’entendre com autoritat-prestigi, pensant el rerefons que volem aconseguir, que és educar els nostres fills en llibertat i si no ho fem amb l’autoritat-prestigi els nostres fills no seran candidats a estar educats en llibertat.
L’optimisme es posa en pràctica en el moment que assumim les derrotes i en el com gaudim de les victòries. Tal com diu Chesterton l’optimista veu una oportunitat en una calamitat i el pessimista veu una calamitat en qualsevol oportunitat. Complementa aquesta idea Churchill quan diu que l’optimista té sempre un projecte i el pessimista una excusa.
Cal afinar en:
- Educar amb exigència
- Exigir amb autoritat
- Mantenir l’autoritat amb prestigi.
Küppers ens anima a practicar amb l’optimisme intel·ligent: la qualitat de la nostra vida no està determinat pel que ens passa, si no pel que fem davant del que ens passa. L’optimisme és una actitud davant la vida, és un hàbit de pensament i la seva base és el coneixement.
Per un afany mal entès d’estimació solem sobreprotegir els nostres fills i realment el que fem és frenar la seva maduresa.
Van una mica perduts els pares actuals?
Realment és una desorientació global, però moltes vegades li volem posar solucions als problemes quan realment s’han convertit en un conflicte, i si és el cas la resolució necessita més temps, molta paciència i més que res coherència.
Hi ha moltes persones, que volen imposar les seves normes en plena adolescència, i és de debò el pitjor moment, ja que l’èxit en les nostres actuacions depèn en gran part de l’energia que hi hem posat en els primers anys, sobretot fins als 7 anys, en adquirir els bons hàbits amb l’autoritat ben entesa i amb l’optimisme necessari.
Regali’ns un aforisme, per acabar!
Si m’ho permeteu, dos que es complementen:
George Washington: L’exemple sigui bo o dolent, té una poderosa influència.
Napoleó Bonaparte: L’educació d’una persona comença divuit anys abans del seu naixement.
Et pot interessar
