per Ana Moreno Salvo

Els canvis socials, la tecnologia, però també la psicologia de l’aprenentatge i la neuroeducació mostren com ha canviat la manera d’aprendre, i, per tant, la forma d’ensenyar també s’ha de transformar. Totes les dades són a cop de clic, vivim connectats i el bombardeig d’informació és constant, però també caòtic. Els joves d’avui tenen tota la informació a l’abast de la mà, però, qui els ajuda a organitzar-la i a comprendre-la? Qui pot aconseguir que aprenguin amb ella d’una manera eficaç?

El rol docent a l’era digital

Carbonell (2012)¹ assegura que el més important no és reunir molta informació, sinó saber-la codificar, integrar, contextualitzar, organitzar i interpretar per transformar-la en coneixement, i aquí és on entra en joc la tasca docent, cada cop més crucial. Segons González et al. (2015), un dels obstacles més rellevants per a la utilització de les TIC a l’educació és el paper que juga l’escola per a impulsar els canvis pedagògics. En aquesta línia, afirmen, és fonamental repensar aspectes estructurals relacionats amb la formació inicial i permanent del professorat o les infraestructures, els models educatius de centre i com aquests repercuteixen en l’organització de les institucions.

Els professors i professores han d’assumir el rol de guies i ajudar els joves a comprendre i a interpretar l’allau d’informació a què estan sotmesos, a contribuir a generar coneixement i a aprendre a aprendre. Per tot això cal formar les generacions futures en l’ús de la tecnologia, dels nous llenguatges i de les noves formes d’interactuar entre nosaltres.

Cal formar les generacions futures en l’ús de la tecnologia, dels nous llenguatges i de les noves formes d’interactuar entre nosaltres

La professió docent se situa en un lloc de rellevància especial per al progrés social, tot adquirint gran importància la formació inicial i contínua del professorat per poder donar resposta a les exigències d’un currículum en transformació.

O sigui, és una necessitat que els docents sàpiguen prendre decisions adequades per generar experiències d’aprenentatge en entorns digitalitzats, i facin ús de metodologies que impulsin l’adquisició de competències que ajudin l’alumnat a desenvolupar-se en el context social i cultural actual.

Tal com afirma la UNESCO (2015)², “és important encoratjar els docents que segueixin aprenent i evolucionant professionalment i a remodelar-se i reconsiderar contínuament a la llum de les noves exigències i els nous desafiaments del món globalitzat”.

Per a Valverde et al. (2010)³ la integració de les TIC en la tasca docent és una qüestió complexa i multidimensional que exigeix: 1) comprendre els conceptes i procediments a través de les TIC; 2) desenvolupar estratègies didàctiques que usin les TIC per a l’ensenyament de continguts curriculars; 3) conèixer les dificultats en l’aprenentatge i com les TIC poden ajudar a superar-les i, finalment, 4) conèixer el punt de partida dels alumnes i l’epistemologia del contingut curricular per a construir sobre el coneixement preexistent amb les TIC. Però aquests coneixements superen els que posseeix un expert en contingut curricular, un expert en TIC (enginyer) o un pedagog expert, cosa que exigeix un replantejament de la formació del professorat.

En aquest context, es fa imprescindible redefinir el rol docent i repensar-lo perquè s’adeqüi als nous escenaris. Un docent flexible, dinàmic, que es distanciï del que és tradicional per a generar noves formes d’interacció on la tecnologia sigui un mitjà educatiu i no un fi en si mateix (Cabero, 2015)⁴. A més, el professorat té el deure de fomentar en els seus estudiants el pensament crític i la resolució de problemes de la societat actual, i les TIC són un mitjà per assolir el coneixement (Durán et al., 2020)⁵.

El rol de l’estudiant a l’era digital

De la mateixa manera que els docents van adquirint un nou rol en els darrers 19 anys, els alumnes també han vist com el seu protagonisme en educació s’accentua. El sistema educatiu ha començat a deixar enrere la memorització per a dotar l’alumne d’un sentit crític i de comprensió del món (Imbernón, 2011)⁶. Amb aquesta finalitat, els models globalitzats que s’implementen a les aules avui dia consideren l’alumne protagonista del seu aprenentatge, i traslladen el fil conductor de les matèries a l’alumnat i, en conseqüència, a les seves capacitats, interessos i motivacions (Zabala, 1999)⁷. L’estudiant ha de ser conscient que aquests nous models permeten prendre decisions, participar, tenir influència i mobilitzar-se activament dins del context (Durán et al., 2020)⁸. Així mateix, es fa imprescindible l’adquisició de múltiples habilitats per part de l’alumnat, que l’ajudin a desenvolupar-se en l’era digital.

A l’ús eficaç i crític de la tecnologia, s’hi suma la necessitat d’adquirir un altre tipus d’habilitats, conegudes com a habilitats toves o “soft skills”, com són el lideratge, la col·laboració, la creativitat, aprendre a aprendre o el pensament crític, les quals, segons Torres (2022)⁹ són essencials per a l’èxit a la vida tant personal com professional.

A l’ús eficaç i crític de la tecnologia, s’hi suma la necessitat d’adquirir un altre tipus d’habilitats, conegudes com a  “soft skills”

Segons Monereo i Badía (2013)¹⁰, hi ha almenys set aspectes en què l’aprenentatge es transforma per l’ús de les TIC a l’aula: 1) es produeixen noves situacions i tasques educatives; 2) les TIC són un mitjà òptim per a l’aprenentatge per competències en la resolució de problemes autèntics; 3) faciliten l’autoregulació i la corregulació de l’aprenentatge; 4) afavoreixen l’aprenentatge cooperatiu; 5) permeten accedir a innombrables continguts digitals; 6) la influència de les TIC té implicacions en els processos individuals d’aprenentatge ampliant les possibilitats d’aprenentatge i aporten recursos que es converteixen en eines cognitives; i, 7) milloren els processos d’avaluació de l’aprenentatge de l’alumne.

La competència digital de l’escola

Per a poder avançar és fonamental que les organitzacions educatives siguin també competents digitalment. DigCompOrg és el primer marc europeu per a Organitzacions Educatives Digitalment Competents. Va ser publicat pel JRC IPTS (Institute for Prospective Technological Studies of the Joint Research Center) el desembre de 2015. Després dels primers estudis, l’equip de recerca va arribar a la conclusió que tot i haver-hi marcs/eines relatius a l’ús de tecnologies digitals per a organitzacions educatives a diferents països, encara no s’havia aplicat un enfocament sistèmic ni hi havia evidència d’un enfocament conceptual comú, cosa que afavoria la recomanació d’un marc de referència europeu que adoptés un enfocament sistèmic i afegís valor tot permetent la comparabilitat i l’aprenentatge entre iguals (Kampylis, 2015)¹¹.

Els propòsits primordials del marc DigCompOrg són: (I) convidar a l’autoreflexió i l’autoavaluació dins de les organitzacions educatives a mesura que aprofundeixin progressivament en la seva implicació en l’aprenentatge per mitjà de pedagogies digitals; (II) i facilitar als responsables dissenyar, implementar i avaluar intervencions que orientin en la integració i l’ús eficaç de les tecnologies d’aprenentatge digital.

Per a ajudar les organitzacions educatives a saber on es troben i com millorar la integració de les TIC, l’Àrea d’educació de la UE ha desenvolupat l’eina SELFIE (Self-reflection on Effective Learning by Fostering the use of Innovative Educational Technologies) per a organitzacions. Prendre una selfie d’una escola significa mirar diferents àrees: estratègies del col·legi, pràctica docent, infraestructura, currículum i experiència dels alumnes. Amb SELFIE els directius, el professorat i també els alumnes poden expressar com s’està utilitzant la tecnologia per a ensenyar i aprendre. Després de la triple consulta, l’aplicació ofereix a l’escola un informe amb una imatge del que passa: fortaleses, llacunes i àrees de millora. Tota aquesta informació es pot utilitzar per iniciar un diàleg amb la comunitat educativa i crear un pla d’acció que guiï una millor integració de la tecnologia digital al centre (SELFIE, 2022)¹².

L’eina SELFIE serveix per a ajudar les organitzacions educatives a saber on es troben i com millorar la eva integració de les TIC

Recentment, a Espanya, el Ministeri d’Educació juntament amb les Comunitats Autònomes ha consensuat un marc referencial basat en el model de competència ciutadana DigComp 2.0. L’actual llei d’educació espanyola, la LOMLOE (Llei Orgànica 3/2020a)¹³, indica que “es fa necessari que el sistema educatiu doni resposta a aquesta realitat social i inclogui un enfocament de la competència digital més modern i ampli, d’acord amb les recomanacions europees relatives a les competències clau per a l’aprenentatge permanent.” A l’article únic (Llei Orgànica 3/2020b)¹⁴, la mateixa llei recull que el Projecte Educatiu de cada escola haurà d’incloure un “pla digital de centre”. Aquest pla ha de ser un instrument que afavoreixi i impulsi l’ús dels mitjans digitals tant en els processos d’ensenyament-aprenentatge com en els processos de gestió del centre. Les orientacions per a l’elaboració del pla es basen en el Marc Europeu d’Organitzacions Digitalment Competents DigCompOrg de la Comissió Europea.

D’aquesta manera, el sistema educatiu espanyol, com molts altres a tot el món, busca encarar els reptes d’alfabetització digital a què s’enfronta actualment la societat, considerant que no només abasten l’àmbit de l’alumnat/ciutadà, sinó que impliquen també l’adquisició d’una competència digital específica per part del professorat per a exercir la seva professió i dels centres educatius que haurien de ser organitzacions digitalment competents.