Atendre tots els talents a l’aula

Desenvolupar el talent és una qüestió que beneficia a tota la societat. El talent no es treballa des de l’aplicació de petites mesures que aïllen a l’alumne per un treball puntual diferenciat del seus companys, sinó des de la creació d’un ambient educatiu que estimuli aquest major rendiment, que treballi per al mèrit i l’esforç i que promogui el treball entre alumnes amb interessos i capacitats similars. D’aquesta manera, s’aconsegueix una retro-alimentació positiva i manté un nivell de repte elevat, a cada alumne, segons la seva capacitat.

El 25 de maig de 2019, la Paulina Bánfalvi i la Isabel Andrades van impartir a Bellaterra un taller de formació de professorat responsable d’Atenció a la Diversitat d’una dotzena d’escoles. El nom del curs va ser “Una aula plena de reptes, també pels alumnes d’altes capacitats”.

Durant la jornada les dues especialistes en detecció i atenció d’alumnes d’altes capacitats van ajudar als docents a comprendre com és un nen o nena amb altes capacitats, com se sent a l’aula i quines són les seves necessitats per a créixer feliç amb tot el seu potencial.

En acabar la formació la Paulina i la Isabel van respondre a algunes de les nostres preguntes.

Com se n’adona un pare o una mare que el seu fill té altes capacitats?

Paulina: És quan arriba aquella peculiar curiositat que va més enllà de tot el que t’esperes per un nen de la seva edat. La profunditat i complexitat de les seves preguntes contínues, les coses tan “d’adults” per les que s’interessa, raonaments o associacions que et deixen bocabadat…. I comences a adonar-te que la velocitat del seu desenvolupament cognitiu és diferent i que això té implicacions a nivell emocional i social que s’han d’atendre i gestionar.

Isabel: És cert que hi ha trets que comparteixen molts nois i noies amb AACC: intuïció, curiositat, alta sensibilitat, relació causal d’idees, desenvolupament viso espacial, implicació en disciplines del seu interès, creativitat, comunicació avançada… Però això no ens pot limitar a una mirada més àmplia. N’hi ha que són dotats pel moviment, per la veu, la música, l’art, l’esport; líders, creatius en les seves accions; o perfils que poden passar més desapercebuts. És una adequada formació i el sentit comú el que ens farà veure als pares les altes capacitats.

Les escoles han de ser capaces d’incloure aquests alumnes a l’aula? Quins reptes té una escola que busca atendre de forma personalitzada a cada alumne?

Paulina: Les escoles han de ser capaces d’incloure a tots els seus alumnes. Per tant, també a alumnes d’alta capacitat. No són alumnes de segona, tampoc són alumnes que necessiten menys. I a més moltes de les claus que es proposen per a la seva atenció permeten respondre a tots els estudiants. Els alumnes amb alta capacitat són tan diversos entre si com qualsevol altre grup. Per tant, tota estratègia d’atenció passa per una estratègia de personalització i això és extensible a tota l’aula.

El principal repte és de mentalització. Orientar la teva tasca cap a un objectiu de personalització. El segon té a veure amb dotar-se de les eines i competències personals que faciliten aquesta personalització, com cooperar amb altres docents, comptar amb eines de gestió i analítica de l’aprenentatge, orientar l’avaluació cap al desenvolupament de fortaleses, compartir amb els alumnes la curiositat per aprendre (aprendre amb ells), deixar que imaginin…

Isabel: Es tracta de que la Paula, el Miquel, l’Ainhoa, la Sara, el Javier, el Leo, la Mia… s’impliquin en l’aprenentatge de manera que sigui quelcom reptador i significatiu per tots, que desperti la seva curiositat i desenvolupi les seves potencialitats i fortaleses, fent-los arribar al seu màxim rendiment sigui quina sigui la seva singularitat. Això no és més que complir amb els principis d’Inclusió i Equitat.

I aquest és el repte més gran que tenim les escoles amb una ràtio de 25-28 alumnes per classe, una càrrega burocràtica que resta temps i allunya l’alumne del centre de l’aprenentatge, una falta de formació en els centres en quant a metodologies, estratègies i eines digitals per la personalització, i en molts casos claustres acomodats a això de “tots el mateix al mateix temps” (J. Tourón)

Com descriuries la situació real en el què un alumne d’aquestes característiques està integrat amb èxit a l’escola?

Paulina: Per començar, ha de ser una escola que aixequi els límits a l’aprenentatge. Que permeti als nens explorar i descobrir per sí mateixos, i fer-ho al nivell de complexitat i profunditat que desitgin. A més, una escola que sigui proactiva en la identificació del potencial de cada alumne i l’estimuli presentant-li reptes a l’alçada de la seva capacitat; el que permetria, no només desenvolupar aquest potencial, sinó sobretot les seves fortaleses internes de treball, superació i sentiment de competència. A més, hauria de ser una escola que fomentés l’aprenentatge actiu, les destreses de pensament i la creativitat com un procés de resolució de problemes i transformació, i tot això en un entorn de cooperació, on tots els grups s’organitzen de forma programada per a generar el major nombre de sinèrgies i estímuls de creixement, que motivin a l’alumne a anar sempre un pas més enllà del seu punt de partida.

Isabel: L’èxit de la inclusió està en la personalització. El meu ideal és que els mestres deixem de posar focus al currículum, ens formem en metodologies i estratègies que permetin un itinerari personalitzat, que partim dels interessos i fortaleses dels nostres alumnes i deixem de veure’ns com a transmissors de coneixement i passem a ser guies i mentors que dirigeixen l’aprenentatge de l’alumnat.

Quin paper hauria de jugar l’equip docent i el professorat de l’alumne en particular per aconseguir un resultat positiu?

Paulina: El docent juga un paper molt important en el desenvolupament del talent. Un paper que té a veure amb les seves expectatives. Si només exigeix al nivell de la mitjana, o del que s’espera per aquella edat, l’alumne aprendrà a no donar al 100% de si mateix. Si limita les preguntes perquè interrompen, l’alumne aprendrà a no qüestionar-se les coses, a no ser curiós. Si és rígid en el plantejament de l’aprenentatge, els alumnes aprendran a no pensar, a no relacionar idees, a no buscar solucions alternatives i el seu pensament creatiu no es desenvoluparà. Si l’aprenentatge no planteja reptes i els fa pensar, els alumnes associaran aprendre amb memoritzar, i matarà a seva passió per aprendre.

Isabel: En primer lloc, és important que deixem enrere les etiquetes i mirem més enllà coneixent el perfil detallat dels nostres nois i noies i perdent la por a la improvisació (dins una planificació bàsica). El treball en equip és fonamental, hem de coordinar-nos per afavorir un ambient estimulant d’aprenentatge, plantejant reptes que impliquin a l’alumnat en buscar, seleccionar i aplicar la informació, oferint un feed-back que els permeti superar-se i aconseguir el seu màxim desenvolupament. Som el model pels nostres alumnes. Aquests s’entendran millor i s’implicaran més amb aquells professors que els estimulen i desperten en ells les seves ganes d’aprendre. Pot generar-se desinterès i inclús conflictes quan aquella connexió no existeix. I aquest vincle es crea quan coneixem als nostres alumnes i posem el focus en els seus potencials, fent-los veure fins a on poden arribar. No hi ha res més satisfactori que creure en els teus alumnes.