Què és Arduino i quina relació té amb el disseny?
Arduino és una plataforma de programari, maquinari i documentació lliures, que sorgeix per a poder acostar la tecnologia digital a estudiants de disseny industrial, interactiu i d’art i on tot està pensat per a poder cobrir els diferents tipus de necessitats dels seus usuaris.
Què aporta Arduino al món de l’educació i en concret a l’assignatura de tecnologia?
Els objectius eren bàsicament aprendre a programar, aprendre història bàsica dels components digitals i fer un petit projecte. El curs incloïa una part teoricopràctica tradicional, i una part més orientada a la innovació i la creació.
Tot aquest pla ha donat peu a moltes iniciatives força interessants; per exemple, un professor de la Universitat de Roma La Sapienza acaba de publicar un llibre amb Springer que es diu Experiments de ciències amb Arduino i telèfons mòbils.
Pensem que es pot convertir en el llapis i paper del futur per a fer experiments de ciència i tecnologia. La qüestió és com combinar-los. Crec que cal apoderar al professorat perquè comprengui com funcionen les eines. Si aconsegueixes que aquesta eina sigui només aquest llapis i paper, el dia que una eina es gasta o deixa de servir o apareix alguna cosa millor són capaços de canviar. Aquest és el repte i crec que Arduino l’ha aconseguit.
Pensem que es pot convertir en el llapis i paper del futur per a fer experiments de ciència i tecnologia.
Com podria Arduino ajudar a trobar solucions pràctiques a situacions noves?
Ara sabem perfectament que si una regió educativa vol equipar un munt de centres és més fàcil equipar-los amb kits de laboratori que amb kits personals; a llarg termini és millor. I, d’altra banda, Arduino és una empresa europea. Tenim oficines en tres països: Suècia, on estic jo; Suïssa, on tenim l’oficina de propietat intel·lectual; i Itàlia on tenim les fàbriques. A més, tenim gent treballant en molts països com Alemanya, Dinamarca, Espanya o els Estats Units.
Per posar un exemple: quan va començar el confinament, a Itàlia es va parar la producció de tot, però no d’Arduino, perquè hi havia moltíssima gent que estava emprant arduinos per a fabricar equip mèdic alternatiu.
Es parla molt d’introduir la programació i la robòtica com a contingut curricular i hi ha països que ja ho han fet. Què n’opines?
Tots tenim clar quines són les capacitats matemàtiques bàsiques, eticosocials, lingüístiques, etc. Però les tecnològiques no, i encara menys entre països. En aquest moment això s’empra com una eina per a tenir avantatge competitiu enfront d’un altre país, aquesta és la realitat.
Això em planteja una qüestió ètica bastant important. Quan l’educació es converteix en una eina política, tenim un problema i millorar el sistema es complica. Per això el veritable repte ètic és aconseguir una educació de qualitat per a tots.
Fa temps que hi ha una gran preocupació per augmentar les vocacions cientificotecnològiques. Se t’ocorre algun camí perquè més nenes i joves vegin atractiu aquest camí?
L’accés a estudis tecnològics és important no sols en el cas de les dones sinó també en el de tots els col·lectius discriminats en general. Jo he fet, per exemple, classe de disseny a una alumna que necessitava una assistent constantment i ens va obligar a repensar la pedagogia. Juntament amb el meu company Tom, un altre dels creadors d’Arduino, vam revisar la forma com funciona el nostre sistema de desenvolupament per a poder treballar amb alumnes invidents.
Pel que fa a la idea de fer un país més competitiu o no competitiu, crec que el tema no és tant fer un país competitiu sinó ajudar la gent a créixer, al fet que puguin desenvolupar-se com a persones en el futur i que tinguin una vida acceptable i en sintonia amb el medi ambient. Quan generem tecnologia perquè la gent aprengui, estem també endolcint la interfície, ho fem més atractiu perquè la gent s’hi senti atreta i li resulti més fàcil participar d’aquest procés, aprendre i utilitzar-lo. Per a això fa falta primer, educar en valors.
Nosaltres mateixos vivim en una societat en la qual estem intentant fer el mínim esforç, creem tecnologies per a fer el mínim esforç i, no obstant això, aquí és on ve el peix que es mossega la cua: programar tecnologia a vegades no es pot fer amb el mínim esforç, a vegades requereix fer un pas d’abstracció molt potent.
Crec que millorar la docència també canviaria les coses. Fer classe és el teu treball principal, però hauràs de fer recerca sobre com has de fer classe en el teu camp per a buscar la forma més eficient de transmetre aquests coneixements i que sigui més funcional i, a part, res és estàtic, tot estar constantment canviant perquè la gent canvia, la societat canvia, les eines canvien. Això és una part del debat. L’altra part del debat és sobre com saps que tothom aprèn o no.
Et pot interessar
