Per Jordi Viladrosa i Clua

El llibre Educación global para mejorar el mundo té un propòsit principal: la col·laboració entre el coneixement acadèmic i la pràctica per millorar l’educació de ciutadans globals. L’autor planteja cinc perspectives que permeten comprendre l’educació global: cultural, psicològica, professional, institucional i política. Reimers pretén ser útil tant als acadèmics que estudien l’educació global i el canvi educatiu com als professionals a qui proporciona una base teòrica multidimensional.

Aquesta definició inclou quatre dimensions que les persones necessiten per a viure en plenitud en un món global: 1. la capacitat per a analitzar problemes i situacions d’importància local, global i cultural (pobresa, interdependència econòmica, migració, desigualtat, riscos ambientals, conflictes, diferències culturals o estereotips); 2. la capacitat per a comprendre i apreciar perspectives i visions del món diferents; 3. la capacitat d’establir interaccions positives amb persones de diferents contextos nacionals, ètnics, religiosos, socials o culturals, o de diferent sexe; 4. la capacitat i disposició per a adoptar mesures constructives cap a un desenvolupament sostenible i el benestar col·lectiu. Totes les dimensions són interdependents i se superposen. D’aquesta manera, quan estudiants de contextos culturals diferents treballen junts en un projecte escolar comú, han de: 1. analitzar les seves diferències culturals per a conèixer-se millor; 2. comprendre les diferents perspectives del projecte; 3. Interactuar obertament i resoldre possibles conflictes; 4. reconèixer el que aprenen uns dels altres per a millorar en les relacions socials.

Tant l’educació intercultural, l’educació per al desenvolupament sostenible o l’educació per a la ciutadania global són models d’educació global. Totes elles comparteixen un objectiu comú per a fomentar la comprensió del món per part dels alumnes i capacitar-los per a expressar els seus punts de vista i participar en la societat. És a partir de la generalització de l’enfocament basat en competències que parlem de la competència democràtica o la competència global.

De l’educació global a la competència global: una mica d’història

L’educació global té la seva pròpia història. Institucions i organismes diversos han anat fent les seves aportacions al llarg dels segles: des d’un projecte cosmopolita com va ser la Il·lustració (segle XVIII), passant per la inclusió del dret a l’educació en la Declaració Universal de Drets Humans (1948), fins a les diverses fites en la història de la Unesco: 1973: informe Aprender a ser. La educación del futuro, encarregat a Edgar Faure en el qual es plantejava la necessitat que els estudiants continuessin aprenent tota la vida; 1974: Recomanació sobre l’educació per a la comprensió, la cooperació i la pau internacionals i l’educació relativa als drets humans i les llibertats fonamentals; 1996: l’Informe Delors, que va proposar una visió integrada de l’educació a través de quatre objectius per a l’educació: aprendre a conèixer, a fer, a ser i a viure junts).

És precisament en l’objectiu de l’Informe Delors “d’Aprendre a viure junts” que es van adoptant perspectives cosmopolites per a l’educació global. L’any 1997, l’OCDE va impulsar el Projecte DeSeCo (Definició i Selecció de Competències) el qual va identificar les competències clau i els objectius generals dels sistemes educatius i l’aprenentatge permanent. A aquesta iniciativa s’hi ha de sumar el Programa d’Avaluació Internacional d’Estudiants (PISA, per les seves sigles en anglès) de l’OCDE.

A partir dels anys 90, als EUA i en altres països es varen fer estudis per tal de definir les competències clau per al segle XXI i en un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial (2020) es descriuen vuit característiques de l’ensenyament d’alta qualitat entre les quals hi trobem les competències de la ciutadania global al capdavant. Un dels objectius dels ODS4 (Objectius de Desenvolupament Sostenible) , sobre educació, se centra específicament en l’educació per a la ciutadania global.

Fernando Reimers dirigeix la Iniciativa Global per a la Innovació de l’Educació a la Universitat de Harvard i el seu objectiu és aprendre dels esforços dels governs de diferents països per a reformar el seu sistema educatiu, amb el compromís de millorar el benestar i la inclusió a tot el món. Segons el Fòrum Econòmic Mundial (2020), els diversos riscos que existeixen a escala mundial: ambientals, econòmics, geopolítics, socials i tecnològics interactuen entre si i amplien els seus efectes. L’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar l’any 2015 el pacte de 17 objectius que articulen les condicions per a un món inclusiu i sostenible. Són els ODS dels quals l’objectiu 4, centrat en una educació de qualitat per a tothom, inclou un propòsit adreçat vers l’educació per a la ciutadania global i que reflecteix les opinions cosmopolites procedents de la Il·lustració. Són uns objectius que, afirma Reimers, poden servir de base per al desenvolupament del currículum.

Fer activitats d’educació global canvia positivament l’actitud dels alumnes

Com ja sabem, PISA examina la capacitat dels estudiants de 15 anys de més de 70 països per a posar en pràctica les seves habilitats i coneixements en diferents circumstàncies de la vida. L’estudi PISA 2018 va preguntar als estudiants sobre deu activitats d’aprenentatge relacionades amb la competència global. En aquesta convocatòria destaca que el 76 % dels estudiants ens els països de l’OCDE van indicar que realitzaren l’activitat “aprendre sobre diferents cultures” en el seu centre educatiu; “aprendre a resoldre conflictes amb companys de classe”, el 64 %; i “aprendre que les persones d’altres cultures poden tenir perspectives diferents sobre algunes qüestions”, el 62 %.

Un altre aspecte que ens proporciona l’avaluació de 2018 és que les actituds i disposicions dels estudiants són positives i estan associades amb el nombre d’activitats d’aprenentatge de competència global que fan en el seu centre educatiu. Sigui com sigui, es troben diferències en l’accés a oportunitats d’aprenentatge globals i interculturals en el centre educatiu entre nois i noies, i entre estudiants amb un bon nivell socioeconòmic i estudiants desafavorits.

Els resultats de PISA 2018 mostren que hi ha temàtiques relacionades amb la competència global que ja solen estar incorporades al currículum escolar. D’entre elles, les que destaquen són el canvi climàtic i l’escalfament global. Per contra, l’aspecte que menys s’hi va trobar va ser la salut mundial, com és el cas de les epidèmies. Una de les conclusions de l’informe és que no n’hi ha prou a plantejar activitats esporàdiques quan, per a un aprenentatge eficaç, és necessari un enfocament sistemàtic. D’altra banda és important garantir un accés equitatiu a aquestes oportunitats d’aprenentatge. (OECD 2020 PISA in Focus 2020/109 (Octubre)

Model de Reimers per a una educació global eficaç

Com hem vist en els resultats de PISA, per a aconseguir un canvi educatiu sostenible és important garantir un enfocament sistèmic. Si han fracassat alguns intents d’incorporar l’educació global al currículum, afirma l’autor, ha estat per falta de pautes d’aplicació suficientment consistents. I també per estar basades en fonaments parcials i fragmentats. Reimers, com dèiem al principi, proposa un model integral que inclou cinc perspectives que s’han de donar simultàniament.

1. La perspectiva cultural

   Té a veure amb la necessitat de tenir una visió de conjunt, que les escoles i la societat estan relacionades. Aquesta perspectiva valora el concepte que tenim de l’educació i el paper que hi han de tenir les escoles i el professorat. El següent aspecte que s’hi relaciona és l’enfocament que es dona al currículum quant als valors que s’hi desenvolupen; per exemple si ens preocupem més pels coneixements o per les habilitats, o si s’opta per un model transmissor o transformacional, entre altres. També hi té a veure el valor que la societat atorga al professorat i si hi té més o menys confiança perquè d’això en dependrà el grau d’èxit en la implantació d’un programa d’educació de ciutadans globals.

2. La perspectiva psicològica

   Dissenyar un currículum que contempli l’educació global ha de tenir en compte la teoria de l’aprenentatge i de l’ensenyament i les evidències aconseguides a través de les successives recerques que es duen a terme. La falta de propostes pedagògiques en aquest camp també podria ser la conseqüència de la falta de consens a l’hora de definir el concepte de competència global. Reimers aposta per la implicació dels docents en el disseny d’un procés d’educació global entès com un aprenentatge transversal i no com una alternativa a les assignatures estipulades perquè aquest enfocament ajuda a diluir les opinions preconcebudes del professorat i a entendre que la col·laboració interdisciplinària és imprescindible.
   

La implementació d’un programa de qualitat en educació global tan sols és possible si comptem amb docents amb prou experiència i formació. Això implica com és d’important el repte de la capacitació del professorat a l’hora d’adquirir els coneixements i les habilitats per a l’educació global i el seu desenvolupament professional docent.

Trobem interessant el Protocol per a desenvolupar una visió compartida de l’educació global i crear un prototip de currículum basat en els ODS (Reimers et al, 2017), que sintetitzem tot seguit:

1. 1. Establir un equip de lideratge
   2. Desenvolupar una visió a llarg termini
   3. Implementar un marc de coneixements, habilitats i disposicions
   4. Auditar el currículum existent
   5. Dissenyar un prototip integrat en el currículum existent
   6. Comunicar la visió, el marc i el prototip
   7. Revisar el prototip i preveure un pla d’implementació
   8. Identificar els recursos necessaris
   9. Elaborar un marc per a supervisar la seva aplicació
   10. Planificar una estratègia de comunicació
   11. Implementar una estratègia de desenvolupament professional
   12. Executar el prototip
   13. Avaluar la seva execució

És important recalcar, afirma Reimers, que el fet de facilitar que el professorat s’involucri en el disseny del currículum per a “millorar el món” aconsegueix connectar amb aquesta poderosa motivació intrínseca de molts docents (p. 99)

3. La perspectiva professional

Contempla tenir en compte la pràctica de l’aprenentatge guiat pel coneixement expert i especialitzat, d’acord amb unes funcions estructurades dels professionals de l’ensenyament. Aquesta perspectiva considera la carrera docent, la formació inicial i permanent del professorat i la seva acreditació com a elements importants que no es poden obviar. També hi són fonamentals elements com l’autonomia en l’exercici de la professió, la investigació, l’avaluació i els recursos didàctics.

4. La perspectiva institucional

No hi ha dubte que, en un marc institucional, els diferents elements que configuren el sistema educatiu: normes, estructures, currículum, avaluacions, organització escolar, etc. han d’estar alineats, ja que l’educació és un procés orientat a objectius. És imprescindible, doncs, establir criteris i indicadors que mostrin si s’assoleixen o no i fins a quin punt.

El currículum ha de procurar una oferta bàsica i una altra de personalitzada perquè tots els estudiants adquireixin uns coneixements mínims i comuns. Però les dades disponibles gràcies a estudis i informes de la UNESCO (2017), entre altres, indiquen que sense un suport determinant per part de les organitzacions, l’educació global no aconsegueix fer-se un espai eficaç en els plans d’estudis dels països. Aquest aspecte comporta aplicar pedagogies basades en l’evidència científica sobre com donar suport a un aprenentatge més profund i a les aptituds del segle XXI.

L’organització escolar és un altre dels elements clau que condiciona el paper dels professors a l’hora de dur a terme programes que tinguin en compte les competències de la ciutadania global amb el repte que es tracti d’activitats adreçades a tots els estudiants; és a dir, el repte d’una visió inclusiva de l’educació global. Tot i amb això, un currículum que fomenti l’educació global canviarà poc el nucli de l’aprenentatge sense un desenvolupament professional adequat i sense un sistema d’avaluació de l’alumnat basat en aquestes aptituds.

5. La perspectiva política

No es pot oblidar que l’educació afecta els interessos de diferents grups: alumnes, pares, professors, administradors, empreses, sindicats… i dintre d’ells mateixos amb la qual cosa és inevitable el conflicte d’interessos que, de vegades, una reforma pot minimitzar en funció de la posició dels grups afectats i de la seva capacitat de negociació i d’arribar a consensos. Una teoria útil ha de tenir en compte aquesta visió multidimensional del canvi en l’àmbit educatiu que proporciona una visió més profunda i una comprensió més àmplia.

El disseny de currículum de Reimers

Els principis pedagògics que varen guiar el disseny de currículum que presenta Reimers són: definir objectius clars per al coneixement, les actituds i l’acció i centrar-se en unitats interdisciplinàries que s’ajustaran als temes coherents de cada grau, així com dotar-los d’un abast i una seqüenciació dins del conjunt del currículum. Un altre aspecte és el foment de la personalització i l’opció per metodologies basades en projectes, el “pensament de disseny” (design thinking) i la implicació de docents i alumnes amb els pares de família. (p. 69-70)

Les competències que s’hi defineixen abasten:

1. Competència intercultural
   • Habilitats interpersonals
   • Habilitats intrapersonals
2. Orientació ètica
3. Coneixements i habilitats
   • Cultura, religió, història i geografia
   • Política i govern
   • Economia, empresa i esperit empresarial
   • Ciència, tecnologia i innovació, i globalització
   • Salut pública, població i demografia
4. Hàbits de treball i de pensament

Un llibre, en definitiva, que esdevé un guiatge sòlid per a donar resposta als reptes que vivim en la nostra societat que canvia tan sovint a partir de la innovació i del desenvolupament de les capacitats dels alumnes per a implicar-se en un món interdependent.